La música de Déu torna a la Mercè

Mozart deia que era el rei dels instruments. I alguna cosa de raó devia tenir quan la seva música és capaç de satisfer fans d’‘Star wars’ mentre agrada als ‘heavies’, sense oblidar, òbviament, els melòmans de la clàssica. Unanimitat que Hèctor París ha comprovat al llarg de la seva carrera com a solista. En una ocasió va haver de substituir la ‘Marxa nupcial’ de Mendelssohn per la banda sonora de la pel·lícula de George Lucas; i en una altra va veure a un incondicional d’Iron Maiden embadalit per la ‘Tocata i fuga en re menor, BWV 538’, també coneguda com a ‘Tocata Dòrica’, de Bach.

Es veu que no hi ha res més semblant a un solo de guitarra elèctrica que la peça del compositor barroc. No en va, l’artefacte en qüestió “és l’instrument musical més gran, més complex i més ric –amb totes les escales sonores, des dels baixos més baixos fins als aguts més aguts– que la humanitat s’ha atrevit a inventar”. Aquí la paraula la dona un mestre. I no un qualsevol. Si no un dels millors, si no el millor, d’Europa que és com dir del món: Gerhard Grenzing (Alemanya, 1942).

Hèctor París, tocant el nou orgue de la basílica de la Mercè./ robert rams

¿De què parlem? “De fet no té nom, orgue ve del llatí ‘organum’ que significa instrument. Y ¿què és un orgue? Un instrument de teclat que activa altres instruments que són dins. Mai serà un piano de veritat o una trompeta de veritat, però el so recorda als instruments reals”, apunta París. Doncs això, parlem d’orgues. De tots en general i d’un en particular: el de la basílica de la Mercè. La casa de la patrona de Barcelona n’estrena un de nou i fet a mida, per Grenzing, per descomptat. Inaugurar un orgue no és una cosa menor, de fet per al mestre orguener “el naixement d’un orgue és una gran celebració”, ell en porta ja unes 240, impossible explicar-les.

Amb caràcter català

No és una cosa menor perquè a la ciutat hi ha pocs llocs, no més de dos, el Palau de la Música i la catedral, per escoltar concerts d’orgue, i encara menys espais que tinguin un instrument versàtil per poder tocar qualsevol composició. El del Palau és bo però és un instrument romàntic pur, ideal per expressar composicions de Listz però en el que és impossible apreciar tots els detalls de les obres del contemporani Messiaen. El de la catedral té molts pares, que és com dir que s’ha restaurat (i modificat) en massa ocasions, tot i que no per això deixa de tenir interès.    

Perquè els orgues tenen personalitat. I el de la Mercè és d’una personalitat versàtil i catalana. “És el que necessita el centre de Barcelona. Un orgue amb amplitud, capaç d’expressar des de música antiga fins a música contemporània i fer-ho amb caràcter. Adaptat per cantar en un espai buit i ple”, apunta Grenzing. Allò que sigui català no és fútil, ja que no sona (o no hauria de sonar) igual un orgue centreeuropeu que un del sud. “Cada país crea el seu propi so d’orgue que està íntimament lligat amb la fonètica de l’idioma. Els orgues alemanys són forts i contundents; els francesos són nasals; els portuguesos s’assemblen als catalans: més clars i aguts”, detalla el mestre.

Així que abans de fer un orgue al Papiol, on té el taller Grenzing, estudien molt: “Anem al mercat, escoltem com s’hi parla i la fonètica del lloc, aspectes que després intentem expressar amb l’orgue perquè d’aquesta forma la gent el senti més propi”. Per al de la patrona de la ciutat, Grenzing no ha necessitat passejar-se molt, fa 50 anys que viu a Catalunya: “T’acabes adaptant a la fisonomia, la cultura, la llengua, la llum, el color... Tot això enriqueix, l’inspires i després l’expires”, explica. I, a més, ha restaurat molts orgues històrics catalans. “Sempre respectant la seva originalitat, sense modificar ni adaptar res”, afirma orgullós.

La crema del 36

De fet, el mestre orguener va arribar a Barcelona i després a Mallorca per acabar al Papiol, atret pel so dels orgues ibèrics. El va escoltar per primera vegada a Hamburg, al taller del seu mestre Rudolf von Beckerath, un dels millors orgueners del segle passat, quan algú va posar un disc gravat al Palau Reial de Madrid, on hi ha un instrument a l’altura d’obra d’art. Una peça de 1778 construïda per Jordi Bosch –“mai prou reconegut”– que Grenzing va acabar restaurant als 90. Bé, el cas és que l’orguener va quedar subjugat pels “sons tan personals, tan acolorits i tan vius” de l’instrument, i s’hi va venir.    

El canvi de latitud pot semblar estrany si un ignora la tradició organística del país, “igual o superior que la de Centreeuropa, la diferència és que allà es va mantenir i aquí no”. Els motius de l’oblit tenen nom: desamortització de Mendizábal i guerra civil. La primera va acabar amb el poder econòmic i cultural de l’Església (des dels romans que l’orgue és un instrument litúrgic); i la segona va acabar amb tots els orgues cremats. A Barcelona, per exemple, el 18 de juliol del 36 hi havia pel cap baix 70 orgues de tub, una setmana després en quedaven només cinc.

Un trist final per a una ciutat que havia sigut centre orguener d’Europa. “En els segles XV i XVI van venir els mestres alemanys i flamencs; i en el XVII i el XVIII, orgueners francesos, suïssos i italians. No hi havia ciutat al món en aquell moment que atragués tants orgueners”. Allà eren, entre d’altres, l’alemany Johann Spinn von Noyern, al segle XV, autor del desaparegut orgue de Santa Maria del Mar, enveja de mitja Europa, o el francès Jean-Pierre Cavaillé, gran mestre del XVIII.

50 euros per un tub

De Cavaillé era l’orgue de la Mercè que es va cremar el 36. L’actual, 40 registres i 2.900 tubs, portarà la firma de Grenzing i posarà una altra vegada la basílica al centre musical de la ciutat, plaça que va abandonar després de la guerra civil. Els concerts inaugurals, durant la festa major (dies 21, 22 i 23 de setembre), aniran a càrrec de tres prestigiosos intèrprets: Thomas Ospital, Maria Nacy i Montserrat Torrent. Estaran oberts a tot el món i comptaran amb un programa variat, de Bach –“el gran compositor per a orgue”, afirma París, l’organista titular de la basílica– a contemporanis catalans com Benet Casablancas.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Serà només l’inici d’un programa amb vocació de continuar: “Amb aquest instrument hem d’aconseguir tres coses: el vessant cultural, que la gent es retrobi amb l’orgue; la vinculada a la seva missió litúrgica, i la pedagògica, que sigui un instrument on examinar-se o estudiar”, reflexiona París, que farà el seu concert inaugural per Santa Cecília, abans o després que el bisbe de Barcelona el beneeixi. Tres missions que seran gratuïtes o no en funció de com estigui el deute generat per l’orgue. “Hi ha una campanya en marxa per apadrinar tubs, la qual cosa va des dels 50 euros per a dalt”; a canvi s’obté la satisfacció de col·laborar i veure el nom dels col·laboradors gravat a l’instrument.

¿És el millor de la ciutat? “No està bé comparar orgues. Cada un té la seva personalitat, no n’hi ha dos d’iguals. Deixem que la gent decideixi quin és el millor”, defensa París. És qüestió de posar l’orella.