David Carabén: "No pensàvem que escollir el català ens condemnés"

Un dels discos que van esperonar la regeneració del pop en català de l’última dècada va ser ‘Set tota la vida’, de Mishima, llançat a finals del 2007, promocionat al llarg del 2008 i que ara el grup barceloní es disposa a recrear, en el seu 10è aniversari, cançó a cançó, en el marc del festival Acústica, de Figueres (aquest divendres a mitjanit, plaça de Catalunya). Parlem amb el cantant i compositor del quintet, David Carabén.

‘Set tota la vida’ ¿és el millor disc de Mishima?

No, jo tinc la sensació que en cada disc ho hem anat fent millor, però puc entendre que aquella combinació d’entusiasme, de bones cançons i del fet de ser un grup nou tingui un valor. ‘Set tota la vida’ va ser el disc amb què vam trobar un so, un estil. Va ser el primer que vam gravar amb el Paco Loco, que ens va transmetre seguretat, i potser ens vam sentir banda per primera vegada.

Escoltant el disc amb orelles d’ara, ¿diria que llavors se’ls notaven més les influències: The Divine Comedy, The Jesus & Mary Chain...?

No ho sé, mai hem sigut conscients que algun arranjament vingués d’aquí o d’allà. No busques assemblar-te a res, tot i que pot ser que adoptis un patró rítmic perquè la banda que t’agrada l’utilitza.

Eren un grup molt consumidor de música i de premsa musical.

Sí, sí, érem friquis friquis, i el ventall de bandes que ens interessava era molt ampli. Dani Vega havia tocat heavy metal i amb Ego: Trip feia una espècie de trip-hop. Marc Lloret era més de grunge, i havia tingut un grup en aquesta línia, Orange, amb Dani Acedo. Jo venia tant de Pixies i Dinosaur Jr. com de Roy Orbison, Ramones... I Oscar D’Aniello tenia tot un bagatge com a discjòquei.

Es diria que ‘Set tota la vida’, des del seu mateix títol, estableix el principi filosòfic troncal de Mishima: aquesta passió per la vida que es pot arribar a convertir en addictiva.

Cal pensar que el disc anterior, ‘Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa’, estava molt imbuït per la mort del meu pare i potser tenia un fons més trist o transcendent. ‘Set tota la vida’ potser va ser una reacció, una crítica a aquell estat d’ànim. Jo estava en un pou i mirava de sortir-ne, de manera que va quedar un disc més vitalista.

Un traç de la identitat futura de Mishima.

Sí, trobant les raons per les quals continuar creient en la música i en la vida. Però crec que aquest és la feina de tot músic. La música no és només el producte d’un joc, ni la portes a sobre: acudir-hi és una aposta, una decisió perquè la vida t’aporti coses.

En ‘Un tros de fang’, la cançó més popular del disc, hi ha un enamorament una mica fatalista, amb consciència de no ser correspost plenament, a tocar de la humiliació.

Aquest és un tema que es pot trobar en més d’un disc de Mishima: els grisos de la relació amorosa. En les meves cançons gairebé mai he tractat només la part de l’eclosió i l’afirmació de l’enamorament; sempre m’ha interessat aquesta desigualtat que s’estableix, aquest equilibri en certa precarietat. És el que em sembla interessant de les cançons d’amor.

Aquest va ser el seu segon disc en català.

El canvi de llengua va tenir a veure amb l’afirmació de la meva vocació. Al principi això és un joc: em disfresso d’artista. I, de mica en mica, m’ho vaig creient, i deixo els artificis o m’hi relaciono d’una manera més franca. No crec que haguéssim pogut seguir en anglès: hauria significat que això seguia sent un joc per a nosaltres. Les cançons de ‘Trucar a casa...' em van servir molt per fer el dol del meu pare. No les podia cantar en anglès.

Després, haver triat el català els va ajudar a col·locar-se al capdavant de la nostra moderna escena pop, amb Antònia Font i, poc després, Manel. ¿S’imaginaven llavors que s’estava creant aquest espai?

