Chucho Valdés: «La riquesa en el 'batá' està en crear nous tocs i adaptar-los al que vols fer»

Fa deu anys inaugurava el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona a duo amb el seu pare, Bebo Valdés, i des del 2013 és un nom fix en la programació de la cita, que celebra el seu 50è aniversari. Aquest divendres al Palau de la Música (21.30 hores) el pianista cubà Jesús ‘Chucho’ Valdés estrena un projecte de molta càrrega rítmica al capdavant d’un grup que completen un contrabaixista i tres percussionistes. Serà la presentació de l’àlbum ‘Jazz Batá 2’, que publicarà al novembre. 

El 1972 va gravar un disc amb un trio de piano, baix i percussió en lloc de bateria, ‘Jazz Batá’, que sona molt avantguardista, fins i tot per les orelles d’ara. Gairebé lisèrgic. 

Era un concepte molt avançat per a l’època, sobretot en la part rítmica. Però poc després, al 1973, vam començar amb Irakere i em vaig allunyar una mica d’això. Després de tant temps vaig decidir reprendre la idea per poder enriquir-la més. I crec que sí, que ho he aconseguit.

¿‘Jazz Batá’ va ser l’embrió del seu grup de fusió Irakere?

Exacte, perquè després el que vaig fer va ser afegir-li una secció de metalls, una bateria i una sèrie d’instruments electrònics i un cantant, però el batà sempre va estar present a Irakere. Aquest grup reconegut mundialment. Per a mi és un dels meus èxits més grans, juntament amb el meu quartet per a Blue Note, algunes coses a piano sol i ara això. 

¿Què és el tambor ‘batá’ i quin paper té en la cultura cubana?

El ‘batá’ són tres tambors de mides diferents: ‘Iyá’, el gran, ‘Itótele’, el mitjà, i ‘Okónkolo’, el tambor petit. Cada mà toca un costat del tambor i produeix un ritme diferent, que es van complementant en una polirítmia afrocubana, per descomptat. Té molts ritmes, molta varietat i també molts cants.

El seu origen està en les cerimònies religioses Iorubes.

Sí, es poden utilitzar aquests tocs originals però també fer variacions. Aquí és on hi ha la riquesa, crear nous tocs i adaptar-los al que vulguis fer. Aquesta és la manera de buscar-li més inventiva.

¿Utilitzar un instrument tan arrelat en la cultura religiosa produeix un respecte diferent?

No, se li dona el mateix respecte, fins i tot més, perquè el portem a l’època en què vivim. I a més mostrem al públic què és el tambor i què és el que fa.

És cert que les dones tenien prohibit tocar aquest instrument?

Sí, però ja el toquen.

El seu pare ja va innovar amb aquests tambors molts anys enrere, al 1952.

Els va utilitzar en una orquestra de jazz de 24 músics que es deia Ritmo batanga. Va ser un ritme que ell va crear, amb el batà i una combinació de percussions.

No hi ha tanta gent que pugui dir que va inventar un nou ritme.

Sí, és una cosa grossa. Bebo ho va fer, tot i que aquell projecte va tenir molt poc temps de vida. I després, als anys 70, jo vaig decidir reprendre'l amb un altre concepte.

Es compleix el centenari del naixement del seu pare. ¿D’alguna forma aquest és el seu homenatge?

Sí, al disc hi ha un tema que ell tocava quan jo era petit, que ningú ha sentit perquè crec que ningú mai el va gravar. Jo li vaig posar de títol ‘100 años de Bebo’. Tot el disc està dedicat a ell.

L’any passat, quan presentava el seu duo amb Gonzalo Rubalcaba al festival de jazz de Barcelona, va anunciar que ja tenia al cap aquest projecte i que la seva idea era treballar amb una orquestra. ¿S’ha quedat pel camí?

No, és una continuació. Vam començar així, després continuem amb una de simfònica, i una varietat de plans que tinc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a padrí del festival, sap que l’any que ve ha de presentar un projecte nou. ¿Ja sap quin serà?

Aquest cop no, però hi ha temps.