¿Per què triomfa la Biennal de Pensament?

Alguna cosa s’està movent al terreny de les idees. En un moment com aquest, en què tenim tan poques certeses i percebem que la data de caducitat dels vells models econòmics i polítics està ja més que passada, la gent necessita nous plantejaments, de fer-se les velles preguntes amb altres enunciats. Però no sobre l’ego i les seves circumstàncies, el del pensador solitari a la seva torre d’ivori, sinó en tot allò que ens afecta en plural. La consigna és que ja no és el ‘jo’ sinó el ‘nosaltres’. I en aquesta sopa que podríem anomenar filosofia, si no ens fes tanta por la paraula, s’hi cou el que és pròxim i quotidià de la política, l’educació, el feminisme i el gènere, les tecnologies, l’art, la ciutat i l’urbanisme, la música (el llenguatge en què ens entenem tots) i també de l’art. Això és el que ha fet evident la Biennal de Pensament. Ciutat Oberta, l’ambiciosa proposta cultural de l’Ajuntament de Barcelona per a aquesta tardor que ha tret les reflexions al carrer per fer-les més pròximes i donar-los, fins i tot, l’aspecte d’un concert de rock. I és que les idees brillants s’han aplaudit amb tant fervor com el virtuosisme d’un solo de guitarra.

La imatge de l’èxit de la proposta, la setmana més intensa de la qual es clausurarà diumenge que ve, la van donar les 2.500 persones congregades a la plaça de Joan Corominas, entre el CCCB i el Macba, per sentir la nord-americana Judith Butler, possiblement la feminista de referència a l’hora de desdibuixar les fronteres dels gèneres. I no era reggaeton, eren idees. El més sorprenent és que tampoc es tractava de la primera vegada que la Butler venia a parlar a Barcelona, però potser no en un format tan obert i poc intimidador per al públic, en el que una noia amb bicicleta que passava per allà podia quedar-se a escoltar o el noi que sortia del Mercat de Sant Antoni s’oblidava del sopar atrapat en el debat. “És bo que els actes s’hagin plantejat com diàlegs, com converses i que fins i tot amb una afluència massiva s’estigui donant la paraula al públic”, explica la filòsofa Marta Segarra, que va moderar el debat multitudinari de Butler juntament amb la també pensadora Fina Birulés. Fins aquest dijous més de 12.000 persones, amb un perfil marcadament transversal quant a edats, han passat per la biennal que ha desplegat les seves accions a 88 espais de la ciutat.   

Bons temps per pensar 

“La biennal funciona perquè aquest és un moment existencial molt complicat. Com deia Madeleine Albright, ens trobem davant de reptes del segle XXI amb idees del segle XX. I ens preguntem què passarà, com serem d’aquí a un temps, si es mantindrà la democràcia o manaran els fons d’inversió”, contextualitza el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats. 

“L’interès per la filosofia ve perquè aquest és un moment en què tot trontolla –diagnostica el filòsof i periodista Josep Ramoneda–. Per raons locals, però també globals, perquè hi ha massa coses que ens desconcerten. I perquè vivim en el sistema de multiplicació de paraules de les xarxes, en què no saps fins a quin punt alguna cosa és veritat només perquè es repeteix milions de vegades. La gent busca respostes perquè vivim en un món caracteritzat pel fet que si abans els projectes progressistes prometien una gran emancipació, avui els mateixos projectes intenten prometre que evitaran la catàstrofe ecològica o l’enfonsament de la democràcia, però no hi ha un projecte clar. La gent vol respostes a les grans mutacions i necessita saber com gestionar-les”.

Una altra de les trobades multitudinàries, 1.200 persones, que va circular també pel curs de les polítiques de gènere –un dels temes més transversals de tota la Biennal– va ser el que va reunir Paul B. Preciado amb Eloy Fernández Porta sota el paraigua de les diferents identitats sexuals que ja no es poden ventilar amb un senzill i simple binomi d’homes i dones. “Vivim un canvi sociològic, l’auge del feminisme de quarta generació –explica Fernández Porta, professor de la cultura i l’art contemporanis a la Pompeu Fabra– i des del punt de vista generacional tota una promoció de postmilenials, que es trobaven majoritària tot i que no exclusivament, entre el públic, porten ja incorporats els criteris de crítica feminista o ‘queer’ i en això hi ha una gran diferència amb la generació anterior, la dels milenials”.

¿Es llegeix més filosofia?

¿Pot detectar-se aquest renovat interès per la idees relacionant-lo amb la important ampliació de públic que avui tenen els assajos de reflexió? Perquè admirables són les vendes d’un autor tan entregat a la filosofia pura com Josep Maria Esquirol. O dels assajos de pensadors postmoderns i pop com Slavo Sizek o, l’últim descobriment, l’anticapitalista coreà Byung-Chul Han. Fernández Porta, que en aquests moments prepara un assaig breu per a Cuadernos Anagrama, una col·lecció que ha tingut una gran recepció, gràcies als treballs de Marina Garcés o Jordi Gracia molt enganxats a l’actualitat, matisa: “No crec que es produeixin més assajos però sí que hi ha una necessitat més gran de criteris i anàlisi per part del lector”. Per a ell, que les novel·les de ficció hagin ampliat els seus límits en els últims temps incloent-hi elements assagístics, és un indici d’aquest canvi de perspectiva.

¿I l’escola? ¿Es va oblidar de fer-nos pensar? La filòsofa Remedios Safra, que va participar en la biennal a La Escocesa, una vella fàbrica tèxtil de Poblenou reconvertida avui en centre de creació artística d’aires bohemis i berlinesos, dispara contra l’àmbit educatiu, que fins ara ha menystingut la filosofia, considerada una pràctica i un saber inútils en vista del saber productiu. Per a ella, la recent aprovació per part del Congrés que la filosofia torni a ser obligatòria i troncal en el batxillerat és un senyal que existeix una rebel·lió en vista de la infravaloració del pensament, malgrat que la filosofia tal i com s’ha impartit tradicionalment és, per a ella, tan sols una “història delimitada del pensament dels altres” que l’alumne ha de memoritzar i que no pressuposa la menor garantia d’un ensenyar “a pensar”, que és el que hauria de ser.

Lentitud i política 

Notícies relacionades

La Biennal del Pensament dinamita el tòpic que la joventut no s'implica en la vida pública

Barcelona, capital de la innovació social

“Crec que la societat més crítica ja no es creu aquest engany que la filosofia no val per als temps que corren. La filosofia és necessària. El pensament lliure, lent i profund pot ajudar-nos a prendre partit conscient i posicionat en la nostra vida, especialment en un món saturat d’informació, en el que contradictòriament no estem més ni més ben informats”, assenyala Zafra. Ramoneda abunda: “L’acceleració en què vivim és molt per sobre de la nostra potència antropològica. Però no tot ha de ser immediat, la gent necessita pauses”.

¿Es va parlar també de política a la Biennal? Per descomptat. “El privat és polític”, ha sigut una de les consignes més escoltades, ho saben bé les dones que han vist la seva experiència privada en el centre del discurs, però, també com assegura Marta Segarra, és una manera de responsabilitzar-nos del nosaltres. “Tenim una tendència a pensar que les coses que fan els polítics no van amb nosaltres, que tu com a individu no pots fer res en vista de les elits que manen. I potser una persona no pugui fer res, però mitjançant les aliances sí es pot arribar a reflectir en accions polítiques i tenir un impacte transformador important”. I tot això gràcies a la filosofia.