Mor Montserrat Caballé, l'última 'prima donna'

Ha marxat un mite. Una llegenda. Una de les cantants líriques més importants de finals del segle XX i de començaments del XXI. La plorarà tot Barcelona, tot Catalunya i tot Espanya, perquè ella sempre es va projectar orgullosa de la seva ciutat i del seu país, però també d’una Espanya que va estimar intensament. Però així mateix la plorarà mig món, allà on la seva impecable tècnica vocal, la seva passió interpretativa i el seu virtuosisme –tot això coronat amb aquells pianísimos demolidors, eterns i cristal·lins que la van fer famosa–, van pontificar i van emocionar audiències.

La Caballé, diva, mare, esposa, pilar d’una família que amb devoció es va entregar al seu talent, moria la matinada d’aquest dissabte dies després que els seus més propers afirmessin que es recuperava lentament dels seus problemes a la vesícula, però el destí va oferir el que ningú esperava.

Puresa i control

María de Montserrat Viviana Concepción Caballé i Folch marxa, però la Caballé es queda amb tots aquells que l’hem considerat com una de les veus més importants de la història de la lírica. La puresa de la seva veu i el control tècnic de la seva àmplia tessitura la van entronitzar a dalt de tot, unit a un caràcter i força dramàtica sense parió. Ella sabia arribar al públic, convertida en l’última de les autèntiques ‘prima donna’ i sempre amb un somriure a la cara, tot i que rere el teló fos una dona senzilla i amb caràcter. El seu virtuosisme va heretar de Maria Callas una part important del seu repertori, arribant a incorporar més de 150 obres entre òperes, cantates i oratoris. Al llarg de mig segle d’actuacions va interpretar una mica més de 80 personatges operístics, i a més va ser una de les més importants recuperadors del bel canto romàntic, però també es va convertir en una referència a Puccini, Verdi i Richard Strauss.

Les seves inquietuds artístiques, a més de recuperar un important grapat d’obres de Donizetti i Bellini, la van fer interessar-se per obres com ‘Tristan und Isolde’ (Wagner), ‘la Fiamma’ (Respighi) o ‘Semiramide’ (Rossini), a més de participar en l’estrena absoluta de l’òpera ‘Cristóbal Colón’ (Balada).

Popularitat planetària

Però la Caballé va ser més: forma part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat, sobretot des de la seva participació en la cerimònia de presentació de Barcelona com a ciutat olímpica, juntament amb recordat Freddy Mercury. Això va fer que Montserrat Caballé es fes popular a tot el món.

Ens llega els seus ensenyaments i una discografia convertida en una de les més completes i extenses de la història del disc, gravant obres que van des del barroc a la música contemporània, amb òperes completes, recitals d’àries, de Lied, sarsuela i de cançó catalana i espanyola. En actiu fins fa molt poc –més de 50 anys de trajectòria–, la seva carrera ha estat vinculada estretament al Gran Teatre del Liceu des dels seus començaments.

Abans de complir 10 anys va començar els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música del Liceu i es va graduar amb les màximes qualificacions el 1955 (el Conservatori li concediria la Medalla d’Or el 1987). Pedro Vallribera, Eugenia Kemmeny, Conchita Badía i Napoleone Annovazzi van ser els seus primers mestres. Després de cursar els seus estudis gràcies al recolzament de beques i de mecenatge privat, Montserrat Caballé va començar la seva etapa al costat de l’orquestra del mestre Annovazzi amb obres com la ‘Novena Simfonia’ de Beethoven; el seu debut operístic arribaria amb la companyia de l’Òpera de Cambra del mateix mestre, com a Serpina de ‘La serva padrona’, de Pergolesi, a Reus (Tarragona).

Després d’una gira d’audicions per Itàlia, va ingressar al Teatre Municipal de Basilea el 1956, on debutaria el 17 de novembre d’aquell any interpretant Mimì de ‘La Bohème’, de Puccini. Allà assumeix papers com Nedda de ‘Pagliacci’ (Leoncavallo), ‘Tosca’ (Puccini), Martha de ‘Tiefland’ (D’Albert), Donna Elvira de ‘Senyor Giovanni’ (Mozart), Fiordiligi de ‘Così fan tutte’ (Mozart), ‘Aida’ (Verdi), Jaroslavna de ‘Principe Igor’ (Borodin), Antonia de ‘Cuentos de Hoffmann’ (Offenbach), i les protagonistes de ‘Salome’ i ‘Arabella’ (Richard Strauss). Va participar en l’estrena absoluta de ‘Tilman Riemenschneider’, de Casmir von Pászthory, debutant a més com a artista convidada a Hannover (Aida) i a la Staatsoper de Viena (1958, ‘Salome’). A l’Òpera de Bremen va inaugurar la temporada 1959-60 amb Ginevra d’‘Ariodante’ (Händel) i allà incorporaria títols emblemàtics com ‘La Traviata’ (Verdi), ‘Il Trovatore’ (Verdi), ‘Die Fledermaus’ (Strauss), ‘La novia vendida’ (Smetana), ‘Armida’ (Dvorák) o ‘Evgeni Onegin’ (Chaikovsky), a més d’estrenar ‘Lady Godiva’, de Ludwig Roselius. Actua a Lisboa i debuta en La Scala de Milà com una de les Noies-flor de ‘Parsifal’ (Wagner).

