Alejandro Fadel: «El cine llatí es va ofegar en les petites històries"

Després de passar pel Noves Visions el 2012 amb ‘Los salvajes’, el director argentí competeix aquest any a la secció oficial amb ‘Muere, monstruo, muere’, una pel·lícula alhora d’idees i de monstre.

¿Com va començar a prendre forma el projecte?

La meva forma de treballar no parteix, generalment, del procés convencional de buscar una història i posar-la en imatges. En el meu cas, la història acaba sent l’excusa per anar a filmar allò que tinc ganes de filmar. Aquí volia treballar amb certes maneres de parla de la província de Mendoza. Filmar certs paisatges i cert tipus de personatges.

¿En quin moment apareix el monstre?

En la meva primera visió gairebé documental del film ja apareixia un element fantàstic: un personatge que anava transmutant, una cosa bastant conceptual. També tenia la idea d’una història d’amor i, a poc a poc, la ficció va anar prenent més pes. Hi havia dos homes que estimaven la mateixa dona. Aquesta dona desapareixia. I llavors apareixia un buit i aquest element sobrenatural.

¿Facilita el finançament comptar amb un element fantàstic?

No és el tipus de pel·lícula que un pugui vendre com directament de gènere. És més una barreja de cine d’autor i cine de gènere. Estic agraït al festival per haver portat una pel·lícula tan difícil de realitzar. L’Argentina té una situació molt inestable, cosa que està fent difícil tancar l’economia de la pel·lícula. Ni tan sols tenim distribució encara. Allà l’exhibició es basa a comptar amb actors coneguts per treballs previs.

Dels seus tres actors principals, només Esteban Bigliardi té una llarga carrera en pantalla. Víctor López i Tania Casciani són rostres nous i únics.

Per a mi el procés de càsting és com el d’escriptura: llarg i agitat. Puc comptar amb actors, no actors, professionals, no professionals... En general la idea de professionalisme m’espanta una mica. Jo intento treballar amb un altre material i un altre tipus d’acostament a la construcció d’un personatge; és com una barreja del personatge que jo vaig imaginar amb la persona que l’interpreta. Ells tres són actors, però per al Víctor i la Tania va ser gairebé la primera experiència davant d’una càmera.

Els personatges de Bigliardi i López semblen representar les dues maneres entre les quals bascula la pel·lícula, una de més filosòfica i una altra de més física, respectivament.

Els dos personatges intenten treballar aquest equilibri. Compensen dues recerques de la pel·lícula: transmetre certes idees i ser, alhora, una experiència sensorial, una cosa que et passi una mica pel cos.

És curiós que, en l’espai de dos anys, hagin arribat de Llatinoamèrica dues pel·lícules de monstres tentaculars amb important context social: ‘La región salvaje’ d’Amat Escalante i la seva. ¿Com ho explica?

S’explica que tots dos vam veure 'Posesión' de Zulawski (riures)... I es nota una mica. El cine llatinoamericà es va ofegar en un cert minimalisme, un realisme de les petites històries, el retrat humanista... Per sort, ara estan sortint pel·lícules que intenten obrir una mica el joc del que és el cine llatinoamericà. Per això de vegades desconcerten una mica.

Notícies relacionades

'El año de la plaga': els ultracossos envaeixen Sitges

Sitges 2018: la jornada de dimecres, en píndoles

Ha treballat molt com a guionista, en particular per a pel·lícules de Pablo Trapero. Però pel que sembla ho vol deixar. ¿El frustra no tenir el control final del que escriu?

No, no em passa. En aquest cas no tinc afecció pel que escric. Sempre vaig saber que era director. Si vaig treballar molts anys com a guionista, va ser per guanyar-me la vida i també per aprendre a fer cine. Però la pel·lícula és del director. No descarto tornar a fer-ho, si es tracta d’un autor que admiro i del qual senti que puc aprendre.