El 'top 10' de la discografia de Montserrat Caballé

Amb una immensa discografia a la seva esquena, Montserrat Caballé va unir els escenaris amb els estudis de gravació, una història que va començar el 1962 amb el primer disc de la seva trajectòria, immortalitzant cançons d’Eduard Toldrà en una gravació realitzada a Barcelona. El seu ampli llegat –a la discografia oficial s’uneixen centenars de registres pirates que la mateixa cantant valorava especialment– inclou quatre segles d’història de la lírica, des de la música antiga a la contemporània, però la seva gran aportació, a més del repertori de la cançó o de la sarsuela, va ser la de les gravacions operístiques, centrant-se en les grans heroïnes sobretot del bel canto romàntic, de Verdi, Puccini i Richard Strauss.

Els seus companys de repartiment i els directors que li portaven la batuta són simplement els més grans de la seva època: Carreras, Domingo, Kraus, Pavarotti, Cossotto, Verrett, Horne... Aquest és el ‘top 10’ de les seves gravacions.

Donizetti: ‘Lucrezia Borgia’. RCA (1966)

Sent una de les impulsores de la ‘Donizetti Renaissance’, aquest registre de ‘Lucrezia Borgia’, amb Alfredo Kraus i Shirley Verrett, és molt significatiu, ja que mostra aquella Caballé llançada a la fama internacional quan el 1965 va reemplaçar en últim moment Marilyn Horne en l’exhumació de l’obra al Carnegie Hall de Nova York. La millor gravació en estudi del títol. Ella és sublim.

---

Donizetti: ‘Maria Stuarda’. Opera d’Oro (1971)

Tot i que aquesta gravació realitzada en directe a la Scala de Milà compta amb la sàvia direcció musical de Carlo Felice Cillario, només Shirley Verrett està a l’altura de Caballé, ja que no arriben a les sublims cotes assolides per les dues cantants aquella nit màgica de 1971 ni el tenor Ottavio Garaventa ni el baix Raphael Arie ni el baríton Giulio Fioravanti. Caballé ofereix una classe magistral.

---

Donizetti: ‘Roberto Devereux’. Gala (1977)

Impressionant document gravat en directe, al costat de l’Orquestra del Capitole de Tolosa, al Festival d’Ais de Provença. L’acompanyen, en estat de gràcia, els també catalans Josep Carreras i Vincente Sardinero, a més del baix italià Ferruccio Furlanetto, tots sota la impecable direcció de Julius Rudel, títol que va aconseguir consagrant Caballé en el repertori del bel canto romàntic.

---

Donizetti: ‘Lucia di Lammermoor’. Philips (1977)

Polèmica gravació amb la batuta de Jesús López Cobos en la qual s’opta per les tonalitats originals de l’obra. Caballé marca la seva interpretació amb accents molt allunyats del que es portava en aquell moment, amb el paper sempre en mans de sopranos lleugeres. L’acompanyen un dolç Josep Carreras i un robust Samul Ramey, tots dos en un dels moments més genials de les seves respectives trajectòries.

---

Bellini: ‘Norma’. RCA (1987).

Impressionant registre amb Domingo, Cossotto i Raimondi dirigits per Cillario és una de les referències de tot el seu catàleg, ja que la cantant es troba en un moment òptim, igual com els seus companys de repartiment. La seva ‘Casta diva’ és llegendària, ària que quedarà ineludiblement lligada a la seva trajectòria, igual com en aquelles mítiques interpretacions al Liceu, Orange o Viena (amb Riccardo Muti).

---

Bellini: ‘Il pirata’. EMI (1970)

Sens dubte el seu gran Imogene, en la línia de Maria Callas, va ser fonamental per a la recuperació d’aquest títol, sobretot per la seva impressionant escena final en la qual Caballé desplega tot el seu poder vocal, tècnic i interpretatiu. En aquesta gravació l’acompanya el seu marit, Bernabé Martí, sota la direcció de Gavazzeni. També hi ha un registre en directe gravat al Maggio Musicale Fiorentino.

---

Rossini: ‘Semiramide’. HRE (1980)

Com a gran part del seu catàleg, aquesta joia discogràfica és una gravació d’una funció en viu. La presa sonora (també és en vídeo) va ser realitzada al Festival d’Ais de Provença de 1980 i l’acompanyen una fantàstica Marilyn Horne i uns complidors Francisco Araiza i Samuel Ramey dirigits per López Cobos. En la seva discografia rossiniana també destaquen títols com ‘Ermione o ‘Guillaume Tell’.

---

Verdi: ‘Don Carlo’. RCA (1970)

Registre llegendari, al costat de Domingo i Verrett dirigits pel gran Carlo Maria Giulini, també compta amb la participació de Ruggero Raimondi i Sherrill Milnes. Caballé ofereix una versió memorable d’Elisabetta de Valois, un dels seus grans personatges verdians juntament amb Leonora d’‘Il Trovatore’ i de ‘La forza del destino’, ‘Aida’, ‘Giovanna d’Arco’ i ‘Luisa Miller’. Va ser una verdiana incomparable.

---

Puccini: ‘Tosca’. Philips (1976)

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El seu ‘Vissi d’arte, ària principal de ‘Tosca’, està tan unida a Caballé com el ‘Casta diva’. En aquesta gravació ella està esplèndida (als 43 anys), oferint tot passió i dramatisme al costat d’un Carreras poderós, sempre amb uns pianíssims que gelen la sang. La seva vena pucciniana també es veu reflectida en títols com ‘La Bohème’, Turandot (sobretot com Liù al costat de Zubin Mehta) o ‘Madama Butterfly’.

---

Strauss: ‘Salome’. RCA (1968)

Caballé va gravar amb només 35 anys la que potser és la millor gravació del títol de l’era estèreo, tenint en compte que hi ha una altra versió seva amb 24 anyets, de quan va debutar a Bremen. En aquest registre, dirigida per Erich Leinsdorf, és simplement perfecta. En l’àmbit verista es pot destacar el seu ‘Adriana Lecouvreur (amb Carerras, i per morir-se) i en el repertori espanyol no s’ha d’oblidar el seu ‘Maruxa’.

---