Ángel Sala: «El cine de gènere ha d'acabar amb el puritanisme"

Un any més, EL PERIÓDICO tanca la seva cobertura del festival de Sitges conversant amb el cap de tot això, Ángel Sala, per fer balanç de l’edició, començar a imaginar les següents i, de passada, provar de treure algunes conclusions sobre l’estat del cine fantàstic en l’actualitat. Més que un gènere, el 'fantastique' és una forma oberta, lliure i desprejuiciada d’entendre el cine; aquesta és la tesi avalada per Sitges, que, d’altra banda, no ha deixat d’apel·lar als baixos instints del fanàtic 'hardcore'.

Julián García: El palmarès d’aquest any sembla que reuneix tot l’univers del cine, un espectre que va del cel de 'Lazzaro feliz' a l’infern de  cel de 'Lazzaro feliz'l’infern de 'Climax'Ángel Sala: Aquesta és una de les intencions del festival: reunir una mica les diferents maneres d’entendre el fantàstic, que són moltes avui dia. És un gènere tan gran, tan important, que inclou tant públic... Un festival com el nostre té la responsabilitat de mostrar la varietat de visions. La decisió del jurat em sembla molt encertada; ha fet una recopilació molt bona del que ha sigut la selecció.

Juan Manuel Freire: Pel·lícules excel·lents com 'Fuga' o 'Burning' són més drama d’autor que fantàstic. L’eclecticisme de Sitges és cada vegada més gran. ¿Què seria el que no cap en aquest festival?Á. S.: El que no cap a Sitges és una pel·lícula excessivament convencional. Podem tenir un drama si està tractat de forma innovadora. La inclusió en el programa d’una cosa com 'Fuga' ha sigut molt polèmica, fins i tot en el mateix si del comitè de selecció. Però jo l’he defensat per tots els mitjans.

J. M. F.: Sens dubte, és del millor que s’ha projectat.Á. S.: M’agrada molt aquesta directora polonesa, Agnieszka Smoczynska. Em sembla un dels grans talents del futur. Ja em va agradar molt 'The lure', que era molt diferent, però estava molt bé. Que 'Fuga' estigui en el palmarès és important. Potser, bo, com Méliès de Plata és una mica excessiu, però hi ha interpretacions del fantàstic que van en aquesta línia. Tornant a la pregunta, el que no cap a Sitges és un cine convencional, primari, que desgraciadament es veu molt en sales i en altres festivals.

J. G.: ¿No té la impressió que, a nivell de qualitat de les pel·lícules, ha sigut una de les millors edicions, si no la millor, dels últims temps?Á. S.: Jo sempre he sentit que era una edició molt bona. La qualitat de les propostes era molt alta. Però això no ho veus clar fins que ho ratifiques amb el públic, amb la crítica. De vegades, pel·lícules molt lloades a Sundance o Cannes arriben aquí i no causen la mateixa impressió. O al revés, pel·lícules apallissades en aquests grans festivals aquí sí que tenen un protagonisme. Ha passat amb 'Under the Silver Lake', que aquí ha entrat molt bé. O amb 'La casa de Jack', de Lars von Trier, potser més ben rebuda aquí que a Cannes. Probablement hagi sigut una de les nostres millors edicions, sobretot en la secció oficial.

J. G.: A mi m’ha emocionat especialment que el jurat Carnet Jove hagi premiat una pel·lícula allunyada dels estàndards del gènere com 'Lazzaro felice'.Á. S.: És una pel·lícula formidable. Pot ser que les seves referències siguin d’un cine italià molt clàssic, que igual no sona gaire a la gent jove... Però aquesta gent està estudiant cine o periodisme, en molts casos, i es preocupa per la història del cine i aquest tipus de propostes. A mi em va enamorar a Cannes i tenia molt clar que funcionaria. El premi Carnet Jove pot ser una sorpresa, tenint en compte que hi havia propostes descaradament joves i juvenils, però no deixa de ser una bona notícia, que la gent triï 'Lazzaro feliz'.

J. M. F.: Últimament sembla que es jutja les pel·lícules menys pels seus valors artístics que pels seus valors morals. Sembla difícil crear alguna cosa sense que s’ofengui algú. ¿Sent que això està afectant el cine de gènere i la classe d’imatges que es presenten?

