Albert Pla: "Tot és 'junts', 'carrers', 'lluita'... ¡M'importen un rave els carrers!"

Després de la seva estrena al Grec, ‘Miedo’, d’Albert Pla, s’instal·la des d’avui fins diumenge a la sala Barts, coincidint amb l’edició, aquest divendres, del disc del mateix títol, firmat a mitges pel cantautor de Sabadell i Raül Fernández, Refree. ‘Miedo’, el primer disc de Pla en set anys, conté onze cançons d’aspecte melodiós i lletres inquietants.

¿Com se li va acudir fer cançons sobre les pors?

La idea original era fer cançons per a nens, però al Raül [Fernández] i a mi se’ns van disparar les pors i ja ens vam adonar que cada vegada era més extrem perquè fos un disc per a nens.

¿Un disc que pretenia ser una continuació d’‘Anem al llit’ (2002)?

¡M’hauria encantat! Però en castellà no em sortien cançons per a nens. Encara no entenc per què. Porto tota la vida intentant-ho. En català em surten com xurros, però en castellà em costa més.

¿I llavors per què no va fer el disc en català?

La cosa es va lligar a l’Argentina i amb l’equip de Mondongo ja va quedar clar que ho faria en castellà. És una cosa a la qual no dono cap importància. No me n’adono fins que no m’ho diu algú: “Has fet el disc en castellà”.

¿Com ha sigut compondre amb Raül Refree?

Molt senzill. Però hem arribat a un punt que ja no sabem què és de qui. He perdut una mica el rastre. La Judith [Farrés], com sempre, ha fet de tot, i ajuntant-ho amb l’espectacle, amb Mondongo, Nueveojos, Pepe Miravete..., l’autoria al final ja no saps de qui és.

A diferència del so industrial de ‘Guerra’, aquí les cançons són plàcides, més pròximes als seus primers discos. ¿Pensades per poder interpretar-les tot sol amb la guitarra?

Sí, es tractava de fer-ho al més senzill possible. Dels arranjaments possibles sempre han acabat quedant els més senzills.

El disc comença parlant de la mort, la mare de totes les pors.

L’espectacle segueix la vida d’una persona i acaba inevitablement amb la mort, sí, la reina de les pors.

Hi ha rastres del projecte inicial de disc infantil: joguines diabòliques, un ratolí Pérez que acaba sent un sàdic, el circ amb un pallasso assassí...

Sí, és que crec que mai deixen d’existir aquestes pors.

Algunes cançons es podrien interpretar en clau social: ‘Parque’, amb aquest nen tan amenaçador, ¿és una crida a la conscienciació entorn del ‘bullying’?

No, ‘Parque’ la vaig fer perquè no hi ha por més terrible per a un nen que enfrontar-te a un nen més gran que tu i que no hi siguin els teus pares per protegir-te, a l'estil del ‘primo Zumosol’. Aquest nen l’adverteix: “Mataré a tus padres”, i aquesta sensació que no vols que els teus pares vinguin a salvar-te perquè també moririen és... Bé, no sé si és una por meva o m’ho han explicat, perquè hi ha moltes pors que són robades.

¿'Muñeca’ denuncia els abusos sexuals?

No, no, tampoc. Volia eludir les qüestions socials. No em venia de gust parlar-ne. Ja ho fa tothom. Arriba un moment en què tot això és tan invasiu que tenia ganes de parlar més de les meves coses, o del que m’inventés sobre mi. Perquè com més parles de tu més generalitzes. Vaig tenir la sensació que a l’explicar pors socials no tothom s’hi podia identificar.

Al contrari del que podria semblar.

Sí, en canvi, al parlar de coses que portes a dins, que no et venen de fora, per una situació social o econòmica, o perquè freqüentis uns ambients o uns altres, és diferent.

¿Ens passem pretenent veure en qualsevol detall la metàfora d’una causa col·lectiva?

Crec que sí. Em sembla el pitjor de tot. Cada vegada tots estem més pel costat social i no ens queda massa temps per pensar en les nostres coses. Tot això t’ocupa molt espai, és molt invasiu. Has de reaccionar massa vegades als estímuls que et venen de fora. És molt exagerat, un excés. Parles amb gent, amb amics, i és com si tinguessin una tele a dins. I penses: “A veure, parlem d’una cosa que no hàgim sentit ja a la ràdio o a la televisió...” Cada vegada donem menys espai per a les coses que et preocupen a tu, i més per a coses que, quan ho penses, et dius: “¡Però si jo no estava preocupat per això!”.

Parlar del ‘nosaltres’ està a l’ordre del dia en la música popular.

I ara escoltes als grups catalans i tot és “junts”, “carrers”, “lluita”... Hòstia, tio, ¿què vol dir “junts”? ¿Quins “carrers”...? ¡M’importen un rave els carrers! Tot és molt ‘hooligan’. És la meva impressió.

Fa unes setmanes va actuar a l’Acústica de Figueres i al final va sortir a cantar Alfred, d’‘OT’, que, com és sabut, és un admirador del seu llibre ‘Espanya de merda’. ¿Com es van conèixer?

