Les figures filiformes de Giacometti envaeixen Bilbao

Era un home solitari, angoixat per la seva obra però ferm en les seves conviccions. Mai va canviar d’idea perquè tenia la certesa que anava pel camí correcte. Una actitud que el va fer prendre consciència de la fragilitat de l’ésser humà i de com això l’abocava al fracàs. Concepte entès en sentit positiu. El seu fort "no era el fracàs que impedeix continuar, sinó el fracàs que empeny cada dia a tornar al taller per fer una obra millor". Paraula de Catherine Grenier, directora de la Fundació Giacometti. I és que l’home 'fracassat’ no és cap altre que Alberto Giacometti (Suïssa, 1901-1966), si no l’escultor més important del segle XX, sí el més valorat crematísticament parlant. És seu 'L’home que camina', el bronze que va batre tots els rècords de venda el 2010. 

Al suís li angoixava la seva obra, tant que va acabar renunciant al projecte que li feia més il·lusió, el que hauria suposat la seva gran intervenció en l’espai públic. El lloc ideal per poder treballar amb l’escala i amb la relació de l’obra amb l’espai. No en va per a Giacometti l’escultura no era tant l’objecte per si mateix com el vincle que aquest objecte estableix amb el buit que l’envolta, també amb l’espectador. Era una de les seves obsessions, com ho eren l’escala, la perspectiva i el pedestal, i els dos motius recurrents rn la seva obra al llarg de tota la seva trajectòria: la figura humana i el cap. El cas és que aquesta angoixa i aquesta idea de fracàs van ser el que el va portar a renunciar al disseny de l’esplanada davant el Chase Manhattan Bank de Nova York. Va deixar el projecte perquè el fet de no haver estat mai a la ciutat dels gratacels el va fer dubtar que l’escala, la perspectiva i la relació espacial fossin les correctes. Però abans del no, hi va treballar, i les seves proves van donar com a resultat tres de les peces més icòniques de l’escultor de les figures filiformes: 'Home que camina I', 'Dona alta I' i 'Gran cap'.

Cubisme i surrealisme

Les tres obres tanquen la gran retrospectiva, més de 200 treballs, que li dedica el Guggenheim de Bilbao. L’obertura de la mostra també té una mirada obligada: l’arribada a París, el 1922, amb els seus inicis cubistes i la seva adscripció al surrealisme. Va ser abans de decidir prendre el seu  camí propi i solitari, i tornar als models i a la figuració. El retorn al taller va ser el 1933, abans va tenir temps de crear obres considerades magistrals, com la totèmica 'Dona cullera' (1927), suma de la geometria cubista, la l’estilització de l’art africà i la simplicitat formal moderna; i 'Bola suspesa' (1930), una peça que va subjugar els surrealistes: el prototip de "funcionament simbòlic" surrealista, amb un contingut violent i eròtic, segons Dalí.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

 El mateix es pot dir de 'Dona degollada' (1932), síntesi del seu període surrealista que mostra el cos d’una dona sense cap que, alhora, és un pregadéu. Deessa i monstre. Vida i mort. Home i dona. Però l’imaginari surrealista va acabar qüestionat a la ment de Giacometti i va decidir tornar a la realitat i observar. A partir d’aquí, l’ordre cronològic de la mostra desplega un exèrcit de figures filiformes de totes les mides possibles: algunes de tot només 2 centímetres, altres de més de 2 metres, moltes soles i o bé compartint pedestal: homes i dones en grup que semblen arbres al bosc i que s’ignoren. "No són homes ni dones mítics, sinó homes i dones anònims del carrer. Símbols de la humanitat, més autèntics que els retrats", apunta Grenier, que afegeix: "Estan junts, però no es comuniquen". I és la recerca de l’essencial, per això resulta tan modern i contemporani.

Guix cisellat i pintat

Sorprèn que predomini el guix cisellat o pintat. Però és que per a Giacometti no es tractava d’un material de treball previ pas al bronze, sinó d’un element noble per treballar. Com sorprèn la quantitat de dibuixos que hi ha en l’exposició: "Dibuixava compulsivament, per exercitar la mà i com una ajuda per pensar en les seves escultures", aclareix la comissària. I el gran nombre de pintures, "la seva obra pictòrica és menys coneguda però igual d’important que l’escultòrica". Mereixen una atenció especial, per estranyes, les seves teles influïdes pelsretrats d’El Fayum; i per difícil de veure, el conjunt de vuit escultures 'Dones de Venècia’, una peça que des de la mort de l’artista només s’ha vist a la seva fundació, a la Tate Modern l’any passat i, ara, fins al 14 de febrer, a Bilbao.