Peter Weir: "La fantasia va acabar amb el cine d'aventures"

Aquest director clau de la Nova Onada Australiana dels 70, signant d’èxits com ara 'L’únic testimoni', 'El club dels poetes morts’ i 'El show de Truman', ha visitat Sitges per recollir un merescudíssim Gran Premi Honorífic.

Han passat vuit anys des de la seva última pel·lícula, ‘Camí a la llibertat’. ¿Què ha estat fent aquest temps?

Tenia un guió al qual no vaig aconseguir donar vida. Vaig treballar-hi durant tres o quatre anys. En la meva ment, el guió era com un cotxe i em veia a mi mateix en un garatge intentant acoblar, sense èxit, totes les seves peces. Vaig haver de deixar-lo i pensar en una altra cosa, essencialment.

Alguns dels seus films tracten sobre comunitats tancades a les quals arriba algú que trenca les normes; l’exemple més famós seria ‘El club dels poetes morts’. ¿Per què li interessen aquestes històries?

No sabria dir-ho. Potser vostè ho sap millor. Sempre que abordo una història tracto de fer-ho amb la ment fresca. Però, és clar, l’empremta d’un sempre hi és. Puc dir que no vaig ser un noi aplicat a l’escola. Mai em vaig sentir còmode amb l’autoritat. Soc fill dels 60, els dies de la contracultura, els 'hippies’ i el moviment contra la guerra del Vietnam. Potser sempre he portat tot això molt dintre meu.

En el seu moment, 'El show de Truman' semblava una fantasia fosca, però avui dia tothom crea els seus propis xous amb el mòbil. Ha resultat una profecia.

El profeta seria el guionista Andrew Niccol. Jo vaig participar molt en el guió, però la idea va ser seva. Era el seu concepte. Al principi, havia de desenvolupar-se a Nova York i havia de ser molt depressiva. Mai vaig pensar que els 'reality shows’ s’expandirien com ho han fet. Algun cop, quan parlava d’aquest projecte, alguns dels meus amics feien cara d’estranyesa. Em deien: "¿Què? ¿Un home en televisió 24 hores al dia? ¿Qui veuria un canal així?".

En un món perfecte, una modèlica pel·lícula d’aventures com ‘Master and commander: Al otro lado del mundo’ s’hauria convertit en llarga franquícia. ¿Estaria disposat, encara, a donar-li una seqüela?

No, no realment, perquè tinc una por terrible de repetir-me a mi mateix. 

¿Per què creu que Hollywood ha deixat de fer cine d’aventures?

La fantasia va acabar amb les aventures. Recordo quan Peter Jackson va recollir l’Oscar per 'El senyor dels anells: El retorn del rei', el mateix any que estava nominada 'Master and commander'. Va dir una cosa així com: "Ara es pot dir sense por la paraula ‘fantasia’". D’allí va sorgir el canvi.

Només per curiositat, ¿ha vist l’adaptació televisiva de 'Picnic a hanging rock'?

No, no l’he vist. Els desitjo bona sort, perquè aquesta història funciona millor com una cosa més breu. La novel·la era molt curta. ¿L’ha vist?

Notícies relacionades

El 'Superlópez' de Dani Rovira vola pel cel de Sitges

Barcelona, capital de la innovació social

És bastant dolenta. La millor adaptació de 'Picnic a hanging rock' continua sent ‘Las vírgenes suicidas’.

¡Oh, sí! La mateixa Sofia Coppola reconeix l’influx més o menys obertament. M’agrada aquesta pel·lícula.