¡No trepitgis l'aigua!: el desenraonat cine de taurons (i altres bèsties marines)

Cada estiu necessita la seva pel·lícula de taurons. Fa dos anys va ser ‘Infern blau’, èxit sorpresa amb la firma del català Jaume Collet-SerraJaume Collet-Serra. L’any passat vam tenir ‘A 47 metres’, o Mandy Moore contra els esquals. I aquest any Jason Statham s’enfronta al ‘Megalodón’, un tauró prehistòric cinc vegades més gran que un gran tauró blanc, amb dents com ampolles de whisky. Pel que sembla, és morralla de luxe: una sèrie Z rodada amb 150 milions de dòlars.

Sigui com sigui, no hi ha millor pla d’agost que passar gairebé dues hores amb el sublim tio dur Statham, un tauró prehistòric i aire condicionat. ‘Megalodón’ és la Gran Estrena de la Setmana i pot ser que ho sigui de moltes d’altres: la novel·la de Steve Alten en què es basa compta amb sis seqüeles, ara per ara.

El dolent perfecte

¿Què fa del tauró una figura antagònica, un monstre, tan recurrent? L’oceanògraf Matt Hooper (Richard Dreyfuss) ho explicava clarament ‘Tauró’. “El que tenim aquí és una màquina perfecta”, deia. “Una màquina devoradora. En realitat, és un miracle de l’evolució. L’únic que fa aquesta màquina és nedar i menjar i fer petits taurons i això és tot”. Sense complicació, sense matisos. El dolent perfecte. O com a mínim el més eficient.

El clàssic de Steven Spielberg va disparar el 1975 el subgènere del tauró assassí, però no va ser el primer film en navegar aquestes aigües. Els taurons ja havien aparegut (i atacat) a ‘Pasto de tiburones’, rodada per Howard Hawks el 1932, o ‘Costa de tiburones’, de 1956, en la qual Victor Mature era alhora home de ciència i d’acció. Tretze anys després, Samuel Fuller descobria el perill de rodar amb esquals en ‘Arma de dos filos’: si la pel·lícula està dedicada als especialistes, és perquè un d’ells va caure víctima d’un tauró blanc.

Després de ‘Tauró’

Abans de la primera seqüela de ‘Tauró’, directors de tot el món es van llançar a conrear/explotar el fenomen. El més ràpid va ser William Grefé amb ‘Mako, el tiburón de la muerte’, seguit de prop per William A. Graham amb el telefilm ‘Shark kill’ i el mexicà René Cardona Jr. amb les dues hores extenuants de ‘¡Tintorera!’ només per a devots molt devots del selacimorf.

Però no només taurons van solcar els mars de cel·luloide: també podien ser pops gegants (‘Tentáculos’), barracudes (‘Barracuda’), orques (‘Orca, la balena assassina’) o piranyes (en la grisa ‘Voracitat’ però també la brillant ‘Piranya’ de Joe Dante, paròdia de la ciència-ficció dels 50 amb guió de John Sayles).

A començaments dels 80, els taurons començaven a extingir-se en el cine per culpa de la sobreexplotació i l’empenta de l’‘slasher’ sobrenatural. Però hi va haver exemples destacats, tot i que només fos per la seva barra a l’hora de plagiar la saga mare. La italiana ‘L’ultimo squalo’, estrenada a Espanya, amb tot el morro, com a ‘Tauró 3’, va arribar a ser retirada dels cines dels EUA per una demanda d’Universal. 

Taurons de dos (o tres) caps

A finals dels 90, quan crèiem que mai més sortiria cap altra bona pel·lícula de taurons, el director Renny Harlin ens va donar una alegria. En el seu esteroidal ‘Deep blue sea’, una investigació sobre l’alzheimer (així és, amics) acabava generant taurons d’intel·ligència i perill sense límits. Els experiments genètics van seguir a ‘Proyecto: Demonio azul’, ‘Sharkman’ o, aquesta amb cocodril, ‘El territori de la bèstia’, una de les millors ‘monster movies’ de la dècada passada.

L’abaratiment dels efectes digitals i l’aparent gana de cine voluntàriament dolent han donat peu des de principis de segle a una proliferació insensata de cine amb taurons. Com més delirant fos la idea, més fàcil era que es rodés. I així comencem a veure a taurons en rius d’aigua dolça (‘Redwater’) o els canals de Venècia (‘Tiburones en Venecia’, així sense més ni més).

Notícies relacionades

'Megalodón': Molta mida, poca presència

Scalextric o la remuntada històrica de la família Arnau

Però el deliri definitiu va arribar entre finals de la dècada passada, principis d’aquesta. Roger Corman va combinar el tauró i el pop en ‘Sharktopus’, tot i que Lamberto Bava ja ho havia fet el 1984 en ‘El devorador del océano’. Per la seva part, The Asylum (productora de cine barat a tots els nivells) va iniciar la saga ‘Megatauró’, va experimentar amb els taurons de diversos caps i va posar les pobres bésties a l’ull de l’huracà: ‘Sharknado’ es va convertir el 2013 en fenomen inesperat capaç de donar peu a cinc seqüeles, l’última a punt d’estrena a Syfy (el 23 d’agost).

Però en el cine de taurons del segle XXI no tot ha sigut morralla conscient de ser-ho. En cal reivindicar alguns (no molt abundants) intents de fer una cosa més o menys seriosa, amb bons efectes o personatges versemblants. El clàssic ‘Open water’ jugava sàviament a la claustrofòbia en meitat de l’oceà; set anys després, ‘L’escull’ calcava amb habilitat els seus conceptes i intencions. I tampoc podem oblidar aquesta perfecta pel·lícula de sobretaula de diumenge que és ‘Bait (Carnada)’ més coneguda popularment com “la del tauró al supermercat”.