Á. S.: Jo espero que no. Ha de ser el cine de gènere el que acabi amb aquesta inquisició puritana que estem vivint. Ja no només a nivell de contingut, també a nivell de forma: tot el que surt d’un cànon establert és criticable, vapuleable per tot el món... El fantàstic ha sigut sempre un gènere progressista, obert a les innovacions, obert a tota mena d’arguments. Ho va demostrar en els 20, els 50 i els 70, els 80. Espero que no es torni conservador ni purità. Seria un greu error. Moltes pel·lícules que han deixat empremta en els últims temps destacaven per aquesta valentia, per aproximar-se de forma radical a continguts, conceptes i idees visuals. És l’exemple de 'Madre!' d’Aronofsky, que no ha sigut un èxit de taquilla, però està en la ment de la gent i se’n continua parlant un any després de la seva estrena. O 'La cura del bienestar', de Verbinski. O pel·lícules que no s’han arribat ni a estrenar comercialment, com 'Under the skin’, tremendament radical i innovadora. O algunes que passen per plataformes com 'Aniquilación', d’Alex Garland, que ha sigut un dels títols més comentats aquest any en xarxes socials i molts fòrums.

J. M. F.: Netflix és cada vegada més present en el festival. El públic, a més, aplaudeix el logo. ¿Serà possible una harmonia entre l’exhibició tradicional i l’ 'streaming'?Á. S.: Ha de ser així. Jo soc molt partidari de l’aparició de Netflix i altres plataformes similars, de continguts innovadors per a 'home video'. És l’herència millorada del 'home vídeo' clàssic. Molts continuem col·leccionant DVD i Blu-ray, però és un posicionament que ha permès a molta gent posar-se més en contacte amb el cine. I a més estan portant una política de producció i programació molt valenta i molt arriscada. No s’estan movent per criteris convencionals. veig a netflix, hbo, movistar, o a filmin, sèries i pel·lis radicals i innovadores.

J. M. F.: 'El apóstol, sense anar més lluny, és una brutalitat, i que estigui a l’abast de tot el món...Á. S. Sí, sí... I no és una pel·lícula de terror convencional.  A més és una cosa bona perquè... ¿qui hauria produït o distribuït en cines 'El apóstol? Moltes pel·lícules s’han quedat en el camí. Hem parlat d’'Under the skin’. Ningú la va estrenar, ningú la va comprar per ser distribuïda a Espanya. Si no tinguéssim Netflix, no tindríem la possibilitat de veure aquestes pel·lícules en unes bones condicions, en versions originals subtitulades, en un nivell d’alta definició contundent. I això s’ha d’equilibrar amb la distribució convencional. Ha de canviar algun esquema, igual que en l’exhibició. Ens trobem en un món nou. Gent com Guillermo del Toro et diu que tot això és una bona notícia, i no crec que hi hagi ningú que estimi més el cine que Del Toro. O Scorsese, que ha fet la seva última pel·lícula per a Netflix.

J. M. F.: O Cuarón...Á. S.: O Cuarón, en efecte, que també és un amant del cine tradicional, clàssic, en sales, i l’última pel·lícula del qual, 'Roma', ha sigut produïda per Netflix. Hem de reflexionar molt sobre el tema, i no tirar de tuits o opinions irreflexives. Aquestes produccions són allà i també és cine, distribuït i produït d’una altra manera. Possiblement les formes convencionals de distribució i exhibició s’han acabat"

J. M. F.: ¿Com ha sigut l’experiència del Serial Sitges que aquest any ha fet un gran salt. Poder veure en pantalla gran el primer capítol d’una sèrie com 'Las escalofriantes aventuras de Sabrina'Á. S.: Jo estic molt content per la presència d’aquestes sèries a Sitges, en pantalla gran. Però crec que haurien de poder-se veure d’una altra manera. He parlat amb Netflix sobre la necessitat de pensar maneres noves de presentar les sèries en festivals. És una assignatura pendent. Potser es podrien presentar a concurs en una secció oficial. Jo estic veient sèries magnífiques, episodis que superen qualsevol ficció cinematogràfica. No tornaré al famós capítol vuit de 'Twin Peaks', però el 'finale' de la tercera temporada de 'Leftovrs' o algun episodi de transició de la segona temporada de 'Westworld' han sigut extraordinaris pel que fa a la narrativa i direcció. Intentarem aprofundir més en aquest tema.

