U2 torna a Madrid per predicar el seu missatge contra el nacionalisme

U2 és molt més que música, com és sabut, amb tota una cosmogonia d’icones i proclames sobre el món, entre les quals es repeteixen, principalment, lesd’"amor" i "unitat", cosa que aquest dijous, en el seu esperat concert a la capital espanyola, va portar el seu líder a clamar contra els separatismes.

"Des de la meva experiència puc dir que no hi ha nacionalisme bo", va dir Bono gairebé al final, transcorregudes dues hores i mitja de xou i en el discurs previ a un dels seus grans temes, ‘One’, després del qual va justificar les seves paraules: "Els irlandesos tenim molta por de les banderes".

Va ser el seu retorn a Madrid després de 13 anys, número maleït per alguns que aquí ha suposat el final d’una llarga absència de gires a la ciutat, des que el 2005 van actuar per última vegada al clausurat estadi Vicente Calderón dins del ‘Vértigo Tour’ al crit de: "1, 2, 3... ¡catorce!".

L’expectació per aquest retrobament amb el públic que el 1987 va protagonitzar el seu primer concert a Espanya ja es va palpar en la venda de les entrades, esgotades en poques hores, i va tornar a sentir-se aquesta nit en un WiZink Center ple a vessar, reunits els barris d’Usera i Salamanca sota un mateix sostre, com els seus amics Javier Bardem i Penélope Cruz o Pablo Casado, líder del PP.

Retorn a casa

Segons l’organització, 15.000 persones van seguir de prop aquesta ‘Experience+Innocence’, que tanca el concepte semàntic i escenogràfic que fa tres anys va obrir la pota contrària, la gira ‘Innocence + Experience’. Si aquella parlava de com U2 s’obria al món, en aquesta narra el seu retorn a casa.

Com si es tractés d’un mirall, l’escenari aparentment reproduïa la mateixa estructura del 2015, amb una llarga passarel·la que gairebé dividia la pista i sobre la qual penjava al seu torn una gran pantalla transversal, aquesta vegada –van avisar– amb una resolució nou vegades millor i algun metre més de llarg, fins a sumar-ne 31.

Amb mitja hora de retard sobre el que s’havia anunciat, l’espectacle va començar amb força, amb imatges de ciutats europees devastades per la barbàrie de la guerra i la cobdícia de repressors, també Madrid el 1939, mentre de fons ‘El gran dictador’, de Charles Chaplin, animava a recuperar el poder sostret al poble per líders com Trump o Putin.

"¡Som-hi, Madrid!", va bramat Bono de fons, encara invisible rere la pantalla il·luminada, quan va irrompre amb un ‘The blackout’ més colossal que a l’últim disc, ‘Songs of experience’ (2017), en plena potència de watts perquè les quatre siluetes dels protagonistes es fessin per fi presents.

Escenografia

Els seus sempre poderosos mitjans escenogràfics aviat els van permetre oferir més instantànies de pes arquitectònic, com la rampa sideral que va portar Bono al cel a ‘Lights of home’.

Però també van mostrar que des d’un espai més convencional de l’escenari encara saben traçar paisatges igualment emocionals només amb música, com amb el vell clàssic ‘I will follow’, en què la guitarra de The Edge va ser la tiralínies encarregada de remoure l’estàtica del pavelló, abans de tocar ‘Red Flag Day" i ‘Beautiful day’.

"¡Beautiful Madrid! ¡Hola, guapos! ¡Hola guapes! Aquesta nit és la història de quatre nois normals fets extraordinaris per la música i el públic", va relatar el vocalista, síntesi del concepte narratiu d’aquest concert, que va donar pas al record a la seva mare, morta prematurament, amb ‘Iris (hold me close)’.

Així va arrencar el segment que entronca aquesta gira amb la del 2015 i planta les bases de l’esmentada cosmogonia particular, entre anades i vingudes infantils per ‘Cedarwood Road’, apel·lacions a David Bowie, sants catòlics i botes militars, passeig emocional recreat aquesta nit gràcies a la tecnologia, abans de la reflexió antiterrorista de ‘Sunday Bloody Sunday’ i ‘Until the end of the world’, entre una pluja de salms fets bocins de paper.

L’equador el va marcar llavors un relat animat del seu ascens al cel, amb discos d’èxit com ‘The Joshua Tree’, al qual van retre homenatge l’any passat (per això els seus èxits van quedar fora del repertori), i la seva suposada baixada al terra amb una lliçó d’humilitat: "La saviesa és la recuperació de la innocència al final del camí".

La segona part del concert, ja a l’apartat escenari situat a l’altre extrem de la passarel·la, va arrencar amb una segona joventut que va inspirar èxits com ‘Elevation’ i un intensíssim ‘Vertigo’, en què poques vegades haurà retronat de la mateixa manera els "dos" "tres", els "catorce" i, és clar, els "¿dónde está?".

"La millor banda de rock del costat nord de Dublín", com es va autoproclamar Bono, ara senyor de la pista amb barret de copa i tot, va fer gresca amb ‘Even better than the real thing’ i es va transmutar després en MacPhisto, vell personatge de la seva mitologia, com a previ a ‘Acrobat’, joia del seu repertori que fins aquesta gira no havien tocat mai abans en directe.

No hi ha temps morts, tot i que U2 jugui a despistar. Amb la guàrdia baixa en el format plàcid i acústic de ‘You're the best thing about me’ i ‘Summer of love’, la banda va deixar anar de sobte imatges dels refugiats, abans d’esclatar, ja en ple voltatge, en una exaltació de l’amor i dels valors de comunitat europeus amb ‘Pride’: "¡Som-hi, Madrid, som-hi, Espanya, som-hi, Europa!".

Bandera europea

Notícies relacionades

El Papa i Bono parlen sobre els casos d'abús sexual a Irlanda

Bono recupera la veu i U2 reprèn la gira

Una enorme bandera europea es va desplegar a continuació entre els aplaudiments de Bono, que va començar cantant ‘New Year’s Day’ i va acabar taral·lejantl’‘Himne de l’alegria’, mentre l’escenari canviava de nou per erigir l’enlluernadora ciutat de ‘City of blinding lights’.

Encara quedaven els bisos, no obstant, per recordar que "la pobresa és sexista", defensar l’amor en totes les seves variants amb ‘Love Is bigger than anything in Its way", clamar per la unitat de tothom contra els nacionalismes separatistes amb ‘One’ i dedicar als més joves una cançó, ‘13 (There’s a light)’, i un consell: "No escolteu els vostres pares".