El dol de Paula Bonet pels seus fills perduts

El gener passatPaula Bonet (Vila-real, 1980) penjava un tuit amb un ‘selfie’ amb aquest text: “Autoretrat en ascensor amb embrió amb cor parat". L’acompanyava d’una pintura al·legòrica de Louise Bourgeois i d’un ‘post’ que pretenia trencar tabús sobre els avortaments espontanis. Era la segona vegada que, estant embarassada, el fetus havia mort. “Va ser intuïtiu i impulsiu. Vaig decidir explicar a les xarxes el que m’havia passat. Sabia que traspassava una línia molt personal, però el que no es diu no existeix i vaig voler mostrar les tenebres i aquesta zona fosca on els homes no entren i sobre la qual fins i tot a les dones ens costa parlar”, confessa, mesos després, la popular artista castellonenca. Presenta la seva obra més íntima, ‘Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión’ (Literatura Random House), un llibre objecte que, d’una banda, és un animalari en format acordió, on va pintar un castor, un esquirol, una llúdria... i que havia de ser per a la filla que no va néixer; de l’altra, un diari de les gestacions frustrades.

Imagen 1: Autorretrato en ascensor con embrión con corazón parado.
Imagen 2: La gran Louise Bourgeois.
Imagen 3: Lo que necesito contar con más palabras de las que me permite twitter. pic.twitter.com/m8UayGruby

— Paula Bonet (@paulaboneti) 15 de enero de 2018

S’explica amb fermesa però es queda gairebé sense veu al recordar que en un any i mig van morir dos avis, van néixer dos nebots i va perdre dos fills. “Quan veus la mort tan a prop i alhora estàs portant vida i aquesta se’t mor...”. A l’autora de llibres com ‘La sed’ i '813’ li resulta difícil parlar d’aquesta nova obra, admet. “Seria més fàcil ocultar-ho”. Però ho fa, “per més dolorós que sigui”, per “compromís amb el que va passar i amb les del meu gènere”. D’aquí que, amb textos breus, polits, crus i durs”, hagi “estalviat les paraules, evitat els ornaments, mostrat els espais en blanc i els silencis propis, que expliquen més que les paraules”, per “obrir un debat i proposar preguntes, fugint del melodrama i el victimisme.” 

Bonet coneix els perills de les xarxes. “Hi soc molt activa però també molt prudent perquè poden engolir-te si no les gestiones bé”. Era conscient que després del ‘post’ hi hauria gent donant-li suport però també detractors. “Però no hi va haver cap comentari negatiu i sí moltíssima gent que va compartir les seves experiències. No vaig pensar que tindria tanta repercussió”. Allò privat es va convertir en un tema universal. “Són coses de les quals no es parla. Vivim d’esquena al dolor, se’ns bombardeja amb missatges optimistes, se t’insta que ho oblidis, però hem d’aprendre a entendre el dolor i viure-hi. No et deixen tenir un dol perquè se suposa que aquest ésser no existeix, però per a tu sí que ha existit”. 

La culpabilitat

L’autora castellonenca, que el març passatpublicava ‘Por el olvido’, amb Aitor Saraiba, parla de la culpa. “El primer que penses quan et diuen que la gestació no evolucionarà perquè ja no és viu és que tens una tara, et sents culpable. La notícia t’aixafa i no pots evitar pensar que has fet alguna cosa malament, que n’ets la responsable: que has viatjat massa, treballat massa, sortit massa amb amics... La segona vegada vaig deixar de pintar, em vaig cuidar moltíssim. I va passar el mateix. I els metges et diuen que fins que no et passa tres vegades els protocols diuen que no s’investiga el perquè”.  

Hi ha dones, explica, que són conscients que estan tenint un avortament espontani i que han hagut d’afrontar-lo “des de la inexperiència pròpia i aliena”. En el seu cas, les dues vegades ho va saber durant una revisió. Després vindria el raspat. “Els vaig perdre sense escàndols, se n’havien anat sense fer soroll. Hi ha gent que els anomena cigronets, criatura... jo li deia ratolí i després rateta”. D’aquí els ‘Roedores’ del títol. 

Pressió de la societat patriarcal

La “societat patriarcal”, denuncia, també espera que les dones no facin soroll. “Ens ensenyen a ser complaents, a no aixecar gaire la veu. Ens avergonyim de parlar d’emocions i d’emocions femenines, que solen etiquetar-se com a una cosa cursi, fràgil, feble, dòcil, sensible... Però hem de poder parlar del que és femení perquè si no parlem del que ens passa no formarà part del discurs públic”.  Recorda també la pressió social que hi ha sobre la maternitat. “T’obsessiones a ser mare. Saps que a partir dels 35 perds fertilitat i és més difícil quedar embarassada. Sents que estàs lluitant contra el temps”. 

Notícies relacionades

Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba

Paula Bonet i les "despertadores"

No hi ha, lamenta Bonet, literatura sobre l’experiència de l’avortament. Té entre mans la biografia de Mary Shelley, que li ha fet entendre perquè va escriure ‘Frankenstein’. “Va tenir quatre avortaments fins que va tenir un nen, que se li va morir molt jove.” Ara li interessen, afegeix, “històries de pèrdua i creació de vida”.