Objectiu: matar Hitler

Fins a 42 intents hi va haver de matar Hitler. Però va acabar sent ell mateix qui es treure la seva vida d’un tret al cap el 30 d’abril de 1945. El que va impulsar els membres de la resistència alemanya –principalment formada per militars– que entre 1938 i 1944 no van deixar de planejar l’assassinat del Führer va ser “l’empatia”, segons l’historiador i veterà dels serveis secrets israelians Danny Orbach, autor de ‘Las conspiraciones contra Hitler’ (Tusquets). “Eren homes i dones als quals els preocupaven profundament les vides i els sentiments de les altres persones. La seva empatia els va impedir fer cas omís de les atrocitats que presenciaven i del fet que el seu país es precipités cap a la derrota” i hi van aixecar “un sistema de valors, ja fos fe cristiana, patriotisme, socialisme, tradició militar prussiana o humanisme”, que, unit “a un coratge excepcional”, els va portar a arriscar les seves vides per aconseguir-ho.  

Tot i que s’ha escrit llargament sobre el tema ('Matar a Hitler', de Roger Moorhouse, i 'Objectivo matar a Hitler', de Gabriel Glasman, en són exemples), Orbach va investigar durant una dècada arxius de diversos països i diaris, memòries o sumaris per indagar en els motius dels conspiradors alemanys i construir el relat cronològic de la creixent xarxa de resistència interior, formada majoritàriament per militars que “van seguir als seus llocs sentint-se culpables per haver de participar” en les matances nazis i perquè creien que el millor era fer “oposició des de dins”.   

Segons Orbach,Claus von Stauffenberg,  carismàtic líder de la resistència el 1944 i executor de la famosaoperació Valkiria, “creia que la bogeria militar de Hitler atrauria el desastre sobre Alemanya i que els seus crims perseguirien el seu nom durant generacions”. “Estem atraient un odi que algun dia afectarà els nostres fills”, diria. Després de matar el dictador, els colpistes anaven a justificar-se davant del poble acusant-lo d’“establir un regnat de terror” i de “sacrificar exèrcits sencers per satisfer la seva ànsia de glòria i la seva megalomania”.   

Per l’autor, un dels motius decisius per oposar-se va ser que “discrepaven amb Hitler sobre la millor manera de guanyar la guerra”. Com més veien que s’acostava la derrota “més ansiosos estaven per salvar el seu país”, perquè la seva moralitat, afirma, passava pel patriotisme. Però també “l’horror” davant dels assassinats en massa va ser per a molts determinant per implicar-s’hi. Tot i que no faltessin entre ells els antisemites, no aprovaven la violència contra els jueus. Va dir el comandant Helmuth Stieff: “Arrencar generacions senceres, incloent-hi dones i nens, només ho poden fer subhumans que no mereixen dir-se alemanys. M’avergonyeixo de ser alemany. Aquesta minoria, amb els seus assassinats, pillatges i incendis intencionats [...], portarà el desastre sobre tots nosaltres llevat que els aturem amb rapidesa”. O Hermann Kaiser, capità en la reserva, que va veure en la “revolta armada” l’única manera de frenar la deriva nazi: “Només la destitució forçada de l’home omnipotent pot provocar el canvi guaridor”. 

El llop solitari

La resistència va veure com l’atzar i la sort de Hitler frustraven un intent rere un altre. El 8 de novembre de 1939 el fuster i rellotger alemany Georg Elser, autèntic llop solitari, va culminar “un intent d’assassinat altament sofisticat, sense l’ajuda de ningú”, recreat en el cine a '13 minutos para matar a Hitler’ (2015, dirigida per Oliver Hirschbiegel). Va fer explotar una bomba, dissenyada sense metxa i amb dos rellotges, a la cerveseria Bürgerbräukeller de Munic i va causar 8 morts i 60 ferits. Feia 13 minuts que Hitler havia sortit del local després del seu habitual discurs anual per commemorar l’aniversari del seu intent fracassat d’enderrocar la República de Weimar el 1923. Havia avançat la seva partida perquè el mal temps li impedia volar i havia de tornar a Berlín amb tren.   

