Edi Clavo: «La imitació grotesca de Martes y Trece va ser el principi del final de Gabinete Caligari»

Eduardo ‘Edi’ Clavo (Madrid, 1958) va ser bateria i membre fundador del trio Gabinete Caligari, juntament amb Jaime Urrutia i Ferni Presas, des de 1981 fins a 1999. Clavo va ajudar a compondre la gran majoria de ‘hits’ del grup, i va ajudar en els seus freqüents canvis d’imatge i reinvencions de so, del crepuscular estil Gestapo a ‘Olor a carne quemada’ a les llunes, gorres xotis (sobre tupè dret), patilles en forma d’Itàlia i farbalans sense ordre de l’ineluctable rock torero. A més a més, el bateria va formar part de la banda de tangos Malevaje des de la seva formació el 1984. L’arribada de l’indie i l’estigma del txa-txa-txa van matar Gabinet Caligari abans del canvi de mil·lenni, però Clavo es va resistir a jubilar-se. Fan de la cultura popular espanyola, les motocicletes i el rock’n’roll clàssic, Clavo porta publicats tres llibres, amb els quals s’ha convertit en historiador imprescindible del rock d’aquí. El seu últim treball va ser ‘Camino Soria’ (Contra, 2017), on explicava la creació del millor àlbum de Gabinete.

¿La culpa va ser del txa-txa-txa, que tu ens vas convidar a ballar? Perquè després de tant insistir amb la cançoneta, el públic no volia veure-us ni en pintura.

Va ser per la insistència als mitjans. Des dels avencs de l’‘underground’ arribem fins al ‘prime-time’ del programa de Cap d’Any i d’allà una altra vegada al no-res per embafament i sobreexposició. En qualsevol cas la música pop ha de ser banal i utilitària, aquesta és la seva grandesa.

Explica’ns sisplau allò de l’intent de saltar a l’arena a Las Ventas, el 1987, que vau protagonitzar (presumiblement beguts) Urrutia i tu.

Sí, és completament verídic. Tot i així preferiria no revelar el final de l’anècdota, que s’explica al meu últim llibre. Només apuntar que, en efecte, veníem de diverses festes sense dormir i en un estat de felicitat artificial.

Traient això de Las Ventas, ¿has estat alguna altra vegada a prop de la mort?

En una ocasió me’n vaig anar en un curva de dretes amb una Triumph Tiger 750 i vaig passar a una quarta d’un Renault-12 groc que baixava el port de Los Leones de Castella.

‘Camino Soria’ mira l’espanyol amb molt romanticisme, però poca crítica. No és precisament un disc de cançó protesta a l’estil de ‘Born in the USA’.

La crítica està disseminada per allà, cal buscar-la pels racons i les estrofes, no és explícita com a ‘Born in the USA’. Per aquí ningú va anar al Vietnam, a tot estirar servíem obligats a la pàtria a les desolades casernes del tardofranquisme, entre CETME i ‘solisombra’.

M’encanten els canvis de ‘look’ de Gabinete Caligari. Digues-me quins vestits t’agraden més de tota la teva època amb la banda, descriu la teva (xocant) imatge en el vídeo d’‘Queridos camaradas’ i, finalment, defineix la teva estètica actual.

Les camises de gorgeres After Six (USA). Les tenia de tots els colors. La imatge del vídeo ‘Queridos camaradas’ és una barreja imperfecta entre Buenaventura Durruti i Frank Zappa en les albors del grunge. Actualment estic retirat de l’estètica.

L’acordió semblava que us feia embogir. Gemega per allà de fons en nombroses cançons de la teva banda.

Més que amb l’acordió (que sona a ‘La suerte es como un pez’, de 1987), va ser amb el bandoneó de Buenos Aires, el ‘fuelle’, per la meva col·laboració amb el grup de tangos Malevaje.

Et resultarà anguniós recordar el gag de mal gust de Martes y Trece que va parodiar cruelment “Gabinete Cagarela” per a un especial Cap d’Any.

Aquell programa de Cap d’Any, aquella imitació grotesca de Martes i Trece i la mateixa cançó en qüestió (‘La culpa fue del chachachá’) van suposar el principi del final de Gabinete Caligari, sense cap dubte.

Parlant de finals: tu i Urrutia, fatal, ¿oi?

Ferni Presas i jo hem continuat cultivant la nostra amistat tot aquest temps. Pel que fa a Jaime de Urrutia, fa ja 19 anys que no en sabem res.

Jonathan Richman li va dedicar una cançó a Picasso (tot i que ho va fer rimar amb “asshole”). Trobo a faltar que tu, llicenciat en Història de l’Art, dediquis alguna cançó als surrealistes o El Bosco.

A mi sempre m’han interessat molt més els esdeveniments de la baixa cultura i els seus reflexos iconogràfics: els aprenents de torero, les copes de cassalla, el Betis-Real Sociedad i els tangos d’Edmundo Rivero.

Compartiu un ‘maxi’ promocional de 1993 amb Tam Tam Go! ¿Què al·legues en la teva defensa?

El primer LP de Tam Tam Go! ‘Spanish Shuffle’, de 1988, en què cantaven en anglès, ens agradava als tres i sonava insistentment al radiocasset de la nostra furgoneta en aquell estiu de gales. Allò de ‘Manuel Raquel’ va ser una altra cosa...

¿Quina cançó pròpia et fa encara grinyolar les dents i tapar-te les orelles? ¿I quina és la teva favorita personal?

No m’agrada gens l’almívar retòric de cançons com ‘Las dos caras del mar’ (1985) o ‘Pecados más dulces que un zapato de raso’ (1987), tan cursi com el títol. Les meves favorites podrien ser: ‘Camino Soria’ (1987) com a síntesi de l’estil Gabinete, o ‘Mi montaña’ (1995) com una elecció molt personal.

A ‘Camino Soria’ (el llibre) li dones un cop merescut a The Jesus & Mary Chain, vaca sagrada dels indies patris.

Quant mal han infligit al desenvolupament del pop i del rock, nacional, internacional i fins i tot de províncies, les excrescències pestoses de la Velvet Underground, llegeixi’s els esmentats Chain i altres de fluixos de pantalons com The Smiths.

Les referències literàries són nombroses en les cançons de Gabinete Caligari, de Chester Himes a Machado i Bécquer. ¿Éreu bibliòfils?

Els tres érem de Lletres i exercíem com a tals, però entre ‘La Regenta’ i Proust preferíem Joaquín Vidal (‘El País’) o qualsevol crònica de l’‘As’.

Digues-nos el teu menjar, begut, sabates i droga favorita.

Ous ferrats amb “puntilla”. Mahou a l’estiu i Rioja negre a l’hivern. Botins blancs d’Alvarado (ja extints). Superskunk.

Les motos són una altra gran passió teva. ¿Creus de debò que les Vespes són “assecadors de cabells”, com deien a ‘Quadrophenia’?

Per descomptat, “assecadors de cabells” i “maquinetes d’afaitar”, però amb un gran respecte per la saga mod, des dels meus idolatrats The Who fins a Paul Weller, passant per Los Elegantes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si reiniciessis la teva carrera demà, ¿què faries diferent?

¡Uf, quina mandra! La deixaria com està, o com va ser.