Tilda Swinton commou Sitges: assisteix al festival el dia de la mort del seu pare

En principi, la nova versió de 'Suspiria', que aquest dijous ha inaugurat el 51è festival de Sitges, havia de tenir fins a quatre il·lustres representants: el seu director, Luca Guadagnino, acabat de sortir del fenomen de crítica i públic 'Call me by your name'; dos de les seves actrius principals, Tilda Swinton i Mia Goth, i Jessica Harper, protagonista del film original de Dario Argento del 1977, que té un breu paper en aquesta relectura.

Primer es va saber que una malaltia impediria a Guadagnino ser-hi. Després van caure Goth i Harper. Quedava Swinton, a més d’important actriu del film, guardonada aquest any al festival amb un Gran Premi Honorífic al conjunt de la seva carrera. I a punt ha estat també de no venir; per causes majors.

Ella mateixa ho ha explicat, visiblement compungida, després d’haver recollit el premi de mans de J. A. Bayona: "Som aquí essencialment per celebrar la fantasia. Però vull explicar-vos la veritat. Avui és un dia molt important per a mi. Perquè el meu pare ha mort aquest matí". En aquell moment, l’Auditori del Melià s’ha enfonsat en un lament massiu.

"He estat amb ell tota l’última setmana", ha continuat Swinton. "Ha estat adormit, però somiava. He estat asseguda al seu costat pensant en el que estaria fantasiejant... Sabia que tenia aquesta preciosa invitació vostra per venir aquí aquesta nit. Jo em preguntava: ¿hi hauria d’anar? Ell ha marxat aquest matí. He tornat a preguntar-me si havia de venir a Sitges a acceptar aquest premi i he pensat que sí, perquè és per la fantasia". Ovació tancada.

Tilda Swinton receives the Festival's Grand Honorary Award #Sitges2018 pic.twitter.com/0dJPHwpGSd

— Sitges Film Festival (@sitgesfestival) 4 de octubre de 2018

En la seva presentació del premi, Ángel Sala, director del festival, i després Bayona han recordat la capacitat camaleònica d’aquesta actriu única i múltiple. Adepta del risc i la transformació, ha sigut un ésser ambigu i immortal (en la reveladora ‘Orlando’), Arcàngel Gabriel (a 'Constantine'), Bruixa Blanca (en la 'saga Narnia'), vampira de 'coolness' eterna (‘Solo los amantes sobreviven’, títol clau de Sitges-13, )... La normalitat i la convenció no van amb ella. És a dir, ella és pur Sitges.

Una revisió hipertrofiada

A 'Suspiria', versió 2018, Swinton interpreta no només una misteriosa professora de dansa, Madame Blanc, sinó també (sota l’àlies de Lutz Ebersdorf, tot i que es veu i se sent d’una hora lluny que és ella) un psicoanalista intrigat pels mètodes d’ensenyament d’una prestigiosa escola de dansa. No semblen normals. Semblen letals.

Notícies relacionades

Sitges-2018: la jornada inaugural, en píndoles

Entre l’atractiu i l’excés

El personatge del professor Klemperer és un afegit del guionista David Kajganich al ‘dramatis personae’ que Dario Argento i el seu gairebé inseparable Daria Nicolodi van idear als anys 70. Però la nova ‘Suspiria’ també és molt diferent a nivell estructural i de trama. Els seus autors afegeixen una subtrama sobre els canvis polítics a l’Alemanya de finals dels 70 i s’obstinen misteriosament a contextualitzar una acció que, a l’original, era sobretot abstracció.

Dels 98 minuts de l’original passem a ¡152! irregulars minuts, en els quals, una terrorífica dansa dual a part, fins i tot els moments més viscerals, com aquell clímax en una cosa molt semblant a l’infern, acaben perdent força pels afanys de Guadagnino a 'elevar' intel·lectualment i artísticament el projecte original. Sigui com sigui, sempre queda Swinton.