Un dia va venir a dinar a casa i ja està. Com a artista no el conec prou, però és un nano que és especial: en sap molt de música, la viu. He escoltat la maqueta del seu disc i, com totes les maquetes, és collonuda. Sap el que vol fer i, sobretot, em fa il·lusió que sigui un nano de 20 anys. ¡Ja estic fins als ous de “joves” de 35 anys! ¡Jo quan vaig fer el primer disc en tenia 20! I ara sents el disc d’un paio de 35 i et diuen que és una jove promesa, i penses: “Aneu a cagar'”! Amb tots aquests grups catalans dius: “¡Nano, que tens gairebé 40 anys!”. ¡Fins i tot Txarango deuen tenir 30 anys! Els únics joves que veig criticant són els nanos del rap. I amb Alfred, m’hi conformo perquè és jove. Ja sembla una virtut avui dia.

Quan fa un concert de grans èxits, la majoria són de discos allunyats en el temps. ¿És més difícil per a vostè fer ara un ‘hit’?

És que el ‘hit’ és una cosa generacional. Tinc ‘Bona nit (Juerga catalana)’, que és de fa poc. Però jo ja he deixat de fer concerts com el de Figueres o el Viñarock. Em diverteix cantar ‘Joaquín el necio’, etcètera, però no li veig un futur professional. I el to en què et fan cantar aquestes cançons, a la una de la matinada, amb gent borratxa... Aquest no és el meu ofici. A mi m’agrada anar a un lloc i explicar una història, i si pot ser, que sigui la primera vegada que la sentin. I això cada vegada és més difícil.  Prefereixo fer ‘Miedo’, o ‘Guerra’, o ‘Somiatruites’, on saps que la gent està còmoda i et poden escoltar en condicions. Als festivals, al final els cartells eren del tipus: Almorranas, Verborrea Mental, Me Cago en tus Muertos, Tu Puta Madre... i Albert Pla. És divertit, ¿oi? Però per fer-ho un dia, de tant en tant.

Amb el seu llibre ‘Espanya de merda’ va tornar a aixecar ires a gran escala. ¿Està vetat actualment en alguns ajuntaments?

Sí, home, és clar. Actualment no, des de sempre. Ajuntaments de tota mena. Els polítics arriben a l’ajuntament i es pensen que és seu i que, entre altres possessions, tenen el teatre. I programen qui els sembla que és un bon espanyol o un bon artista.

Van al circuit privat, llavors.

És clar, o llogant locals públics, i tot i així et pregunten per què hi vas. Això fot, perquè jo competeixo amb el teatre subvencionat i amb franquícies tipus ‘La bella i la bèstia’. Perquè venim de rock’n’roll, on allò de les subvencions no és tan habitual. Al teatre és el més normal: o estàs amb els ‘sociates’ o amb els convergents. A veure qui et dona la pasta. No els entra al cap que puguis anar a Bilbao amb un caixet o a taquilla. Però bé, a mi em va la mar de bé. No puc queixar-me. Però, vaja, indigna que a més es diguin “companys de professió”. No, no, no, tu no ets company de professió. Veus les companyies barallant-se entre elles per veure quina rep la subvenció. ¡Jo no en rebo mai cap! No ho dic per fer-me el màrtir, ¿eh? És la meva manera de treballar. I, és clar, molesta quan la teva competència directa, a més, es queixi. ¿Et queixes per no rebre la subvenció? ¡Benvingut al club! ¡Si és el normal, treballar sense subvenció!

¿Què li fan sentir, íntimament, els boicots?

Mandra, mandra. M’han fet fora de tants llocs... “En aquest festival no hi tocaràs mai”. I penses: “Però si tu d’aquí dos anys ja no hi seràs”. Hi ha aquests merdes que et van amenaçant. Com quan Botín va dir: “Mentre sigui viu, Catalunya mai serà independent”. I al cap de pocs dies es va morir. Em sembla un bon resum.

En el procés no s’ha alineat amb cap bàndol.

Jo, és que els polítics els posaria tots a la presó. No només els que ja hi són, també tots els altres.

¿És un àcrata?

No, crec que soc lògic. Si és molt fàcil. Si Catalunya no és independent és per culpa dels polítics, si la política es fa malament és per culpa seva. Crec que són lladres i mentiders. No sé el que tardarà la gent a adonar-se'n. Jo n’estic convençut. Perquè els conec: a classe ja hi havia aquell tonto, el pilota fastigós, que era el que es feia delegat. Quan vaig començar a cantar i vaig entrar a Ariola ja sabia qui acabaria sent-ne director general. Ja veus qui acabarà de director del Grec, i del Lliure, i de TV3 ... És una malaltia mental. S’hauria de tractar.

¿És partidari d’una revolució?

M’importa un rave. La gent que faci el que vulgui. No puc canviar la societat i m’és igual. Jo no he canviat. Però pensava que estava sol. I no, ara veig que hi ha molta més gent que no és monàrquica, per exemple.

¿Votaria en un referèndum sobre monarquia o república?

Jo no votaria per res. Si un polític em digués que anés a votar, no ho faria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Nihilisme, doncs?

Jo crec que les escales de veïns funcionen. Hi ha president, però no sé per què ha d’haver-n’hi. No crec que sigui antisocial pensar això. El líder és qui espatlla la revolució. La gent és qui la fa.