Katia Guerreiro: "El meu fado no és una festa, és intimitat"

El Festival del Fado ofereix aquest cap de setmana la seva segona edició a Barcelona amb un programa que combina exposicions, conferències, projeccions i actuacions com la de Katia Guerreiro (aquest dissabte a Barts, 20.30 hores). Parlem amb aquesta veu destacada del gènere, que acaba de publicar el seu setè disc d’estudi, ‘Sempre’.

És una portuguesa d’ultramar.

La meva mare va sortir embarassada de mi d’Angola, quan els portuguesos van deixar el país, el 1975, i vaig néixer a Sud-àfrica, on vaig viure els meus primers onze mesos. I d’allà a les Açores. Allà vaig créixer, fins als 18 anys, quan vaig anar a Lisboa a estudiar medicina.

¿Era present el fado en el seu ambient familiar?

No, a casa s’escoltava més música d’Angola, però quan de petita sentia per la ràdio o a la tele una guitarra portuguesa i una veu de fado em quedava enganxada. No comprenia el seu significat, però aquella sonoritat, aquella intensitat, m’emocionaven. Sobretot quan cantava Amália Rodrigues. Ja a Lisboa, vaig entrar en un grup de rock, Os Charruas, format en els anys 60, amb els quals vaig gravar un disc, però alhora vaig començar a visitar cases de fado i a cantar allà només per plaer.

Vostè anava per a cardiòloga.

Sí, però una nit em van convidar a La Taverna do Embuçado. Vaig arribar i estava plena de gent important: els guitarristes d’Amália Rodrigues, grans cantants de fado... Vaig pensar: “millor que no canti”. Però hi van insistir. Vaig tancar els ulls i vaig cantar tres fados. A l’acabar, un senyor em va agafar del braç: João Mário Veiga, que continua sent músic del meu grup. Li vaig dir que pensava dedicar-me a la medicina i em va respondre: “no, no, això no pot ser, la teva veu és especial, has de continuar cantant”. Més tard em van convidar a cantar en un homenatge a Amália i la meva vida va fer un gir. En dos o tres mesos tenia un disc gravat i van començar a convidar-me a cantar a França, a Espanya, al Japó...

¿Què li va atreure del fado?

És difícil d’explicar. És l’“estranha forma de vida” que cantava Amália. Hi ha una cosa màgica allà, quan veus com la gent que no entén el portuguès s’emociona tan profundament amb el fado. Representa una obertura de l’ànima, del cor. No hi ha cap altre gènere musical capaç de cantar la vida com ho fa el fado. I quan es fa de veritat, és tan físic, tan visceral, que arriba a ser terapèutic.

¿Per què creu que va agradar la seva manera de cantar?

Suposo que per la seva autenticitat, perquè com jo no coneixia bé el fado el cantava d’una forma molt pura, sense vicis adquirits, sense influències... Perquè cantava per a mi, d’una manera espontània.

Li diran que el fado és de naturalesa trista.

No, no, no, té molta tristesa, però la tristesa és un element fonamental perquè la vida sigui més bonica. La tristesa ens fa sentir les coses d’una altra forma. Hi ha d’haver un contrast per valorar l’alegria i la felicitat. Els mals moments ens fan créixer, tenir més coratge, valorar i ajudar l’altre.

Tots els gèneres musicals tenen els seus mites, però en el fado sembla que només n’hi hagi un, Amália Rodrigues. ¿Una figura insuperable?

No crec que ho sigui, però sí que ella va ser la primera i única diva veritable del fado. Va dedicar tota la seva vida a aquesta forma d’art. Va ser la primera en projectar-lo al món, i la seva veu era tan profunda com la seva ànima. Era una dona molt trista que sobrevivia intentant ser alegre, amb una força interior que utilitzava d’una manera molt intel·ligent, utilitzant la seva veu amb tot el misteri que acollia la seva vida.

¿Continua interpretant cançons seves?

Sí, és clar, com a ‘Amor de mel, amor de fel’, amb text seu i que ella no va arribar a cantar en directe. És un dels fados que vaig cantar en aquell homenatge de l’any 2000. Per mi és obligatori cantar-lo sempre.

¿Per què el fado es projecta sobretot a través de veus femenines?

La gent reconeix més en les dones que en els homes aquesta capacitat d’expressar sentiments, i la imatge d’Amália ha deixat aquesta idea. Però els homes senten igualment, tot i que no sàpiguen compartir-los igual. Hi ha homes increïbles en el fado, com Helder Moutinho, l’única veu masculina que em fa plorar.

Hi ha cantants que parteixen del fado per abraçar una cançó popular més àmplia, amb mestissatges, influències del jazz o del pop... No és el seu cas. ¿És una ortodoxa?

¡Potser! (riu) Canto amb una formació tradicional de fado, sí. Això té a veure amb mi. M’identifico més amb la intimitat que amb la diversió. I aquesta intimitat ha de ser continguda.

I no admet novetats.

No, però m’agrada escoltar cantants que fan coses diferents, com Mariza o Ana Moura. Em transmeten lleugeresa, però la vida no és tan lleugera. Jo canto coses divertides també, però no necessàriament amb bateries o amb un calaix, un instrument que no té res a veure amb el fado.

Acaba de publicar un disc, ‘Sempre’.

Amb una de les persones més importants de la música portuguesa, José Mário Branco. La gent creia que era una trobada impossible, ens veuen com figures molt distanciades. Jo mateixa imaginava que seria difícil, que ell estava només amb Camané, el seu artista fetitxe. Però em vaig atrevir a dir-li després de treballar junts en una pel·lícula sobre el fado (‘Alfama en si’).

¿Què volia que li aportés?

El camí de la simplicitat. I mantenir el focus en la tradició. Perquè en l’actualitat és fàcil esborrar les empremtes. Ens vam posar a buscar poemes, melodies tradicionals del fado, i també peces originals.

Vostè també compon.

Una mica, sí, però coses ocasionals. No em considero compositora.

Es diria que, en lloc d’expandir el fado, prefereix concentrar-se en el seu nucli.

Sí, sí, sí... Només vull fer-ho molt bé. Aquesta és la meva visió.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Compatible amb el mercat?

El que faig no és per a grans multituds. L’emoció, la veritat, l’amor..., no es massifiquen. Això meu no és pop. Vull ser la peça que conserva aquest punt especial del fado. El meu fado no és una festa, ni color, ni artifici. És intimitat, és interioritat.