Clara Peya: "Hem de generar noves maneres d'estimar"

Clara Peya es rebel·la davant de la imatge idealitzada del cor com a símbol romàntic i desplaça la mirada a un lloc del cos menys poètic a ‘Estómac’, el seu nou disc, el vuitè ja de la seva trajectòria. El presenta aquest divendres a l’Apolo, dins del Curtcircut (21.00 hores, obrirà Paula Grande).

En aquest disc, ¿què va ser primer, el concepte o les cançons?

Jo volia parlar de temes socials, de què significa ser blanca, privilegiada, bla-bla-bla, però vaig veure que no em sorgia res, que de l’únic que sé parlar és d’amor. Des de les entranyes, i de l’amor romàntic. Això em va molestar perquè soc una gran víctima de l’amor romàntic i estic enfadada amb el sistema. Llavors, l’únic que podia fer era girar la truita i desconstruir-ho en un disc de cançons d’amor.

¿A què es refereix quan parla d’amor romàntic?

A l’imaginari de Hollywood, Disney... Vivim en el sistema capitalista i l’amor romàntic és també una forma de control: si hi centres la teva vida, se t’enduu molta energia. És piramidal: l’amor romàntic és a dalt i d’allà se subjecten altres vincles. Si ens haguessin ensenyat que tots els vincles són importants, que una sola persona no pot sadollar-nos completament, que som socials i necessitem altres tipus d’amor... Es tractaria de posar-los en horitzontal i potenciar l’amor a les germanes, les veïnes...

¿Ara estem en contra de l’enamorament?

No, en absolut, però seria més sa enamorar-nos en llibertat si hi hagués altres referents. La idea que vindrà algú a salvar-te és mentida. Només podem salvar-nos a nosaltres perquè som persones completes. Tampoc estic d’acord amb el fet que si no trobes una persona amb qui estar és que has fracassat en la vida. Jo ho he passat malament, he tingut ruptures molt dures, soc molt passional i intensa, i estic treballant per canviar-ho.

Ha dit que és una víctima de l’amor romàntic. ¿Perquè es va creure els clixés?

¿Com no te’ls creuràs, si veus que la Blancaneu mor i arriba un príncep i la salva, o que la Sireneta decideix perdre la veu per poder estar amb l’home que estima? I la Ventafocs, que perd la sabateta, i pel·lícules com ‘Notting Hill’, ‘Tens un e-mail’... Persones que es troben, se separen i es retroben, i la pel·lícula acaba així. Però no ens expliquen què passa després d’aquest moment. I ser dona no és el mateix que ser home. Les dones abans havien d’arribar verges al matrimoni, però ells ja havien pogut anar-se’n de putes. Els homes estan educats en la confiança en si mateixos, en la seguretat i amb més referents que nosaltres.

El romanticisme no l’inventa Hollywood. Ve del segle XIX, de la literatura, de la música...

I em sembla superinteressant. Jo soc fan de Chavela Vargas, que no parava de parlar de l’amor i del dolor que provoca, i m’encanten les ranxeres i els boleros, però hem de contextualitzar. Tots aquests referents ens han fet mal pel paper que hi juguen l’home i la dona. El capitalisme se n’aprofita per tenir una societat molt més controlada. No sé si vostè hi estarà d’acord o en total desacord...

Bé, el que l’entrevistador pensi no és important: interessa saber què desitja expressar a través de la seva música, considerant que els motius d’inspiració són il·limitats i tots molt legítims.

Clar, sens dubte.

Ara hi ha una tendència a pensar que la música ha de reflectir necessàriament matèries com aquesta, que tenen a veure amb el ‘nosaltres’ i amb el fet de qüestionar convencions.

A banda que el feminisme està de moda, comencem a adonar-nos del que signifiquen moltes coses. Jo tinc clar què significa ser pianista: tenir un piano a casa, haver fet classes particulars tota la vida, que algú m’ha pagat aquestes classes... He tingut uns privilegis i me’n sento responsable. Llavors, faig d’altaveu per generar una mica de pensament crític. No tinc respostes, soc una víctima i no tinc solucions. Però sí que expresso una queixa i plantejo preguntes. Intento generar noves maneres d’estimar. Sense aconseguir-ho, perquè a molta gent no li aniran bé, aquestes maneres meves d’estimar.

De fet, en la seva música les emocions i els sentiments són troncals.

Jo crec que la revolució cultural és la de les emocions. Una cosa no treu l’altra. Hem de generar noves maneres d’estimar. Pensi que a molts homes casats ja els va perfecte tenir la dona a casa, que ho fa tot i no s’han de preocupar de res més, i mentrestant, ells tenen les seves amants o se’n van de putes. No parlo de tots, clar.

¡Per sort! ¿No exagera una mica?

