In-Edit, la vida a través de la música

El festival de documental musical In-Edit seguirà fidel a la seva filosofia en la seva pròxima edició, ja la setzena, que se celebrarà del 25 d’octubre al 4 de novembre a Barcelona, i de l’1 al 4 de novembre a Madrid. De nou, per descomptat, oferirà històries sobre música, però no només el clàssic relat de com es va formar tal o tal grup cèlebre, sinó relats de múltiples registres i amb angles narratius o formals molt variats.

Un mal grup pot tenir una bona pel·lícula. Luis Hidalgo, director artístic del festival, no es cansa de dir-ho: l’In-Edit, més que mostrar pàgines de Viquipèdia posades en imatges, vol reflectir la vida, "palpar-la a través dels documentals musicals". Per això, més enllà dels grans noms, atén els personatges interessants, les situacions curioses, les grans odissees generacionals i els fenòmens socials. De tot això, n’hi ha en la programació revelada avui en roda de premsa; el 60% del total d’una oferta que promet ser novament opípara.

Totes les pel·lícules es projectaran alse Aribau Multicines, després del trist tancament dels Aribau Club fa només unes setmanes. El festival ocuparà la mítica sala 5 i dues de les més petites, a la vorera del davant. El que es perd en butaques (unes dues-centes) es guanyarà en comoditat tant per a l’equip com per als espectadors més assidus.

Els mateixos noms, nous angles

Si l’In-Edit programa un documental sobre una figura de la que se sap tot, o gairebé tot, ho farà perquè és una pel·lícula original. És el cas de la inaugural 'The king', dirigida per Eugene Jarecki, no tant una altra biografiad’Elvis Presley  com una aproximació a la història emocional i política dels EUA a través de la seva figura. Ja en la clausura es podrà veure 'Yo soy la rumba', de Paloma Zapata, retrat de Peret a través dels ulls de la seva família i el seu cercle íntim, inclòs el seu sastre favorit del barri de Sant Antoni.

Això no vol dir que a l’In-Edit no hi hagi d’haver documentals canònics sobre bandes clàssiques. Aquest any destaquen, en aquest sentit, títols com 'The Go-Betweens: Right here', sobre els pops australians del pop independent; 'Descent into the maelstrom: The untold story of Radio Birdman', sobre uns paisans dels anteriors, dedicats en el seu cas al rock ferotge, o ja en l’apartat nacional, 'Noches de rock and roll’, el retrobament de Fernando Colomo amb el grup, Burning, que va posar música a la seva pel·lícula “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”.

Escenes, veus pròpies i feminisme

Com de costum, hi haurà també pel·lícules sobre escenes particulars. 'My generation' és una història del Swinging London dels 60 a través dels ulls de l’actor Michael Caine. 'Suburban steps to Rockland: The story of the Ealing Club' narra la història del club de l’oest de Londres, on es va forjar el rhythm and blues britànic. També és relat (inter)generacional 'Carmine Street Guitars, un homenatge al lutier de Nova York que fabrica guitarres amb fusta d’edificis demolits de la ciutat.  

Quant a personatges singulars, In-Edit compta aquest any amb veritables veus úniques. Per exemple, la del rocker alienígena Von LMO (‘Future language: The dimensions of Von LMO’), el bateria/percussionista/filòsof/artista marcial Milford Graves (‘Milford Graves full mantis’), el pianista i artista pop conceptual Chilly Gonzales (‘Shut up and play the piano’), o el misantrop i geni de la bossa João Gilberto, només un dels protagonistes de la complexa i, pel que sembla, fascinant ‘Where are you, João Gilberto?’.

També “potent” com a personatge, va recordar Luis Hidalgo, és la cantant/rapera/activista M.I.A., en el centre absolut d’un retrat tan guerriller (a tots els nivells) com es pot esperar d’ella: ‘Matangi/Maya/M.I.A.’. Altres històries amb heroïnes poderoses són ‘Here to be heard: The story of The Slits’ i ‘L7: Pretend we’re dead’, cròniques de les trajectòries de dos grups ferotges.

La remuntada

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A més, es podran veure films sobre la mare de tots els grans festivals a l’aire lliure (‘Desolation Center’), el fenomen fangirl a través dels temps (‘I used to be normal: A boyband fangirl story’), el compositor i pianista Ryiuchi Sakamoto (‘Ryuichi Sakamoto: Coda’, ja localitzable en streaming, però tot es veu i sent millor en el cine), o artistes de culte locals com Cancer Moon (‘Atrapados por la serpiente’) i Miquel Serra (‘Els ulls s’aturen de créixer’).

Cristian Pascual, director del festival, es va esglaiar recordant una edició el 2017 complicada per un clima polític que no ajudava a tenir ganes de lleure, de posar-se al cine a cantar i continuar el ritme amb els peus. Va parlar d’una edició “de resistència”, salvada per l’existència d’un públic fidel. Aquesta tardor també es presenta molt agitada, però l’equip del festival és optimista i creu que aquesta edició serà de clara remuntada.