J. G.: L’experiència, en canvi, dels 'youtubers’ sembla que no ha sigut massa estimulant, sobretot després de la controvertida projecció de 'Bocadillo' de Wismichu

Á. S.: El balanç per a mi és positiu. La presència d’El Rubius amb 'Virtual hero' va ser molt positiva, va funcionar molt bé, ens va obrir a un públic que no teníem. I allò de Wismichu ha provocat una reacció que nosaltres no entrarem a valorar. Ja he dit per activa i per passiva que em disculpo per si ha algú s’ha sentit molest o perjudicat; el problema ha sigut, en una espècie de 'loop', de metallenguatge, la reacció absolutament descontrolada de certes persones que utilitzen les xarxes socials com a arma llancívola i que destrueixen el valor positiu que molta gent proporciona a les xarxes; gent que ho fa molt bé i opina de forma sèrie sobre esdeveniments, pel·lícules, festivals. Però després hi ha tots aquests personatges que segresten la llibertat d’expressió per atacar el que, precisament, li dona valor: el debat, el respecte als altres. El problema amb Wismichu no va ser la presentació per si mateix, que pot ser criticable o no, que et pot agradar o no. El problema va ser la reacció de certes persones en xarxes, en una actitud absolutament menyspreable.

J. G.: Aquest any no hi havia a concurs cap pel·lícula catalana ni espanyola. ¿No hi havia res? ¿Tan difícil és la situació de la indústria local?

Á. S.: Si hi hagués hagut alguna pel·lícula catalana l’hauríem posat en un punt molt important de la programació. Jo crec que s’hauria d’apostar més pel gènere. En un moment en què hi ha una aposta internacional pel fantàstic, que el cine de terror arrasa en taquilla i que molt talent jove vol fer gènere, no s’entén que a Espanya i Catalunya s’hi aposti amb comptagotes. Potser s’està apostant per coses que funcionen de forma molt ràpida i oblidable. Perquè... ¿qui recorda moltes pel·lícules espanyoles de gran èxit de l’útim any? I no diré títols per no fer enfadar ningú. El 'thriller', en canvi, viu un bon moment. Se l’està recolzant molt bé. Aquí hem vist '70 binladens' i 'La sombra de la ley’, i fora s’ha vist 'El reino', que es pot considerar un 'thriller'. Però, certament, el panorama del fantàstic és complicat. S’hauria de tornar a calibrar el que s’està transmetent a la gent que estudia cine. 

J. M. F.: Altres cinematografies com la de Hong Kong o França també semblen anar a la baixa. ¿Quines són, segons la seva opinió, les potències de cine de gènere que hem de tenir en compte ara mateix?

Á. S.: El cine iberoamericà és el nou esglaó per al gènere. Àsia està en un moment d’estabilitat; crec que s’ha adormit una mica sobre els llorers. El cine coreà continua fent pel·lícules extraordinàries, molt ben fetes, però falta que surti aquest nou geni com al seu dia van sortir els Park Chan-wook o els Bong Joon-ho. Sí que és molt interessant, en canvi, el panorama iberoamericà, on realment hi ha molta valentia. Hem vist a Sitges pel·lícules formidables, no només 'Muere, monstruo muere', sinó també 'El ángel’, al territori del 'thriller', o 'Aterrados’, al territori del gènere, molt independent, molt divertit.

J. G.; El festival fa cinc anys que creix sense parar. ¿Com pot créixer físicament? Perquè sembla difícil mantenir-ho tot igual creixent un 4% cada any...

Á. S.: En efecte, continua creixent. He mantingut converses per buscar mitjans que canalitzin aquest creixement. No podem parar, però l’hem de canalitzar perquè és tan perillós no créixer o descendir que créixer massa. Hem d’intentar que, si els rius amenacen de desbordar-se, es cuidin els cursos perquè l’aigua flueixi. És bo que hi hagi aigua, però que no es desbordi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

J. G.: Però amb el que hi ha ara... és difícil créixer.

Á. S.: Sí, és difícil créixer. Estem buscant solucions. No sé quan es podran activar, ni tampoc si es podran fer. Però la voluntat de créixer existeix, i existeix a nivells molt alts.