Rosalía: "Em sento còmoda amb la imatge de dona forta"

El març passat, Rosalía va tancar la gira del seu primer disc, 'Los ángeles', i ja té llest el seu relleu, 'El mal querer', on fon cants i pals flamencs amb electrònica i ritmes urbans. Un treball que surt a la venda divendres i que bé pot marcar un punt de referència en les nostres modernes músiques populars. Tot i que barcelonina, de Sant Esteve Sesrovires, Rosalía atén aquest diari per telèfon des del quarter general de la seva companyia, a Madrid.

Li han passat moltes coses en molt poc temps. ¿Sensació de vertigen?

Més que vertigen, és agraïment i il·lusió davant del que està passant. Feia molts, molts anys que treballava i molt temps que volia fer alguna cosa com el que estic fent ara. Vaig disfrutar de 'Los ángeles', un projecte més auster i menys ambiciós, i ara d’'El mal querer'.

¿Veu la seva trajectòria futura com una successió de canvis?

M’agradaria no estancar-me mai, que cada disc fos diferent i que hi hagués una recerca constant. Prendre riscos i experimentar. No perdre mai això.

¿A partir de què va néixer 'El mal querer', d’una idea o d’una música?

La llavor va ser el títol. El tenia molt clar. Després, ha sigut un procés de picar molta pedra: moltes hores davant l’ordinador component, investigant el so... Tenia clar que volia un disc de cançons recolzades en les harmonies vocals. M’agrada molt la música antiga, m’inspira el cant gregorià. I la música electrònica. Ja quan tenia 19 anys volia fer un projecte de flamenc amb 'samplers’. Potser aquest disc no és tot l’accessible que algunes persones esperen. 'Malamente' ho és; és la cançó més urbana, però n’hi ha d’altres menys explícites.

Tinc entès que entre les fonts inspiradores hi ha una novel·la provençal de l’edat mitjana.

Doncs sí. Pedro G. [Romero, escultor, pintor i crític d’art], que és íntim amic meu, em va recomanar una novel·la occitana anònima, del segle XIII, que es diu 'Flamenca'. El títol es refereix a Flandes, però la coincidència amb el gènere flamenc em va volar el cap, i vaig voler investigar. Jo tenia clar que aquest projecte es diria 'El mal querer', i que seria una història d’amor tràgica, i el nucli de la novel·la m’ha servit: una dona jove que es casa amb un home que embogeix de gelosia i que l’acaba tancant en una cel·la.

Tot el disc expressa una crítica a l’amor possessiu o dominador.

És una història d’amor amb arestes, fosca. Una exploració de les passions Alhora, en el disc hi ha un creixement del personatge femení, que va prenent poder. La imatge de dona que es presenta al final és molt poderosa i madura, a diferència del principi, on està eclipsada.

Cada cançó apareix associada a un concepte: d’'Augurio' i 'Boda’ a 'Celosía', 'Disputa', 'Clausura' ... fins a 'Poder' com a punt final.

Els títols em van servir per poder escriure les lletres amb més consciència. Ferran Echegaray m’ha ajudat treballant els capítols, i Pablo, 'El Guincho', ha sigut una altra persona clau, molt edificant, perquè jo pogués créixer com a productora al seu costat, mà a mà amb els ordinadors. Em deia: "Rosalía, és molt important que la gent sàpiga que ets productora". Perquè moltes vegades les dones no tenim crèdit en la música. "Darrere de les cançons que sonen a la ràdio hi ha moltes dones i no ho sabem, i no s’explica que Björk o Lauryn Hill són productores"

A 'El mal querer' no hi participa Raül Fernández, Refree, productor de 'Los ángeles'. ¿Diria que ell intervenia més en el seu procés artístic i que amb El Guincho hi ha hagut una relació de més intercanvi?

Tots dos són molt bons. Són registres diferents. Em vaig sentir molt connectada al Raül, i amb el Pablo crec que he tingut sort que tingués tanta paciència. Perquè jo no volia fer una producció evident. Volia buscar, a través de valors de so actuals, el que significa l’essència flamenca. És una visió molt personal.

Ha rebut crítiques des del món del flamenc, apuntant al seu atreviment per haver abordat cants antics i exigents en 'Los ángeles'. Potser 'El mal querer', que s’aparta d’aquest món, és menys polèmic.

No en tinc ni idea. Un sempre segueix el procés que creu que ha de seguir. 'El mal querer' és un treball d’inspiració molt flamenca: un 60% del disc parteix de melodies tradicionals. Però potser és més radical, perquè la instrumentació ja no és flamenca, és un so electrònic.

¿Un disc més pop?

Doncs tant de bo pugui ser considerat com a pop. M’encantaria, tot i que no és un disc que soni com els discos de pop. Però per a mi el pop sempre és positiu per l’abast que té, per arribar al nombre més gran de gent possible.

¿Li agrada estar en el centre de les polèmiques?

No és una cosa que busqui, la veritat. Però suposo que no es pot evitar: hi ha una part del teu treball, quan passa a ser dels altres, que ja no controles. Però soc sensible. Hi ha artistes a qui la controvèrsia els agrada; no és el meu cas.

S’ha dit que s’estava apropiant d’ingredients de la cultura gitana.

El disc té tantes capes sobre les quals es pot parlar que em sembla malament dedicar temps a parlar d’això. A veure, jo sento que faig música des del respecte i la llibertat, i amb el flamenc com a base, perquè l’he estudiat i perquè l’estimo. "Jo he crescut al Baix Llobregat, on s’estima la cultura andalusa, i penso que és important reivindicar les ètnies, però la gitana és una més, molt important per al flamenc, com ho han sigut molts artistes que no hi pertanyien" Jo he crescut en aquest entorn. L’àvia del meu mestre parlava caló i en les lletres del flamenc hi ha aquestes paraules, perquè és una música del poble. És important no perdre el nord.

Notícies relacionades

Rosalía: ha nascut una estrella

El naixement de Rosalía com a diva total

La foto de la portada del disc i la seva presència escènica conviden que es parli de vostè com una diva. ¿Se sent còmoda en aquest paper?

Em sento còmoda amb una imatge de dona poderosa, forta. Això sempre ho reivindicaré. L’autor de la foto, Filip Custic, tracta el nu de la dona d’una forma molt poc sexualitzada. Quan m’anomenen diva... ¿Què és, una diva? ¿Una figura de dona forta? Això em sembla positiu.