'The invocation of Enver Simaku': un expedient X a Albània

Durant la dictadura comunista d’Enver Hoxha, la religió va estar prohibida fins a l’extrem que a l’article 37 de la Constitució de 1976 establia que l’Estat havia d’encarregar-se de “fomentar l'ateisme en la població”. Per a tal fi, el règim albanès va crear una misteriosa brigada policial contraparanormal destinada a investigar i combatre la pràctica de qualsevol ritu religiós o d’invocació als morts, sota pena de presó, aïllament o deportació. L’existència d’aquesta unitat de combat contra el més enllà és en la base de l’opera prima de Marco Lledó Escartín (Alacant, 1984), ‘The invocation of Enver Simaku’, sorprenent combinació de possessions diabòliques i paràbola politicoreligiosa ambientada a Albània, paradigma de l’hermètic i l’enigmàtic.

El film, presentat aquest dilluns a Sitges fora de concurs, relata la investigació d’un periodista (Julien Blaschke), la dona del qual va morir, 20 anys enrere, víctima de l’atac d’un home pertorbat o, potser posseit per una esfereïdora entitat sobrenatural de nom ‘kukuth’. Les indagacions d’aquest expedient X a l’albanesa, rodades a tall de fals documental, l’endinsaran en els colpidors arcans de la tradició del país, sempre presents en la seva vida espiritual malgrat els esforços de Hoxha i la seva policia del sobrenatural. “La pel·lícula és una barreja de realitat i de ficció, de gènere i de política, en la que intento explicar, entre altres coses, que la força de l’espiritualitat és impossible de contenir malgrat estar enterrada en un búnquer durant 40 anys”, explica a aquest diari Lledó, un tipus fascinat amb l’indesxifrable país balcànic des que, de nen, el seu pare li va explicar que l’havia visitat a finals dels anys 70, en ple règim comunista.

“A casa meva, el comunisme, la política, han sigut sempre molt presents. El meu pare, José Vicente Lledó, venia de la lluita antifranquista, molt activa i radical. Havia format part del FRAP i del PCE (m-l) i va anar a Albània amb una delegació el 1979. Només va estar-se un parell de mesos, però va flipar amb el panorama i li va canviar per complet la seva percepció, ja que esperava trobar un país modèlic comunista”, relata el director. Aquest interès pel país balcànic, més l’atenta lectura de ‘El palau dels somnis’, d’Ismail Kadaré, en la qual el gran escriptor albanès fabulava sobre un ministeri la funció del qual seria recollir, estudiar i catalogar els somnis en funció de la seva perillositat, el van inspirar per a la redacció, el 2014, del primer guió del que acabaria sent ‘The invocation of Enver Simaku’.

Abans, el 2006, havia realitzat la seva primera visita al país. Era d’Erasmus a Alemanya i es va llançar a l’aventurad’un viatge amb cotxe pels Balcans. “Va ser arribar a Albània i pensar que me’n volia anar. ¿Què hi feia jo, allà? Però no me’n podia anar, perquè llegies coses terribles a la Lonely Planet, com que millor no conduir amb cotxe a la nit perquè encara hi havia assaltants a les carreteres. Al final m’hi vaig quedar i m’hi va enganxar per complet”, rememora.

L’‘star-system’ albanès

El cas és que vuit anys després, Lledó era de nou a Albània buscant ajuts per tirar endavant el projecte de ‘The invocation of Enver Simaku’. “Em van convidar a un festival de cine a través de vells contactes albanesos del meu pare. ¡Una història de ‘thiller’! Em van rebre amb els braços oberts”. L’any següent, va tornar al festival com a jurat i allà es pot dir que va començar tot. “A Albània, la pel·lícula és una commoció. Ho dic seriosament. Pensa que allà es roden dos o tres pel·lícules a l’any, i la nostra compta amb l’‘star-system’ del país, la flor i nata del seu cine”. Lledó no menteix. Tinka Kurti, que interpreta l’anciana mare del pobre desgraciat posseït pel ‘kukuth’, és una institució al país, ja que és la protagonista de la històrica ‘Tana’ (1958), considerada primera pel·lícula albanesa de la història. I Margarita Xhepa, assegura Lledó, és una altra icona, “la bellesa per excel·lència del país”.

Notícies relacionades

El funeral de Caballé reuneix un 'who is who' de la cultura i la política

Sitges 2018: la jornada de diumenge, en píndoles

La pel·lícula, de producció 100% espanyola, es va rodar el 2016. “Els interiors són a Espanya, però tots els exteriors són a Albània”, explica el director, que vol destacar el treball del muntador català Sergi Dies en el resultat final. “És un privilegi haver treballat amb ell. Fixa’t que és el muntador d’’Entre dos aguas’, d’Isaki Lacuesta, que acaba de guanyar la Concha d’Or... Li ha donat una dimensió nova a tot el rodat, una cosa bestial”, compte Lledó, que es declara “molt seguidor” del cine de Werner Herzog i els seus acostaments sempre marcians al gènere documental. “Fins i tot vaig buscar un actor alemany que relatés la història en ‘off’ amb anglès amb un accent semblant al seu...".

Es refereix al carismàtic Julien Blaschke, un tipus que els 90 va ser un rostre molt popular a la televisió bavaresa fent programes infantils i musicals, però que un bon dia va descobrir que això no era el seu fort i ho va deixar tot. “Va tocar el dos a Tenerife a viure i allà li vaig conèixer”, riu Lledó. Quant a la protagonista femenina, la moldava Mariana Talpalaru, es tracta del seu debut al cine. “Era la traductora del guió del castellà a l’anglès, però de seguida vam veure que era una presència al·lucinant per a una història, també, al·lucinant”.