El Picasso que va voler ser milicià

En el seu estudi, a casa seva al Poblenou de Barcelona, Daniel Torres (Teresa de Cofrentes, 1958) deixa descansar una estona els pinzells amb què ja traça la pròxima història de l’univers de Roco Vargas després de la celebrada ‘Júpiter’:una ‘spin-off’ que protagonitza el personatge d’Arxi Cooper. Al costat de la taula de treball, diversos originals de gran mida donen fe de la futura historieta, “barreja de detectivesc i ciència-ficció”, apunta el dibuixant valencià, mentre lliga el títol, ‘El futur que no va ser’, amb la seva nova i rodona creació, ‘Picasso en la guerra civil’(Norma). En ella imagina el “passat que no va ser” de l’autor del ‘Guernica’ tirant del fil de la seva filiació republicana i l’‘ajuda’ a complir el seu desig “amb la màquina del temps que és la vinyeta”: “Sempre va dir que li hauria agradat poder lluitar en la guerra civil i vestir-se d’uniforme, però el 1936 tenia 55 anys i era massa gran per combatre”. Ben clar ho deixa en el còmic: “Vull tenir 25 anys i empunyar un fusell per engegar-li un tret a Franco”. 

“Va ser cosa de l’atzar. Caminant per València em vaig parar davant d’una llibreria i a l’aparador hi havia un volum d’art de Picasso, amb la seva cara a la portada. Es va produir un joc de miralls entre ell i jo, que és el que he traslladat al còmic. M’estava dient: ‘hem de fer alguna cosa junts’”, somriu l’autor de la monumental ‘La casa. Crónica de una conquista’.Així, entre la realitat i la ficció, Torres es ‘reencarna’ en el seu pare el 1953, que és un dibuixant exiliat que rep l’encàrrec d’un Picasso de 72 anys, establert a la francesa Costa Blava, de convertir-lo en milicià en un còmic.  

El 1953 va ser un “moment vital difícil” per al pintor malagueny.“Françoise Guillot, mare dels seus fills Claude i Paloma, el deixa i se’n va amb els nens a París perquè no pot més. És la primera vegada que el deixa una dona, a ell, que va de donjoan. A més, surt a les revistes roses, una cosa que no li agrada gens, i la crítica comença a qüestionar el seu treball. És quan creixen les llegendes negres de si era avar, dèspota... que crec que no tenen base”. Torres, a més de rellegir sobre el Picasso artista, va bussejar en tota la documentació que va trobar sobre la seva vida per “donar corporeïtat al personatge” i trobar les claus humanes que li “permetessin justificar moralment aquest estrany encàrrec que li fa al dibuixant i que l’ajuda a reivindicar-se i a refugiar-se en un passat que no va existir”. “És el poder de la narració gràfica, de la historieta. Si escrius i dibuixes alguna cosa, és real, tot i que sigui en un món paral·lel”.

“La guerra és com la vida: un combat que es perd sempre”,diu un Picasso de 72 anys que malgrat sentir-se fort i cuidar-se tem que cada obra que fa pugui ser l’última. “És la maledicció dels creadors. Estava creant constantment, no es podia estar quiet. I experimentava coses diferents –pintura, ceràmica, gravat, màscares...–, i mai acabava les seves obres, deia. Com a creador, n’acabes una i sembla que s’acabi part de la teva vida. Ell temia això. És la càrrega de la creació/desaparició”. La seva altra gran preocupació, afegeix, era la transcendència de les seves obres. “Es preguntava què significarien 20 anys més tard, l’inquietava què seria del seu llegat, perquè després de 50 anys sent un déu de l’art modern i paradigma de les avantguardes part de la crítica deia que ‘el vell Picasso ja no pinta ni és igual de bo i només compta els diners’. Això, quan ell no donava importància als béns materials i ajudava els exiliats republicans que li demanaven ajuda”.

Les mans de Torres passen les pàgines de l’immens bloc ple d’anotacions, esbossos, retallades i fotos que va anar alimentant durant any i mig de treball. S’atura en tres imatges, un altre joc de miralls: una és el cartell de ‘¡Armas a l’espatlla!’ de Chaplin; una altra, el retrat del jove Picasso que va pintar Ramon Casas cap a 1900; de totes dues va sorgir la tercera, el milicià Picasso que il·lustra la portada del còmic.  

En una altra pàgina hi ha la foto del pare de Torres amb 25 anys. És clavat a ell. “No volia enviar-me a mi mateix al passat, així que el vaig enviar a ell. Era metge, tot i que sempre li va agradar dibuixar i pintar. Com en la historieta, anava en sidecar. És un homenatge a ell, que va morir fa quatre anys, i a la meva mare. I ho és també al llenguatge gràfic del còmic. Picasso acaba entenent que fer un còmic requereix una tècnica, un guió, una planificació, que no és posar-se a dibuixar i ja està”.

I, com que “el guió ho necessitava”, Torres va desplegar tres estils diferents: un per al còmic que ell dibuixa sobre el seu pare i Picasso, un altre per al que dibuixa el seu pare del pintor en la guerra civil i un tercer per al que, dins d’aquesta historieta, el Picasso milicià dibuixa al front de l’Ebre firmant com Pegasso i que molt té a veure amb “el cartellisme, la premsa gràfica i l’altíssim nivell artístic de la propaganda de la zona republicana”. 

A la Barcelona de 1938 no falten les barricades, els bombardejos, la gana i el racionament. Ni “els balls i el cine, aquest esperit de seguir amb la vida malgrat la guerra”. Ni les senyoretes del carrer d’Avinyó, que va portar a la tela el 1907 i a les quals aquí Torres dona una nova vida, igual que fa amb els seus pares, amb Picasso i amb els seus grans amics, el malaguanyat Carles Casagemas i el fidel Jaume Sabartés. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’artista malagueny demanava a Gertrude Stein que li enviés des dels Estats Units els diaris que publicaven la tira ‘Crazy Kat’, de George Herriman, però Torres, admirador del Picasso gravador i dibuixant més que del pintor, no creu que aquest flirtegés amb el còmic en ‘Sueño y mentira de Franco’.“Pot semblar-ho, però no hi veig narració. Són més aviat gravats pensats per separar-los com si fossin postals”, opina. 

No sap el dibuixant què opinaria d’aquest còmic l’autor de ‘La vida’, però respira tranquil després d’haver-lo presentat alMuseu Picasso de Barcelona al costat del seu director, Emmanuel Guigon, i, coincidint amb la pròxima traducció al francès, davant de la perspectiva de participar a la futura producció del Museu Picasso de París sobre com la vinyeta ha vist el geni.