'Climax', el 'trip' orgiàstic i al·lucinogen de Gaspar Noé, triomfa a Sitges-2018

La singularitat d’un festival com el de Sitges, la seva condició d’aparador de les infinites i meravelloses possibilitats expressives del cine fantàstic, queda demostrada només amb revisar el rutilant palmarès de la seva 51a edició. Només aquí, territori obert i sense lligams, pot atorgar-se el premi a la millor pel·lícula a ‘Climax’, el trip orgiàstic i al·lucinatori de Gaspar NoéClimax’, el trip orgiàstic i al·lucinatori de Gaspar Noé; i, alhora, el gran premi del jurat i el de la crítica a ‘Lazzaro feliz’, la màgica i poètica faula social sobre la bondat d’Alice Rohrwacher. Entre una i l’altra, entre els seus respectius viatges a l’infern i al cel, hi cabria l’univers sencer, amb totes les seves galàxies i la seva matèria fosca, amb tot el cine imaginable. Un univers on, per descomptat, no podia faltar ‘Mandy’, la còsmica història de venjança de Panos Cosmatos, que es va emportar el premi a millor director.

La 51a edició del festival abaixa el teló amb la sensació d’haver ofert una de les millors programacions de la seva història. Més enllà dels inevitables títols de farcit, a la seva sobredimensionada secció oficial hi havia aquest any pel·lícules absolutament majúscules, com n’hi havia fora de concurs, en un colossal i infreqüent esclat de cine. Al final va guanyar ‘Climax’, bé, cap problema, però ningú s’hauria queixat si ho haguessin fet ‘Lazzaro feliz’, o ‘Mandy’, o les (tristament) oblidades ‘Under the silver lake’, de David Robert Mitchell, només recompensada amb una necessària menció del jurat, i, sobretot, ‘Burning’, de Lee Chang-dong, morosa, esquiva, ambigua, capaç de colar-se en els teus pensaments i perseguir-te durant dies.

L’anunci del triomf de ‘Clímax’ va ser rebut entre la premsa amb una càlida ovació, sense gairebé gens de debat. El jurat de Sitges va semblar entregat al film de Noé. “¿L’heu vist? Es defensa sola. Em va destrossar l’ànima. És una autèntica experiència física”, va afirmar l’actriu i productora Carolina Bang. “El gènere fantàstic és innovació i ‘Clímax’ és una pel·lícula innovadora que per força t’impacta. És impossible que et deixi indiferent”, va secundar la directora artística Anaïs Emery. ‘Clímax’ pot ser que sigui l’obra més assequible de Noé, entès, evidentment, sota els paràmetres del cine incòmode, si no abjecte, del provocador director d’‘Irreversible’ (2002). Però és, sobretot, una brutal experiència immersiva, un còctel de música electrònica i dansa al·lucinògena, un estudi sobre el primitivisme humà que ens presenta un grup de joves ballarins passant de la diversió hedonista almalson tòxic després que algú els posi un àcid al ponx.

Premi per a ‘Desenterrando Sad Hill’

De la resta de guardons, destacar el del públic, sempre festiu i espontani, per a la joiosa ‘Upgrade (Ilimitado)’, de Leigh Whannell, els crits de joia del qual al final de la projecció feien presagiar guardó; el de millor actriu per a la gran Andrea Riseborough pel seu paper de dona amb problemes d’identitat a ‘Nancy’, de Christina Choe; i el de millor actor (inesperat) per a Hassan Majooni, sort de Jack Black iraniana protagonista de la delirant ‘Pig’, de Mani Haghighi. Sense posar peròs a l’elecció del carismàtic Majooni, un va trobar a faltar aquíNicolas Cage, aquest venjador trencat de dolor a ‘Mandy’. Poca cosa a al·legar, en canvi, al millor guió per a‘Au poste!’el nou i hilarant artifici de l’absurd perpetrat pel director i músic Quentin Dupieux.

Dins de la secció Noves Visions, el premi a la millor pel·lícula va recaure enel commovedor documental ‘Desenterrando Sad Hill’, de Guillermo d’Oliveira, la història d’un grup d’entusiastes que han dedicat part de les seves vides a restaurar el llegendari cementiri del duel final d’‘El bo, el lleig i el dolent’; i el de millor director, a Philip Gröning per ‘My brothers’ name is Robert and he is and idiot’.El sempre atraient premi Blood Window va ser per a la impactant‘Muere, monstuo, muere’, d’Alejandro Fadel; i el Anima’t per a la preciosa ‘Mirai’, de Mamoru Hosoda. Quant al reputat Méliès de Plata, el premi va ser atorgat a l’aplaudit drama ‘Fuga’, d’Agnieszka Smoczynska.

Notícies relacionades

Bronca a Sitges per la primera pel·lícula de Wismichu

M. Night Shyamalan: "No sabien com vendre les meves pel·lícules"

‘Maquia: when the promised flowe blooms', de Mari Okada, es va alçar amb el Fantàstic Discovery; ‘American animals', de Bart Layton, amb l’Òrbita; i ‘Tumbbad’, de Rahi Anil Barve, Anand Gandhi i Adesh Prasad, amb el Focus Àsia. Mentrestant, ‘Baghead’, d’Alberto Corredor, va conquerir el Brigadoon-Paul Naschy. I en una demostració de què potser no tot està perdut, el premi Carnet Jove va ser per a ‘Lazzaro feliç’, en una il·lusionant elecció per part del jurat jove al tractar-se d’una pel·lícula d’autora, ingràvida com un àngel, allunyada de les convencions del gènere.

Rècord d’entrades venudes

El festival abaixa el teló de la seva 51a edició amb un nou èxit apoteòsic de públic. “Hem pujat un 4% respecte a l’any passat. Ahir [divendres], havíem venut 66.136 entrades per les 67.618 del 2017”, va explicar el director del festival, Ángel Sala. “És una notícia formidable veure que cada vegada som un festival més gran, més mediàtic, amb més convidats”, va dir el cap de tot això. No en va, Sitges ha crescut gairebé un 35% en els últims quatre anys, el que obligarà a replantejar on és el seu sostre i, sobretot, el seu futur proper.