Incommensurable Caballé

Montserrat Caballé ha sigut una de les cantants d’òpera més extraordinàries i més cotitzades de la seva generació. Segurament, la més admirada, idolatrada i sol·licitada a nivell internacional des de finals dels anys 60 fins als 80 del segle passat. No té res d’estrany. La seva veu era un prodigi per aquest timbre impalpable, d’una transparència i d’una qualitat gairebé sobrenatural; la seva tècnica d’acer era un altre prodigi que la va mantenir als escenaris al llarg de 50 anys; i laseva sensibilitat i intuïció la van convertir en intèrpret memorable de repertoris molt diversos a tots els grans coliseus operístics del món: des de Verdi a Puccini, Massenet, Mozart o Richard Strauss, que ella sempre deia que era el seu compositor favorit i amb l’'Arabella' del qual va debutar al Liceu el 1962.

Però dels múltiples repertoris que va abordar, és imprescindible destacar la seva apassionada dedicació a l’exhumació d’alguns dels grans títols del belcanto romàntic que portaven sepultats en l’oblit durant més d’un segle. Ella va ser quiva tornar als escenaris dels teatres algunes de les millors òperes de Rossini, Bellini i Donizetti. I òperes com'Maria Stuarda', 'Roberto Devereux' i 'Lucrezia Borgia' han retrobat el seu lloc en el repertori gràcies a la passió amb què la Caballé els va defensar durant dècades.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A més de la seva grandesa com a artista i la seva excepcionalitat com a intèrpret, cal destacar de Montserrat Caballé que ha sigut un dels pilars de la supervivència de l’òpera a Espanya durant els difícils anys 60 i 70. Va cantar pràcticament en totes les temporades d’òpera espanyoles i la seva lleialtat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona ha sigut llegendària. Va aparèixer en totes les seves temporades, incloses les que es van organitzar durant la gran crisi que va patir la institució a mitjans dels anys 70 del segle XX per la impossibilitat de mantenir el règim d’explotació privat amb què s’havia gestionat el teatre des de la seva inauguració. En aquell moment, en el qual totes les altres grans estrelles internacionals van abandonar el Liceu, ella va estar sempre allà cantant 'Andrea Chénier', 'Manon Lescaut', 'Turandot' i 'Maria Stuarda', entre altres òperes. Davant la Caballé estem obligats a fer un exercici de memòria col·lectiva. No em refereixo a la memòria de les anècdotes amb què ens ha entretingut la història, sinó a la memòria substancial del que ha sigut l’òpera a Espanya al llarg de dècades. Sense la Caballé, aquesta història hauria sigut molt diferent. El seu últim gran homenatge va ser al Teatro Real fa quatre anys. Havia debutat a Madrid al Teatre de la Zarzuela el 1967 i va cantar també en aquest escenari una part molt significativa del seu repertori, durant els anys en els quals el Teatro Real va ser tancat o convertit en sala de concerts.

La força de la naturalesa

El llegat de Montserrat Caballé és incommensurable i afortunadament hi ha moltes gravacions que deixen rastre del talent extraordinari d’una de les més grans cantants d’òpera de la història. Però si volen un consell per fer-se càrrec ràpidament de la grandesa del personatge, visionin la seva sorprenent interpretació de 'Norma' al Festival d’Orange el 1974, retransmesa per la televisió francesa i disponible comercialment en DVD. És la Caballé en estat de gràcia, determinada a lluitar contra el terrible vent de mestral que gairebé va fer que es cancel·lés la funció, imposant-se per força de la naturalesa amb una intensitat i una arrogància sorprenents. Una de les interpretacions més extraordinàries de tota la història del teatre, l’òpera, la música i l’art.