Santiago Lorenzo: «Soc prou tonto com per entretenir-me amb un guix»

Manuel, el protagonista de‘Los asquerosos’, es veu obligat a fugir de Madrid amb el que porta i troba refugi en un poble abandonat. Allà agafa el gust a tenir tot el temps del món per fer el que li ve de gust, a espavilar-se com un home primitiu (tot i que amb dues o tres eines, això sí) i a la solitud. Només Santiago Lorenzo podia convertir una trama tan magra en unahilarant, rabiosa i poètica novel·la sociopolítica.  

¿Pot descriure el lloc des d’on parla?

Estic en una casa d’una pedania d’un poblet molt petit a la província de Segòvia. És una casa que em queda una mica gran i té poc encant.

¿Què veu?

Tinc l’ordinador al davant amb possibles respostes a possibles preguntes que em facis.

¡Una entrevista amb trampa!

No, és que tens el dubtós honor de fer-me la primera entrevista per ‘Los asquerosos’ i necessito una mica de suport. Darrere meu tinc un munt de maquetes i al davant tinc una muntanya molt bonica.

Si el consum és una religió, ¿què és ‘Los asquerosos’?

En funció d’això, seria una nova proposta per relacionar-nos amb l’austeritat. Amb l’austeritat com a elecció pròpia, no imposada per les fastigoses circumstàncies.

¿És auster per naturalesa?

Sí, maco, sí. Què hi farem.

¿Sent simpatia per la figura de l’ermità?

Un ermità pur, un ermità que està entaforat a la seva cova, serà sempre una persona que serà impossible que et doni la tabarra.

¿Creu que l’Estat és cada vegada més repressor i que assistim a un retrocés de les llibertats?

No és una opinió dir que sí. Possiblement s’escriuran tesis doctorals que demostrin que en efecte les coses estan anant cap enrere en matèria de llibertats. És molt penós perquè un ha viscut èpoques d’una llibertat envejable. És evident. Sempre es reclama més llibertat però és que en aquest cas s’estan reclamant cotes molt baixes. Si un es dediqués a la sociologia i la politologia sortiria una tesi molt senzilleta de fer.

¿Què opina de l’educació actual dels nens, no tant per part de l’escola com de la família?

Jo és que no tinc fills i no em puc imaginar en la tessitura de tenir-ne, de manera que visc bastant d’esquena a la infància. Imagino que m’ho preguntes pel que surt a la novel·la.

Per això i perquè té ulls.

La missió de vells com jo és queixar-nos de les generacions que ens succeeixen i l’obligació de les generacions que ens succeeixen és queixar-se de nosaltres. Així que jo he complert amb la meva part. Sempre trobo coses en matèria de deseducació dels fills que em treuen de polleguera i llavors és una passada treure’s de sobre aquest trasbals escrivint-les en una ficció.

¿Què el trasbalsa de la deseducació dels nens?

L’Actimel, el ‘vigila que no et toquin que t’encomanen’, la necessitat que les cases estiguin a 25 graus a l’hivern i a 18 a l’estiu. Has de córrer riscos físics per aprendre a evitar-los. Des de la meva ignorància em fa la sensació que hi ha una hiperprotecció que crec que serà molt perjudicial de cara a la supervivència dels nostres petits quan es facin adults. 

Hi ha a ‘Los asquerosos’ una crueltat inèdita en vostè quan es refereix a ‘La Mochufa’.

Cal expressar els teus sentiments a les novel·les. M’agrada que m’ho diguis perquè significa que estic tocant sentiments que no havia tocat abans, que estic completant la meva obra o alguna cosa així. La veritat és que sí que hi ha una crueltat i un sadisme amb ‘La Mochufa’, però millor expressar-ho en un llibre que posar-ho en pràctica. El nostre és un sàdic que utilitza armes molt elementals. Hi havia un enuig en aquesta novel·la que potser no hi havia en d’altres. Un amic em deia ‘no et passis’, però és que passar-se és una passada, almenys en la ficció. 

Les trampes que els prepara semblen de ‘Solo en casa’.

Aquesta pel·lícula la vaig veure en un autobús. A mi el que m’admira és la gent capaç de fer coses eficaces amb pocs recursos. L’important de les agressions de Manuel no són tant els resultats sinó el fet que les fabrica amb quatre elements que troba per casa. Emparentaria Manuel amb aquelles pel·lícules de kungfu en què un paio amb un bastonet és capaç de derrotar 50 samurais.

¿Alguna vegada ha portat roba amb la marca ben gran?

Crec poder jurar que no. No compta el fet que l’etiqueteta del texà es veu perquè no pots anar amb la mà al cul, ¿no? Llavors crec poder jurar que no. Però sí que confesso que fins i tot havent escrit això, en ocasions m’he sentit orgullós d’anar amb unes sabates i no amb d’altres. O sigui que d’aquestes collonades també m’acuso.

¿Li sembla que no sabem què fer amb el temps lliure?

