Azucarillo Kings, una reunió 'esgarrifosa'

Fa 20 anys, Azucarillo Kings feien furor als clubs barcelonins amb el seu repertori de versions ‘kitsch’, que brindava assalts immisericordiosos a Rod Stewart (‘¿Por qué soy tan sexy?'), Michael Jackson (‘Espeluzante’, passant ‘Thriller’ per les armes) i fins a Pixies (‘Where is my mind’, transformada en ‘¿Me lo dices o me lo cuentas?’). I fa 15, el grup es va dissoldre sense fer soroll. Fins aquest dissabte, que reneix a Sidecar amb un alt objectiu, el de “portar una mica d’alegria” a aquesta vall de llàgrimes.

¿Per què ara? Ho sintetitza un dels seus líders, Ramon Faura. “Com em deia fa uns dies un amic, portem uns quants anys de mal rotllo, des de Trump a la corrupció i la política catalana, i el queara fa falta és una mica de barrabassada simpàtica”. El seu col·legaCarles Mestrediu enyorar “una mica de bon humor” en aquests temps en què, a les xarxes, “dius alguna cosa i de seguida es fa grossa”. Acollint-se a aquest esperit, tots dos s’han reunit amb els també membres originalsPablo Quiroga(teclats),Xavi Tasies(percussió) iBrady Lynch(baix), més el bateriaMarc Vila, perreviure una de les seves nits boges en una sala fetitxeper a ells,Sidecar. “Allà és on ens vam fer com a grup, tocant i omplint cada setmana”, recorda Mestre.

Fusions improbables

Reconeixen que Azucarillo Kings va ser un d’aquests grups que neixen especulant a la barra d’un bar, quan “un amic que treballava a KGB va trucar uns altres amics” i es va precipitar “un enamorament sobtat de col·leguisme”, revela Faura, que evoca el recargolat però extravertit encreuament de gèneres musicals esbossat des dels seus inicis, amb versions disperses i pistes de disc music, lounge, jazz-fusion i ritmes llatins. “Jo acabava de tornar de Cuba i m’interessava la seva rumba, i alhora era fan de Pixies. Així que vam començar a barrejar coses que la gent no sol posar al mateix lloc, com Jorge Negrete i The Velvet Underground”. 

El boca-orella va prosperar i es van veureomplint sales com Apolosense tenir encara un disc al carrer. “Érem jovenets, sortíem més que ara, no hi havia mòbils i la gent quedava allà on tocàvem”, explica Mestre provant de donar una explicació. Els últims 90 van ser temps propicis a la versió irònica o desenraonada: Fundación Tony Manero (amb els qui van compartir mànager), El Chaval de la Peca... “La nostra idea era fer directament un grup d’èxit, tenir hits, i per això els robàvem i els potinejàvem”. 

Enuig de Barón Rojo

Tot i que al grup hi havia “musicazos” que fins i tot executaven conscienciosos sols, Faura destaca una “actitud punk” que, a títol personal, s’inspirava en l’eixelebrat Bez, de Happy Mondays. “Nosaltres donàvem la volta a la cançó, qüestionàvem l’autoria i fèiem ballar a la gent”, concreta. Alguns dels seus himnes més sol·licitats no van arribar a ser gravats perquè no els van donar el permís. “Com Losing my religion, de REM, que titulem Sufro a saco”, recorda Faura. En matèria de vist bons editorials, necessaris quan una cançó té modificacions, hi va haver disparitats. “Una component de The Breeders ens va venir a veure a Apolo i ens va donar permís per gravar Cannonball, mentre que Barón Rojo es van ofendre molt amb la nostra versió house de ‘Los rockeros van al infierno’ i ens el van denegar”.

Notícies relacionades

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Un recital de màgia i emoció

Aquesta classe d’impediments els va forçar a cancel·lar un segon disc que tenien encarrilat i substituir bona part del seu contingut per al treball finalment conegut com a‘Razas de la noche’(2001), preludi del seu crepuscle. “Al principi era tot molt divertit, però de sobte ja ens vam veure en una roda”, medita Faura. La ruptura va ser “de cop i amistosa”.

Faura es va convertir en el cantautor àcidLe Petit Ramon, va liderar el grup rockerMachoi últimament s’ha passat a l’electrònica amb el nom deYak42, mentre que Mestre va conrear la rumba al costat de la sevaSimfònica de Gavài ara dirigeix el projecteLa Beauty Farra. ¿I hi haurà més vida per a Azucarillo? “Ganes en tenim. Són les rialles de sempre i al local ens ho passem genial”, precisa Faura. “Si ens ho passem bé, endavant”.