Teníem la sensació que havíem fet un gran disc, i ens faltava un bon aliat perquè la gent el conegués. En aquell moment ja hi havia Antònia Font, i ens semblava que vivíem un crepuscle d’algunes institucions del rock en català i l’aparició d’altres de noves. Vam presentar ‘Trucar a casa...’ al Pop Arb, i allà ens vam adonar que la gent cantava les nostres cançons. Sí, vèiem que estava naixent un nou públic.

Abans d’això semblaven un grup d’indie pop anglòfon més del circuit espanyol.

Però nosaltres, innocentment, no pensàvem que escollir el català ens condemnés a res ni que ens limités. Crèiem que podíem ser estimats pel públic de l’Estat i de fora, de França o del Regne Unit. La nostra discogràfica de llavors, Sinnamon, estava entrant a molts festivals, i muntava el festival Summercase, una marca poderosa. Vèiem possible entrar en aquella parcel·la de mercat. Amb els anys s’aniria veient que no, però llavors ho crèiem.

Deia que en aquella època van començar a sentir-se banda, tot i que sempre ha semblat que sota de l’elaborada arquitectura sonora de Mishima hi havia un cantautor, i en el recent disc ‘Set tota la vida. Tribut a Mishima’, publicat per ‘Enderrock’, adapten peces del disc veus com ara Marina Rossell, Judit Neddermann i Joana Gomila.

Estem en una lliga entre la cançó d’autor i el pop. No sempre és una equació fàcil de resoldre. En les nostres actuacions s’ha d’entendre bé la veu, però alhora necessites contundència en el so. De vegades cal decidir i és complicat. Però això passa a partir dels 90 amb moltes bandes, amb Pulp, Tindersticks i Nick Cave amb els Bad Seeds.

Comercialment, ¿‘Set tota la vida’ és dels seus discos de més èxit?

No, no, el millor en aquest sentit ha sigut ‘L’amor feliç’ (2012). ‘Set tota la vida’ va tenir una vida peculiar. Vam girar poc amb ell, Sinnamon es va anar fonent com un terròs de sucre i el disc se’n va ressentir; la distribució no va ser gaire potent.

Per cert, ¡‘Set tota la vida’ és el nom d’un vi de Mishima!

Sí, el continuem produint, és molt maco i casa bé amb la música. És un Montsant, amb syrah, carinyena i garnatxa negra. També fem un vi blanc, el Vine, un Terra Alta, i un cava, Guspira, que és Penedès.

A l’Acústica tocaran el disc sencer. ¿Serà una experiència estranya?

Per a mi sí, és una cosa que mai hem fet. Moltes d’aquestes cançons, com ‘Els ametllers’, amb prou feines les hem interpretat en directe, i ‘Neix el món dintre l’ull’, per exemple, fa molt que no la toquem.

Abans parlava de quan Mishima era una nova sensació. ¿Els costa actualment recordar a la gent que el grup segueix allà, fent discos, tot i que ja no sigui el nom emergent de la temporada?

De vegades et diuen “el meu disc de Mishima és ‘Trucar a casa...’, els altres ja no m’agraden tant” i notes molt que aquest va ser el treball amb el qual et van descobrir i que associen a un moment de les seves vides. N’hi ha que es mantenen fidels i n’hi ha que no, que han tingut fills i s’han apartat de la música. Sí, ser nou és important.

Però Mishima sembla determinat a seguir.

Perquè tenim la sensació que això no ho hem escollit nosaltres, que és la música la que ens ha escollit.

¿Té noves cançons en camí?

Ara estic fent la banda sonora de ‘Si no t’hagués conegut’, que TV3 estrenarà a l’octubre, amb guió de Sergi Belbel i dirigida per Kiko Ruiz. Música instrumental i un parell de cançons.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿S’aparta del so de Mishima?

Aquestes cançons no les canto jo, sinó l’actriu Andrea Ros. Hi haurà més d’una versió d’aquestes peces, i en algunes tocarà Mishima. Són cançons d’encàrrec, que han d’obeir a una temàtica, un estat d’ànim i uns universos paral·lels. Les vaig compondre a partir d’altres amb les quals Sergi es va inspirar. I amb la veu de l’Andrea, serà Mishima i no serà Mishima.