Possiblement ha passat sempre. El temps lliure és profitós en la mesura que tinguis ganes de fer coses amb ell. Sempre hi ha hagut gent que no sap què caram fer. Tinc un veí que s’ha jubilat i està tot el dia mirant la paret i fa molta pena. Un comentari: certa premsa s’està ficant sempre amb el cine espanyol i a aquesta gent li treus la televisió i es mor del fàstic. Hi ha individus que no saben què fer amb el temps i d’altres a qui els falta temps i aquests solen ser més interessants.

¿S’ha avorrit mai en solitud sense res a fer?

Sí. Però és que jo tinc tones de temps lliure i a més des de fa moltíssim temps. Llavors de vegades sí que em trobo a mi mateix amb una espècie d’angoixa que em dura uns 30 segons perquè no tinc res a fer ni res que em vingui de gust fer. Per sort només dura 30 segons. Després torno a fer les meves cosetes, que un és prou tonto per entretenir-se amb un guix.

Llegint-lo sembla que s’ho passa bomba escrivint. Que el sofriment de l’anomenat procés creatiu no va amb vostè.

Jo si no m’he de divertir molt no em poso a escriure. Allò de patir escrivint no ho puc entendre. És com si pateixes menjant-te una escudella. Doncs no te la menges i ja està. No has d’escriure si no et mors absolutament de ganes de fer-ho. Hi ha altres coses que pots fer. Llegir el que d’altres han escrit, per exemple. Només s’ha d’escriure quan o escrius o et dispares al cap. La por davant de la pàgina en blanc... Tira la pàgina i juga’t uns marcians a l’ordinador o fes uns sudokus. 

¿Què està llegint o ha llegit últimament?

L’últim llibre que he acabat és un d’Ian Gibson que té 38 anys d’antiguitat i és un intent de biografia de José Antonio Primo de Rivera [‘En busca de José Antonio’]. És molt bonic llegir textos d’història que ja són història. M’excita molt. Fa poc vaig llegir un article interessant sobre el gihad publicat en una revista d’història de maig del 2001, quan encara no havia passat l’11-S. També he llegit recentment un llibre de David Solar sobre els errors militars en la segona guerra mundial. I un que m’ha encantat sobre la guerra russo-japonesa, en concret sobre la batalla de Tsushima, sobre el viatge desastrós que li toca fer a la flota russa del Bàltic el 1904 per anar del Bàltic al Japó vorejant l’Àfrica. Una llauna horrorosa perquè una vegada arriben al Japó la flota japonesa els fregeixi. Que bé haver-se perdut aquesta discoteca

¿D’on surt la paraula ‘Mochufa’? 

Ja va aparèixer a ‘Las ganas’. És una absoluta invenció, em sonava a onomatopeia del cos social a què em refereixo i que queda descrit amb certa exactitud en la novel·la o això s’ha intentat. Deia Joaquín Vidal, el crític taurí, que hi ha una paraula en castellà que al pronunciar-la siguis finlandès o siguis de Còrdova entens perfectament el que significa, que era la paraula ‘cabestro’, anomenar algú un ‘cabestro’. Doncs aquí jo aspiro que passi el mateix amb ‘Mochufa’. És una juntura de fonemes en la qual vaig estar concentrat mesos i mesos. Ja em puc morir si s’autoexplica com cabestre.

¿Què li queda d’haver anat a una escola de l’Opus Dei?

Amics. Vaig tenir la sort que vaig passar deu anys en una escola de l’Opus i després quatre en un institut públic. Espero que m’hagin quedat influències no de l’Opus sinó d’aquesta juntura de contraris. Tot i que he tingut nòvies que m’han denunciat que tenia més rèmores de l’Opus del que jo em pensava.

¿És possible una revolta anticonsumista?

Sí, sempre que sigui purament individual. Els intents individuals estan cridats al triomf, però desconfio dels col·lectius. És tan íntim l’anticonsum que amb el fet que sigui individual n’hi ha prou. Jo continuo fent servir bitllets en comptes de targeta i tinc problemes, però és el meu problema superar-los. Et miren malament, sembla que ets un narcotraficant quan compres, ‘mira, el tio dels bitllets, ja venen una altra vegada’.

¿Posa fre amb el vocabulari alguna vegada perquè el lector no hagi de llegir-lo amb un diccionari al costat?

El dia que has après una paraula i la vols ficar en una novel·la, t’adones que és un moviment molt il·legítim perquè tu no la coneixies fins feia un minut. No siguis hipòcrita i no la posis ara exigint a la gent que se la sàpiga. Jo ara a un arquitecte en un ‘e-mail’ li he dit ‘alarife’, però perquè ell és arquitecte i sabrà que un ‘alarife’ és un arquitecte, però no se m’ocorre posar ‘alarife’ en una novel·la. Som-hi, crec que no apareix a ‘Los asquerosos’.

¿Qui són exactament els fastigosos del títol?

La teoria del llibre és que tots som susceptibles de ser-ho, però es fixa especialment en els propietaris, els funcionaris que colpegen amb excés de zel, les empreses tramposes i La Mochufa. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Ha utilitzat molt els apunts?

No he mirat en cap moment l’ordinador.