Laetitia Colombani: La societat planteja a les dones desafiaments enormes.

La seva mare es va equivocar quan li va dir que no esperés gaires lectors per a la seva primera novel·la, la història de la Smita, la Giulia i la Sarah, tres dones de continents, cultures i orígens diferents unides per un mateix esperit de rebel·lia davant d’una destí advers. Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) va escriure ‘La trenza’ (Salamandra) perquè volia parlar del valor dels que decideixen començar una batalla contra la malaltia i la discriminació. Un dia va acompanyar la seva amiga Olivia, en tractament per un càncer, a comprar una perruca i va descobrir que n’hi havia de cabells naturals. Això li va recordar un documental sobre la peregrinació de la casta dels intocables als temples hindús. Aquest flaix va ser el detonador d’un relat que fa mesos que encapçala el rànquing de vendes a França i que la mateixa Colombani, guionista i realitzadora, està adaptant al cine mentre prepara la seva segona novel·la i espera la pròxima publicació de la ‘La trenza’, il·lustrada, per a nens, que veurà la llum al novembre.

¿Què simbolitza aquesta trena?

Tot i que no era el títol original del manuscrit, em vaig adonar que era alhora l’estructura i el punt de partida de la història. La forma i el fons. Una cosa que vincula les tres dones. Els cabells són un destacat tret femení i perdre'l pot ser dolorós. Investigant, vaig descobrir que els cabells, tot i que siguin fins, són molt resistents i aquesta idea em va agradar, perquè aquestes tres dones superen proves, s’enfronten a reptes i aguanten. Són unes lluitadores.

La Smita és una ‘intocable’  que viu en un poble de l’Índia netejant latrines. Vol que la seva filla tingui un altre futur i inicia una fugida arriscada que es converteix en un petit calvari.

El seu viatge és iniciàtic. Camina amb valentia renunciant fins i tot al seu marit. Li roben el menjar, acaba sense diners... Cada vegada en té menys. Quan puja les escales del temple amb els peus descalços i carregant amb la seva filla a l’esquena acaba desfent-se de l’únic que li queda, que són els seus cabells. Però en aquest recorregut és com si renaixés.

Mentrestant, a Sicília la jove Giulia descobreix la ruïna de l’empresa familiar quan el seu pare té un accident i es veu enfrontada a un dilema.

El seu conflicte serà si trenca o no amb la tradició, perquè pensa que allunyar-se’n és una forma de traïció. Al final, la salvaran l’obertura i la llibertat que li donen la seva afició per la literatura. Al trobar-se amb un home amb una cultura i una religió diferents, un sikh sense papers rebutjat per la societat tradicional i patriarcal en la qual viu, la Giulia reescriurà el camí que havia sigut traçat per a ella i tirarà endavant gràcies a un taller de perruques artesanals.

La tercera protagonista és una dona ambiciosa, una prestigiosa advocada canadenca que aixeca un mur per no mostrar debilitat i no posar en perill la seva carrera

Com moltes dones, la Sarah està dividida entre la vida professional i la familiar. No poder conciliar es viu malament. Hi ha dones amb carreres brillants que es plantegen deixar-ho tot per ser mestresses de casa, però això també és dolorós perquè és una renúncia.

A més es parla del càncer, la malaltia com a estigma

El personatge de la Sarah m’ha permès mostrar com es tracten els malalts. Estem en una societat en la qual hem de ser eficaços tant sí com no. S’ha ser jove, estar prima, vestir bé i estar sana. Has de tenir fills però no pots faltar gaire a la feina i ocupar-te dels nens perquè, si no, ets una mala mare. ¡És molt difícil sortir airosa d’aquesta equació!

I discriminacions que no són visibles

Sí. La Sarah, per exemple, té tots els signes externs de l’èxit, però la malaltia la converteix en intocable i llavors és objecte d’una violència a la qual jo l’hi dic “perfumada, elegant”, d’una discriminació laboral invisible.

¿Què és el que acaba unint íntimament els tres personatges de la novel·la?

D’una banda hi ha el tema de la filiació i del destí que no es vol transmetre als fills. Per l’altra, comparteixen una forma de solidaritat, un llaç immaterial que les uneix. L’energia de la Smita per avançar i la valentia de la Giulia contribueixen a salvar la Sarah. A través d’ella volia retre homenatge al valor d’una dona que lluita contra la malaltia, treballa i manté la seva família. La societat planteja a les dones desafiaments enormes.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

¿Creu que s’està despertant una nova forma de feminisme?

Sí. Jo em sento profundament feminista en un sentit pacifista. Avui el feminisme no té res a veure amb la guerra de sexes dels anys 70. Al contrari. Hem de lluitar amb els homes perquè les mentalitats evolucionin. Anem cap a l’emancipació, però és molt difícil de conquerir.