El Visa Pour l'Image dona visibilitat a les crisis humanitàries del planeta

El festival Visa Pour l’Image d’aquest any està marcat per la crisi humanitària. La higiene sanitària a l’Índia, els problemes de les superproduccions alimentàries, la delinqüència a Papua Nova Guinea, l’èxode de Rohingya...desenes d’històries desconegudes que seran acollides als carrers de la ciutat de Perpinyà. Les nombroses exposicions, projeccions vespertines, tallers i col·loquis seran l’excusa perfecta per endinsar-se en grans històries com les que expliquen els infants refugiatsd’Olivier Jobard.

Els assistents tindran l’oportunitat de passejar entre col·leccions amb temàtiques que van des de la guanyadora del premi Visa d’Or Humanitària, Veronique de Viguerie, i el seu relat sobre la catàstrofe humanitària del Iemen, fins al treball de George Steinmetz, prolífic fotògraf del ‘National Geographic’, amb una història que ens explica què hi ha al darrere de l’agricultura intensiva. També hi ha lloc per a retrospectives, com la dels 30 anys del festival, i per recuperar moments històrics, com la vaga de fam de Bobby Sands per la independència d’Irlanda, retratada per Yan Morvan.

Espanya hi tindrà tres representants en aquesta ocasió: D’una banda, Luis Tato, amb la seva exposició sobre les eleccions a Kenya; Catalina Martín-Chico i el seu treball sobre antigues militants de les FARC, i Miquel Dewever-Plana, que presenta un relat honest sobre les mines de Potosí a Bolívia.

Darrere d’una bona història

En un món en què l’instantani cada vegada ocupa més espai, en què qualsevol amb un ‘smartphone’ i connexió a internet pot relatar una història, ¿per què hi continua havent espai per a la fotografia i el fotoperiodisme? “Les imatges tenen una capacitat comunicativa contundent i inqüestionable”, afirma Luis Tato, guanyador del premi Rémi Ochlik. “No requereixen traducció ni interpretació”, afegeix. Sens dubte, la imatge té un “poder de comunicació molt més immediat”. Samuel Bollendorff coneix molt bé aquest poder, i en el seu viatge per gairebé tot el món descriu una Terra moribunda a través d’instantànies amb una gran potència visual.

El fotoperiodista s’ha de submergir en el treball de camp, obligat a sotmetre’s, en ocasions, a una pressió extrema. “Cobrir les eleccions a Kenya no va ser una tasca fàcil –explica Tato–. Les protestes van arribar a ser bastant violentes en dies i zones determinades”. L’habilitat per saber captar moments exactes en situacions complicades es crea a través de conjugar un esperit viatger amb la necessitat de donar a conèixer històries oblidades: “Sento la necessitat d’explicar històries que no han sigut explicades”, assegura Catalina Martín-Chico, guanyadora del premi Canon Female.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De vegades, decidir quines històries mereixen ser explicades i quines no pot ser un fet determinant. No fa gaire, el president Quim Torra es va abalançar sobre el director del Visa Pour l’Image, Jean-François Leroy, per haver rebutjat exposar fotografies sobrel’1-O,  ja que segons ell no hi havia res interessant més enllà de fotos de manifestacions. La posició del festival és ferma: no només es tracta de fotografies, sinó de construir relats.

Fotoperiodisme i dones

“Continuem sent una minoria en els premis, en els festivals, a les revistes, però no a les escoles de fotografia”, explica Martín-Chico. El fotoperiodisme és una activitat marcada per una bretxa de gènere que, a poc a poc, sembla solucionar-se. Aquest any, Canon (patrocinador oficial de l’esdeveniment), convocarà una taula rodona presidida per Hilary Roberts, conservadora del’Imperial War Museum de Londres, amb el nom d’‘In Search of Balance’. La fotoperiodista espanyola també formarà part d’aquesta taula rodona, al costat d’Ilvy Njiokiktjien, guanyadora del premi a la millor fotoperiodista de Canon el 2017.