La resistència alemanya va anar sumant membres des de 1938, quan encara era, segons Orbach, un petit cercle d’amics i parents, “una camarilla d’oficials d’intel·ligència i de l’alt comandament militar”, la majoria de les elits, amb homes com araCarl Friedirch Goerdeler (exalcalde de Leipzig), l’oficial d’intel·ligència Hans Bernd Gisevius, l’almirall Canaris i el general Ludwig Beck, que ja aquell any va planejar un cop d’Estat per a quan Hitler ordenés envair Txecoslovàquia, justificant-lo davant del poble perquè el dictador, “un dels homes més malvats que han trepitjat mai la faç de la Terra”, estaria provocant una guerra. 

Un fracàs rere l’altre

Fins al 1944, amb l’operació Valkiria (portada al cine el 2008 amb Tom Cruise), amb Von Stauffenberg convertit en líder, no van deixar d’intentar-ho. D’exemples, no en falten. Per l’oficialHenning von Tresckow, cervell de diversos atemptats i un dels líders de la resistència, calia erradicar Hitler “com si fos un gos boig que posa en perill la humanitat”. El 13 de març de 1943 va muntar una bomba amb un detonador activat per àcid, la va ocultar en dues ampolles de Cointreau i va demanar al tinent coronel Hein Brandt si podia portar-les com a regal de la seva part al coronel Helmuth Stieff perquè Brandt tornava al mateix avió que “l’arxicriminal” Hitler del front rus. Però el detonador no va funcionar, per les baixes temperatures durant el vol o un defecte de l’explosiu. Tresckow va canviar ‘el regal’ per un altre adduint un error per evitar que es descobrís l’explosiu. 

Voluntaris suïcides

El març de 1943, l’oficial d’intel·ligència Rudolf-Christoph von Gersdorff va ser voluntari per sacrificar-se fent detonar una bomba a prop de Hitler durant una visita a l’armeria de Berlín, però aquest va passar com un llamp sense donar-li temps a activar el detonador; al novembre, un altre voluntari suïcida, el capità Axel von dem Bussche, anava a utilitzar la mateixa fórmula en una desfilada de nous uniformes, però es va cancel·lar perquè el tren que els portava va ser bombardejat; Bussche va voler repetir l’intent, però va ser ferit al front rus i en el seu lloc es va oferir Ewald-Heinrich von Kleist, però l’exhibició es va tornar a suspendre; tampoc va aconseguir poc després, el març de 1944, el capità Eberhard von Breitenbuch arribar a disparar Hitler al cap al seu xalet de Berchtesgaden, als Alps bavaresos.   

Notícies relacionades

'Mein Kampf', la bíblia de Hitler

Hitler, «un porc de la rereguarda»

En visat de tants fracassos, Stauffenberg va decidir matar ell mateixl’“assassí en sèrie”, i l’11 de juliol va entrar amb una bomba a sobre en una reunió amb Hitler. No la va fer esclatar perquè no hi era Himmler. El mateix li va passar quatre dies després. Finalment, sí que va aconseguir que esclatés el 20 de juliol, en el marc de la coneguda operació Valquíria. Va entrar amb un maletí amb la bomba a dins en la reunió de Hitler amb els seus generals alCau del Llop, el seu quarter general als boscos de la Prússia oriental. Al cap de poc es va excusar i va sortir sense saber que el coronel Brandt havia mogut el maletí amb el peu allunyant-lo de Hitler. La bomba va causar quatre morts i vuit ferits. Però el Führer, que només es va fer ferides lleus, va poder explicar un parell d’hores després a Mussolini, que havia arribat de visita, que haver sobreviscut era “un senyal de la providència”: “La bomba va esclatar just als meus peus [...] davant meu un oficial va volar literalment per la finestra [...] És evident que no em passarà res. Sens dubte el meu destí és seguir el meu camí i completar la meva tasca”.

Sttauffenberg i altres conspiradors com Beck van ser afusellats immediatament després del fracàs del cop d’Estat. Els van seguir molts més entre les 5.000 detinguts de la Gestapo.