Marta Orriols: «La mort és un tabú. No sabem fer un lloc al dolor»

Entre “l’abans i el després”. En aquest parèntesi se sent “atrapada” la Paula, protagonista d’Aprendre a parlar amb les plantes(Edicions del Periscopi / Lumen), neonatòloga de 42 anys, “acostumada a salvar nounats i a vèncer la mort”, que de sobte rep la notícia que la seva parella, el Mauro, ha mort en un accident de trànsit.Hores abans ell li havia dit que la deixava, que hi havia una altra dona. “El dolor, el desconcert absolut, el dol, la por, la ràbia, les inseguretats, les seves reflexions sobre la mort i l’absència...”són l’explosiu còctel de sentiments i pensaments d’un personatge“que està cansat i angoixat d’estar tancat en si mateix”,explica Marta Orriols (Sabadell, 1975). Sap molt bé què sent la Paula en aquesta ficció, que l’autora aclareix que no és autobiogràfica. “La seva no és la meva història, però hi ha molt de mi en ella”, reconeix l’autora dels celebrats relats d’Anatomia de les distàncies curtes(2016), que va perdre la seva parella i pare dels seus dos fills en un accident aeri. 

“La mort és un tabú. Hi passem de puntetes per sobre. És normal que ens aferrem a la cara amable de la vida perquè seria molt trist viure pensant que morirem. No en parlem per por d’atraure-la. Però quan una mort és a deshora, quan no toca morir –“la mort que no avisa”, l’anomena Paula– aquest tabú és més evident perquè la gent t’arrossega a una pretesa normalitat que per a tu no existeix, que estiguis bé, a recuperar la teva vida. No sabem fer-li un lloc al dolor en la nostra societat. I la mateixa Paula s’obliga a no caure, no es permet plorar ni estar trista”.  

Amb la mort com a “experiència vital universal”, gairebé convertida en “un personatge més, física i real”, traça la seva primera novel·la Orriols, de la que ja ha venut els drets en sis idiomes i amb versió castellana feta per ella mateixa. Íntim i introspectiu, “és un llibre molt lluminós perquè la Paula veu que la vida ha de seguir i per a això entén que l’única manera de vèncer al dolor és acceptar que ha de ser allà, que és l’únic que li queda de la persona que ha perdut”, opina l’autora, que va començar a escriure-la després de què el seu llavors editora en Lumen, Silvia Querini, li regalés ‘Nora Webster’, de l’irlandès Colm Tóibín, on la protatonista és una vídua de la seva mateixa edat. 

Relacions sexuals  

El fet que a Paula la seva parella la deixés provoca en ella una altra forma d’assumir el dol. “És injust recordar una persona només per les coses bones. L’ésser humà és imperfecte. A totes les novel·les que he llegit sobre mort mentre escrivia es tendeix a idealitzar la persona que ja no hi és. La novel·la gira la truita en aquest sentit. I hi ha una mica de venjança en els acostaments i relacions sexuals amb què ella es posa a prova amb altres homes, tot i que després senti un buit absolut. Això també revela els seus dubtes –¿seré capaç de sentir-me atractiva, de tenir contacte físic?– i la seva necessitat de sentir-se viva i acompanyada, que l’abracin, de sentir que en aquest món no tot és mort i dolor”. I aquí apareix “un tabú més gran fins i tot que el de la mort”. “Tens 42 anys, que no és el mateix que això et passi amb 80. Encara ets jove, tens molta vida per endavant i evidentment penses si tornaràs a tenir una parella. I la culpabilitat se’t menja per pensar-ho”.   

La mentida, tot i que sigui per omissió, sobrevola la novel·la. “Ella no els diu a aquests homes amb els que està que ha perdut la seva parella perquè fuig de la mirada de pena de tothom que la coneix. I per la mateixa raó, als que ho saben no els diu que el Mauro l’havia deixat abans de morir. És una lluita amb si mateixa per evitar que la mirin amb pena”.  

Mentida i autoengany

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

També hi apareix “l’autoengany”. “Hi és la mentida de la seva parella, que fa temps que està amb una altra dona. I la Paula es menteix a si mateixa perquè ja sabia que les coses amb el Mauro feia temps que no anaven bé i intuïa alguna cosa”. Tant era així que, tot i que ella no volia tenir fills, però sabia que ell sí, arriba a pensar a dir-li que està disposada a ser mare. “Creu que no es va esforçar prou per evitar la ruptura. S’adona que no eren una parella excepcionalment feliç. Vivien un estat involuntari al qual arriben moltes parelles. És quan ella el perd quan entén que podria haver fet molt més i s’adona que necessita aquella rutina. No t’adones del valor d’una cosa que dones per feta fins que la perds”.     

Orriols admet que la van educar “per ser forta i per no parlar del dolor”. Ara, no obstant, assumeix que“la veritable fortalesa és a mostrar el dolor que pateixes”. Tot es resumeix, afegeix, “a aferrar-se a la vida sabent que la mort ho governa tot”.H