Netflix, ¿la salvadora del cine o la dolenta?

Tot va començar l’any passat, quan el director del Festival de Cannes, Thierry Fremáux, va incloure a la secció oficial ‘Okja’,de Bong Jon-ho i ‘The Meyerovitz Stories’,de Noah Baumbach, dues pel·lícules que havien sigut produïdes per Netflix. Les xarxes socials en un primer moment van aplaudir la decisió: ¡que modern que era Cannes! Però l’alegria va durar poc. Els exhibidors es van posar en peu de guerra i moltes veus van aprofitar per reivindicar les sales de cine per sobre del vídeo sota demanda. El resultat, cap pel·lícula de Netflix va participar en l’edició del 2018.

No obstant, des que la cadena comencés amb la seva producció pròpia (primer en sèries, després en documentals i finalment en pel·lícules) cada vegada s’ha mostrat més i més ambiciosa a l’hora de reclutaralguns dels autors més interessants que operen en l’actualitat, que s’han vist temptats no només per les bones condicions econòmiques, sinó també per una llibertat creativa més gran. Al cap i a la fi, podien oblidar-se per primera vegada de la dictadura de la taquilla i fer pel·lícules més personals.

La polèmica ha tornat a aparèixer després de la inclusió de quatre cintes de Netflix (les noves d’Alfonso Cuarón, Paul Greengrass, els Coen i l’obra inacabada d’Orson Welles) a la secció oficial de Venècia, un festival que en els últims temps s’ha convertit en l’aparador de les pel·lícules amb intencions de lluitar en la carrera als Oscar i que amb aquesta decisió planta cara a Cannes. Així, ens trobem amb dos festivals amb actituds antagòniques que tornen a reobrir una vella ferida sobre el present i futur en els hàbits de consum.

A Edmond Roch (Ikiru Films), productor de la recent ‘Yucatán’, li sembla molt representativa aquesta dicotomia. D’una banda, un festival defensa una visió purista i un altre aprofita per obrir les portes a noves finestres d’exhibició. Per a Enrique López Lavigne (Apatxe Films), productor de ‘Paquita Salas’ i ‘Quién te cantará’, de Carlos Vermut, les raons de Cannes tenen el seu origen en les pressions exercides pels grans lobis de distribuïdors i exhibidors centenaris com Gamount, Pathé o UGC. “Ells han emmascarat les seves veritables raons enarborant una bandera hipòcrita i equivocada”, ens compta.

No obstant, Álex Lafuente (productor d’‘Entre dos aguas’, d’Isaki Lacuesta) se situa en una posició intermèdia. D’una banda, pensa que és absurd negar la realitat i dir que no és cine, “excloure-ho seria ridícul perquè els millors directors estan fent pel·lícules amb ells”. Però per un altre, creu que hi hauria d’haveruna mica de protecció cap a les sales, i tampoc creu que sigui beneficiós que la meitat de la secció d’un festival no es pugui veure al cine.

En aquest sentit, des de la Federació de Cines d’Espanya (FECE) tenen una posició clara: una pel·lícula s’ha d’estrenar primer en una sala de cine. És la finestra que genera una font més gran d’ingressos per a la pel·lícula, que a més arriben a la indústria, ja que el preu de l’entrada es reparteix entre l’exhibidor, el distribuïdor i el productor d’una pel·lícula. 

Alejandro Díaz Castaño, director del Festival de cine de Gijón, creu que tot això ens ha agafat una mica desprevinguts i que Netflix ha sigut crucial per canviar les regles del joc. “Però és una qüestió de temps que la situació es normalitzi i s’entengui que la distribució audiovisual en ‘streaming’ pot conviure amb la distribució tradicional, com l’e-book conviu amb el llibre i i-Tunes o Spotify amb el vinil”.

El director del Festival de Sant Sebastià, José Luis Rebordinos, considera que des del certamen tenen com a obligació oferir la millor programació audiovisual al públic, a la indústria i als mitjans de comunicació. “Crec que no ens competeix a nosaltres discutir quines són les regulacions administratives relacionades amb aquestes pel·lícules. Per això no tenim cap problema en projectar pel·lícules de Netflix a les nostres seccions”. De fet, l’any passat es va presentar ‘Fe de etarres’,de Borja Cobeaga al Velòdrom i en aquesta edició es podrà veure ela nova del coreà Kim Jee-woon a la Secció Oficial.

Ángel Sala, director del Festival de Sitges, tampoc ha tingut mai cap problema en programar pel·lícules que anaven a passar directament a VOD. Opina que Netflix ha enriquit el panorama general, ha donat opcions de producció i possibilitat de veure productes diferents.

De la mateixa manera pensa Beatriz Bodegas (La Bala Films). Està a punt d’estrenar ‘Animales sin collar’, l’opera prima de Jota Linares, i si no hagués sigut per la participació de Netflix, no hauria sigut possible rodar-la. “Està permetent que es produeixin projectes que d’una altra manera no veurien la llum”. A més, en el cas d’Espanya, s’ha convertit en una alternativa clara i potent a la producció que “ofereix oxigen, aire fresc”.

Un altre dels grans fronts que té Netflix obert amb els distribuïdors nord-americans li ha costat estar fora de les nominacions als Oscar amb alguna de les seves grans apostes, com ‘Beast of No Nation’ (2015). L’any passat, ‘Mudbound’ va optar per primera vegada a quatre estatuetes. ¿Serà aquest el primer pas de preparació per a una possible pluja de nominacions a ‘Roma’,de Cuarón i a la pròxima pel·lícula de Martin Scorsese, ‘The Irishman’?

Des de Netflix ens informen que “no estan tancades les dades de distribució” de les seves pròximes pel·lícules, no obstant, tant al cartell com al tràiler internacional de ‘Roma’ s’especificava que s’estrenaria en cines als Estats Units i a Mèxic (cosa que confirmaria les seves intencions de representar al país en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa). Recordem que continua sent imprescindible estrenar a sales per optar als Oscar.

Notícies relacionades

Cannes vs. Netflix: un xoc titans entre el vell i el nou

Diverses guerres i un atzucac

Octavio Alzola, programador dels cines Renoir a Madrid, pensa que l’arribada de Netflix ha suposat el mateix impacte en els hàbits de consum que quan va desembarcar la ràdio, la televisió, el cable o el videoclub, i que no obstant veure una pel·lícula en una sala de cine continua sent una experiència única i creu que continuarà existint.

Però... ¿tindran les noves generacions, els nadius digitals, la necessitat de veure cine a sales quan s’hi han acostumats a consumir en qualsevol tipus de pantalla? Aquesta és potser la qüestió que caldrà abordar en un futur no gaire llunyà.