L'art que Thannhauser va salvar dels nazis

De nou Picasso. Si a començaments de setmana, París inaugurava una important mostra dedicada al geni malagueny, avui l’artista més universal del segle XX obre per duplicat: a Barcelona i a Bilbao. Així que l’onada picassiana, justificada segons els experts de l’art, comença a agafar dimensions de tsunami. Però si a París Picasso neda sol, a les mostres presentades avui ho fa acompanyat. A Barcelona, dels mestres en qui es va fixar quan amb tot just 20 anys va aterrar a la capital francesa; a la riba del Nervión, al Guggenheim, dels artistes que va admirar i va col·leccionar la família Thannhauser, llinatge de galeristes alemanys que van reunir la que es considera una de les millors col·leccions d’art europeu de finals del XIX i principis del XX.

‘Els jugadors de futbol’ (1908), oli de de Rousseau.

La col·lecció Thannhauser va arribar al Guggenheim de Nova York el 1965, primer com a préstec i després, el 1978, com a donació, i va ser fonamental per als fons de la institució, fins aleshores, centrada en l’art abstracte. Les 75 obres que la família de marxants va llegar són impressionistes, postimpressionistes i firmades per Picasso, pioner de la modernitat. Just el que el Guggenheim no tenia. I són, també, el reflex del gust d’un llinatge entregat a l’art. Són les peces que o van comprar expressament o van passar per les seves mans i van etiquetar amb l’etiqueta: "No està en venda". Les disfrutaven. Ara, 50 d’aquestes, entre les quals 22 'picassos', pengen, fins al 24 de març, de les parets de l’edifici de Frank Gehry a 'De Van Gogh a Picasso. El legado de Thannhauser'.   

París i Nova York

La història dels Thannhauser és la història de molts amants de l’art jueus a l’Alemanya dels anys 30. Marxants que van apostar per l’art modern –degenerat per als nazis– i que van acabar fugint per salvar la seva vida i en la marxa van perdre part de les seves col·leccions. Això va passar amb Justin Thannhauser, hereu del Heinrich, el primer marxant de la família. Després d’exposarMonet, Gauguin, Rousseau...; presentar per primera vegada Picasso a Alemanya; realitzar la mostra més gran del país dedicada a Matisse, i organitzar la primera exposició del Genet Blau i, per tant, de triomfar com a galerista, es va haver d’exiliar als Estats Units, el 1941, passant abans per París. D’Alemanya, Justin i la seva família en van marxar el 37 camí de la capital francesa. Allà es van instal·lar i des d’allà van distribuir la seva col·lecció entre museus i exposicions itinerants per evitar que fos destruïda.

El Moma, per exemple, va conservar 'Muntanyes de Saint-Rémy' de Van Gogh, que va arribar a Nova York el 1939 per a una exposició i allà es va quedar fins que Justin va poder recuperar-lo. Tot i així, moltes obres es van perdre. Algunes d’espoliades, els nazis van entrar al seu domicili, i d’altres de destruïdes: quan les seves possessions anaven camí de França, 13 contenidors i 11 quadros sense embalar van ser retinguts a Berlín, transferits a un magatzem i destruïts durant un bombardeig. D’altres, com 'Dona amb periquito', de Renoir, i 'El Palau Ducal vist des de San Giorgio Maggiore', de Monet, es van salvar perquè estaven de gira per Sud-amèrica. Les tres brillen en l’exposició, també ho fan 'La dona dels cabells grocs' i  'Llagosta i gat’, totes dues de Picasso. La primera comprada directament a l’artista el 1937; la segona, un regal de noces del geni a Justin després del seu segon matrimoni.

Un Rousseau amb història 

Notícies relacionades

Picasso, davant de la torre Eiffel

Una mostra excepcional recorre el precoç esclat de Picasso com a geni

Amb tot, la peça més espectacular del malagueny en l’exposició és 'Le moulin de la Galette'; i la peça més emocionant, per la seva història, 'Els jugadors de futbol’ de Rousseau. Justin el va descobrir i es va enamorar del quadro el 1912, quan el va veure a la galeria de Berthe Weill (la primera dona a obrir una sala d’art a París) i el va adquirir per 750 francs. Però el va haver de vendre: “Pretenia mantenir-lo ena meva col·lecció –i el vaig tenir penjat a casa nostra–, i només el vaig vendre després d’haver-me casat perquè necessitàvem diners per moblar la casa”, va explicar el col·leccionista en el seu moment. Però la peça va acabar als fons del Guggenheim el 1960 i s’exposa, gairebé sempre, com si formés part de la col·lecció Thannhauser.

"Espero que sigui apreciada. Representa tota la meva vida": són les paraules que va pronunciar Justin després de l’anunci de la donació de les obres.