Debut al Liceu

El 1962 debuta al Liceu barceloní, el 7 de gener, amb ‘Arabella’, any en què es presenta a Sant Sebastià, Florència i Tolosa (les dues últimes amb l’oratori ‘El Pessebre’ de Casals), a més de fer la seva primera gravació, un disc de cançons de Toldrá gravat a Barcelona.

I d’allà a la fama. Fa recitals per una cinquantena de ciutats espanyoles i debuta a A Coruña amb ‘Madama Butterfly’ (1963), en què coneix el que es convertirà en el seu marit, el tenor Bernabé Martí, amb qui es casa l’any següent. Visita Amèrica Central i debuta a França amb ‘Don Carlos’ de Verdi (Rouen) i a Madrid amb un concert amb l’Orquestra Nacional d’Espanya interpretant ni més ni menys que ‘Las cuatro últimas canciones’, de Strauss, i l’escena final de l’òpera ‘Salome’ del mateix compositor.

El 1964 ja s’havia presentat a Sud-amèrica i ho tenia tot a punt per debutar a Anglaterra i els Estats Units; a Nova York el seu nom es dona a conèixer a tot el món de la cultura internacional al reemplaçar en últim moment Marilyn Horne a l’òpera de Donizetti ‘Lucrezia Borgia’ (Carnegie Hall, abril de 1965), assolint la consagració internacional.

Els escenaris més importants del món

Des d’aleshores triomfa als escenaris més importants del món, des del Festival de Glyndebourne (‘Rosenkavalier’, R. Strauss), la Metropolitan Opera House de Nova York (‘Faust’, Gounod), Colón de Buenos Aires (Liù de ‘Turandot’, Puccini) i a ciutats com Dallas, Brussel·les, Filadèlfia, París, etcètera, i torna a partir de llavors, i cada any, al seu estimat Liceu, formant una família. Sobre l’escenari començava a escriure la seva llegenda al transformar-se en part fonamental del Donizetti revival tant en teatres com al disc. Amb el seu talent i interès artístic es converteix en una reputada experta en el repertori belcantista i en les obres de Donizetti i Bellini.

Ja consagrada a dalt de tot, el 1972 torna a La Scala amb ‘Norma’ (Bellini), mentre que en la Royal Opera House de Londres es presentava amb ‘La Traviata’ aquell mateix any.

Després d’enriquir el seu repertori amb els més variats estils i autors, continua gravant sense parar i consolidant la seva reputació internacional: melòmans de tot arreu del món viatgen a Barcelona durant la dècada de 1980 només per escoltar la Caballé. Triomfa a Brussel·les, Roma, San Francisco, Àsia i, sobretot, a Alemanya, on passa a formar part de l’imaginari popular.

Recitals i concerts

A finals del segle XX i a començaments del XXI, i malgrat la seva avançada edat, continua la seva carrera incorporant obres fins aleshores oblidades d’autors com Saint-Saëns o Respighi. El concurs de cant que va portar el seu nom es va organitzar a Andorra, la Seu d’Urgell i Saragossa. En actiu fins fa pocs mesos, en l’última etapa de la seva carrera les seves actuacions es van centrar en recitals i concerts, principalment a Alemanya i Rússia, països on continua sent tremendament popular. Els últims anys també va tenir sonats problemes amb Hisenda, deutes que va pagar puntualment.

Notícies relacionades

Mort de Montserrat Caballé: últimes notícies i reaccions en directe

Montserrat Caballé, la diva de la veu prodigiosa

Entre altres distincions, és posseïdora de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i del Premi Príncep d’Astúries de les Arts, i va ser anomenada, a més, ambaixadora de bona voluntat de la Unesco.

Li sobreviuen el seu marit, Bernabé, i els seus fills, Montsita i Bernabé.