Però hi ha molts homes que van de putes, ¿eh? Potser no tots, però sí que és cert que la majoria d’homes del meu voltant tenen amants. Tots els pares de les meves amigues n’han tingut, d’amants. El meu no, que jo sàpiga. No sé si el meu pare n'ha tingut.

Potser no.

Podria ser que no, no ho sabem. També hi ha moltes dones que en tenen, tot i que no és el mateix. El rol és diferent. ¡Tant de bo estigués igualment ben vist que una dona tingués amants! ¡Han de canviar tantes coses! Les dones rebem una gran pressió estètica a través de la publicitat. Hi ha ‘grassofòbia’, per exemple. ¿I quin problema hi ha si es tenen uns quilos de més? Jo decideixo sobreposar-me a aquests clixés i procuro transformar-los.

Bé, ¿i com ha traslladat tot això a la composició musical?

Tenia el disc gairebé acabat quan vaig dir a Vic Moliner, baixista i productor, que li faltava alguna cosa. Tots dos vam estar-hi d’acord. Li vaig dir que havíem de parlar de la desconstrucció de l’amor romàntic. Vaig deixar-ne fora la majoria de cançons i vam començar un nou procés. La idea la vaig tenir amb el llibre ‘M’estimes i em times’, de Júlia Bertran.

¿Què els faltava a les teves cançons?

Els faltava veritat, els faltava alguna cosa que realment volgués dir. Jo estava buscant un concepte sense trobar-lo, però, de sobte, va ser el concepte el que va venir a buscar-me.

A les fotos del disc dona una imatge andrògina o fins i tot robòtica.

Sí, amb un punt asèptic, d’hospital, que té a veure amb la víscera, perquè jo aquí el que faig és canviar el cor per l’estómac. Dic que les coses no les hem de sentir amb el cor sinó amb tot el cos, que és ple de cors. Jo les coses les sento a l’estómac i crec que es tracta de buscar la bellesa en un altre lloc. Deixar de fer del cor un producte amb què fer coixins, adhesius, pòsters, piruletes i samarretes.

S’ha definit com a ‘punky romàntica’, i en aquest disc hi ha cançons melòdiques i líriques, i després incursions més dures i urbanes, fins i tot un rapejat.

Sí, és que vinc de llocs molt diferents i m’agrada pensar que tots poden conviure. El món del hip-hop és ple de clixés i de masclisme, però hi ha també gent molt polititzada, i dones empoderadores, com Aída o Machete en Boca. I Keny Arkana, i una anglesa de qui soc molt fan, Kate Tempest. La recomano molt.

La cantant solista és ara Magalí Sare. Una veu d’una fragilitat inquietant.

M’encanta, té un punt com de nena diabòlica, i de maduresa alhora, que em recorda una mica a Björk. Està com desemparada, no és la cantant típica, i té un divisme una mica ‘freaky’ que m’interessa molt. Ella també és creadora; ha tret un disc propi. L’he pogut tenir amb mi però més endavant ja no podré, perquè creixerà molt. Segur.

També hi ha Alessio Arena, un creador amb el seu món i els seus discos propis. ¿Què tenen en comú?

Crec que tots dos ens situem en un lloc molt vulnerable a l’hora d’exposar-nos. No és bo ni dolent, és així. Ell es col·loca en un punt de dolor i va cap allà. M’agrada, Alessio. M’emociona d’una manera molt boja.

Porta ja vuit discos al seu nom i ha guanyat reconeixement i popularitat a poc a poc. ¿Està contenta?

Sí, molt, soc on crec que he de ser, i seré on hagi de ser, i no espero res. Segueixo el meu camí, la meva lluita, i mentre tingui la sort de poder dedicar-me al que m’agrada, ¿què més vull?

I segur que ja té al cap el disc següent.

Ja el tinc, gairebé. Són processos molt lents. Amortitzar un disc requereix temps per poder generar bolos i recuperar els diners. Però tocar el directe em flipa. Crec que el nostre directe millora el disc, és molt millor.

¿Creu que és una mica exhibicionista, li agrada donar espectacle?

Sí, és veritat. Quan estudiava ja em deien que em movia massa quan tocava. Potser diria que m’agrada provocar, però, atenció, dono molta importància al que faig i m’agrada que la gent escolti i participi de la música, que és la veritable protagonista.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al Mercat de Vic, en ple concert, va cedir l’escenari a una reivindicació laboral, d’un treballador acomiadat de l’escorxador Le Porc Gourmet, de Santa Eugènia de Berga. ¿Pot passar alguna cosa semblant, a l’Apolo?

No es que pugui passar, sinó que ¡passarà segur! A cada bolo s’obrirà un espai per a veus silenciades, per a alguna entitat, col·lectiu o associació d’aquell lloc.