Raphael: "El primer de la cançó protesta vaig ser jo"

El disc ‘Infinitos bailes’ (2016), amb cançons aportades per autors del pop contemporani (com Bunbury, Dani Martín o Pablo López), ha donat un nou impuls a Raphael, de manera que la seva gira ‘Loco por cantar’ es prolonga aquesta tardor i el porta de tornada a Barcelona. Aquest divendres arriba de nou al Palau Sant Jordi amb el seu repertori d’èxits de la cançó melòdica, pròpia i aliena, que suma més de cinc dècades de trajectòria.

“55 anys, 55 vegades a Barcelona," va dir l’any passat al Sant Jordi. ¿Cap a la 56a, doncs?

Sí, sí, una vegada cada any. Hem allargat la gira per la demanda que hi havia tant a Amèrica com aquí. I seguiré: vaig a París, a Londres, a Rússia...

Vostè va ser pioner entre els cantants espanyols en obrir-se pas a Rússia.

Hi vaig des de l’any 1970, quan Espanya ni tan sols tenia relacions diplomàtiques. Sempre m’ha anat molt bé allà. La gent russa és molt romàntica. No ho sembla per la duresa de l’idioma, però ho és. Com els grecs.

Hi ha una cançó en el seu últim disc, ‘Igual (Loco por cantar)’ de Diego Cantero, que ja sembla un clàssic. Allà es retrata a si mateix “amb més dolçor que verí, amb una mica de por, però igual”. ¿De què pot tenir por Raphael?

Home, un ésser humà està ple de pors, però continuo estant igual per afrontar-los.

Després de patir episodis crítics de salut com els que va patir fa anys, ¿se sent més vulnerable?

La meva salut està a prova de bomba, la veritat. Feia moltíssims anys que no em trobava tan bé de tot, de fort, de ganes, amb una il·lusió tremenda.

Se solen elogiar les coses “breus però intenses”. Els seus concerts són intensos, sí, però alhora molt llargs, dues hores i mitja o tres, i més de 30 cançons.

Són llargs, sí, tot i que al públic no deu ser d’aquesta opinió, perquè sempre em demana una cançó més. Jo intento donar a entendre que acabaré cap a les dues hores i mitja, el que passa és que el públic de vegades no està per la feina.

¿L’escenari és el millor lloc del món?

És el millor lloc del món. Allà no hi ha preocupacions; només la d’estar bé"

En els últims temps l’hem vist en altres formats, orquestral o amb enfocament soul-funk. En aquesta gira hi ha un Raphael clàssic i amb certa presència rockera, guitarres ‘heavies’ incloses. ¿Li ha interessat alguna vegada el rock metaler?

¡A mi m’interessa tot! Sempre que jo em senti còmode, que és gairebé sempre... Cada any em veu en un format diferent. M’encanta explorar coses noves, m’agrada variar i aprendre cada dia més. I molt aviat vindrà una altra cosa molt especial a la qual estem a punt de donar-li el tret de sortida.

¿Estem parlant d’un nou disc, una gira...?

Estic parlant d’un disc nou. Per a aquest any. Al novembre hi haurà notícies. El vaig gravar l’agost a Abbey Road, a Londres. Un disc superinteressantíssim.

¿En quin sentit?

Fins al novembre no en puc dir res més. ¡Universal no em deixa! Però a Barcelona faré alguna cosa d’això. Jo sempre estreno alguna cosa davant del públic, per veure per on van els trets.

Això d’Abbey Road fa pensar en els Beatles.

A mi també em fa pensar en això, sí (riu).

Tornant als seus concerts, en contrast amb aquest punt ‘heavies’ hi ha un tram acústic, amb versions de Francis Cabrel i Violeta Parra.

Això és meravellós, quan em poso a cantar només amb la guitarra m’encanta. Recordarà que vaig fer una gira, ‘Cerca de ti’, que era tota a piano. Me la vaig jugar bé, perquè actuava en escenaris com ara l’Auditori Nacional de Mèxic, amb 10.000 persones, ¡sol amb un piano! Un repte meravellós, i va tenir tant èxit que va durar quatre anys.

A Violeta Parra se la reivindica últimament pel costat feminista. ¿Què li sembla aquesta nova onada del feminisme?

Em sembla molt bé, perquè jo soc dels moltíssims que creuen que la dona té els mateixos drets que l’home, exactament els mateixos. Hi ha coses per arreglar encara, tot i que crec que estem en el bon camí.

La política espanyola està un mica tensa, ¿no és partidari de tocar aquests temes en les seves cançons?

No, no, tot i que, quan va començar la cançó protesta, el primer que va protestar, amb perdó, vaig ser jo. ‘Digan lo que digan’ és una cançó protesta, totalment, i va ser un golàs, un èxit rotund. I cançons socials jo també n’he cantat: per exemple, ‘Van a nacer dos niños’, que va ser un èxit molt gran. Jo sempre estic molt al lloro, ¡molt al dia! (riu).

¿Contra què protesta ‘Digan lo que digan’?

Home, és la primera cançó que diu que hi ha molt més d’això que d’allò, més coses bones que dolentes al món. Jo no havia sentit mai una lletra així. En aquell moment les cançons no parlaven d’això. Parlaven d’amor i punt. I molt folklore, i moltes flors, i molt cel i molt ‘sky’. I molt “nel blu, dipinto vaig donar blu”.

Va començar en paral·lel cantautors com Serrat.

Sí, més o menys, i Pi de la Serra, i tots els que hi va haver.

Raimon, Llach... ¿Els va seguir?

Sí, i a Ovidi Montllor. Era molt autèntic. Com Serrat. Amb Joan Manuel ens veiem molt de tant en tant, però li tinc un gran respecte i moltíssim afecte, i jo sé que ell a mi també.

¿Ha pensat que una part del seu públic del Palau Sant Jordi pot ser partidari d’una Catalunya independent, o que es pugui votar sobre aquesta qüestió?

Jo penso que Espanya ha d’estar com estem ara, unida. Aquest és el meu pensament. Jo no soc un home entès en això, però crec que tots hem d’estar junts perquè ens vagi millor. Hi ha una cosa que no entenc: en un món tan globalitzat, en el qual ens hem d’unir per ser forts, les desunions no les entenc. Fer-se petits... Ens hem d’unir per poder lluitar contra totes les dificultats. No desunir-se i fer-se trossets. O tornarem a les croades (riu).

Malgrat tot, el seu vincle amb Barcelona és molt estable.

Jo no he tingut mai cap problema a Barcelona. Sempre ha sigut una ciutat oberta totalment als meus treballs, ja des que tenia 14 anys. Sempre ha estat allà. Jo he estat cada any a Barcelona, sempre amb un èxit immens. Em sento molt estimat.

L’any que ve, més gira. ¿Això no s’acaba?

S’acaba aquesta gira i en ve una altra de molt grossa.

Un contemporani seu, Julio Iglesias, ha parat dos anys i ara torna a estar en marxa.

Sí, afortunadament. Ja se sap, els seus problemes d’esquena i tot això, de l’accident que va tenir fa moltíssims anys, que li dona la llauna i torna quan menys s’ho espera. Jo li desitjo el millor. Estic desitjant veure’l.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com veu el futur?

¡Doncs claríssim, demà a Barcelona! I demà passat, a Saragossa. I mentre jo estigui com estic, fet un xaval... Hi ha un abans i un després del meu trasplantament, i clar, això es nota. Em van posar un motor nou. Em sento, no molt millor, ¡insultantment millor!