Lee Miller, de la banyera de Hitler a la Fundació Miró

Musa de Man Ray i Picasso, del primer també amant, del segon està per confirmar, no suma entre les nombroses conquestes del geni malagueny però també és cert que el pare del cubisme rarament retratava dones amb qui no s’hagués ficat al llit. També de Jean Cocteau, que la va convertir en estàtua. Model de moda i fotògrafa d’hospital. Artista surrealista i reportera de guerra. A més de maca, talentosa i rabiosament independent. Era Lee Miller (1907-1977). Una creadora que va transitar per la fotografia del segle XX, de la més abstracta i onírica a la més documental, amb un nexe: la seva capacitat de trobar un marc misteriós per a tots els seus treballs, des de la fotografia de moda fins a la de guerra, i la surrealista, per descomptat. Cap de les seves imatges s’escapa de la seva mirada personal. Fins i tot la més icònica: la que es va fer a la banyera de Hitler.

Icònica i controvertida. És la més coneguda de les seves instantànies (ella la va pensar i el seu nòvio aleshores, David Scherman, va prémer el disparador) però el seu punt surrealista no va ser entès per tot el món. Alguns van veure en la imatge (ella dins de la banyera del Führer) una manera banal de tractar la barbàrie; d’altres van entendre la composició i el missatge. I Miller va afirmar que s’estava "netejant la brutícia de Dachau". No en va el retrat es va fer el mateix dia que els aliats van alliberar Dachau amb ella com a reportera de guerra acompanyant les tropes americanes. Va ser el 30 d’abril de 1945, jornada en què junt amb Scherman va franquejar la porta del que va serapartament del líder nazi a Munic i, segons afirmava la parella, hi van passar tres dies. Tot i que d’això no hi ha imatges.

La instantània, feta per a 'Vogue', pertany, a més, als últims treballs realitzats per Miller que, després de la guerra, segurament afectada per la síndrome posttraumàtica, es va refugiar en una granja de Sussex amb el col·leccionista i poeta Roland Penrose, i va dedicar la seva creativitat a altres causes: a gestionar el seu arxiu i a la cuina, d’aquesta època és el seu llibre de receptes surrealistes. A Penrose el va conèixer molt abans, el 1937, després de la seva etapa de model i d’assistent de Man Ray. La primera l’hi deu a Condé Nast, fundador de l’imperi editorial homònim, que segons deia la protagonista la va salvar de morir atropellada a Nova York; la segona va ser fruit d’una elecció, quan, el 1929, va decidir que "preferia fer una fotografia abans de ser una fotografia". Així que va marxar a París a fer d’assistent de Man Ray, el surrealista ignorava les intencions de la noia, però al veure-la la va contractar i la va convertir en la seva parella.

Per culpa d’un ratolí

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

De la relació es van alimentar artísticament els dos, ja que entre tots dos van crear, per accident, la solarització. Una tècnica que Man Ray deu a Miller i ella a un ratolí. Quan estava revelant unes imatges del surrealista, un petit rosegador va passar a prop dels peus de la fotògrafa que es va espantar i va encarar el negatiu a la llum, de manera que les imatges van estar exposades més temps del que calia. No es van espatllar sinó que es van invertir parcialment els blancs i negres, i la instantània va adoptar un halo inquietant, com d’un altre món. I a Man Ray li deu Miller el seu ingrés en el grup surrealista com a membre de ple dret. A Penrose el va conèixer en una festa surrealista al tornar a París després d’una llarga estada al Caire, després de casar-se amb el príncep egipci Aziz Eloui Bey.

Després va venir la invitació per anar a Cornualla a la invasió surrealista, en què ambé van participar Max Ernst, Leonora Carrington, Paul i Nusch Éluard... I es va produir una sèrie de contactes que van acabar en matrimoni i expliquen com el surrealisme es va consolidar a Anglaterra. Fet en què va tenir molt a veure la segona guerra mundial, ja que nombrosos artistes van marxar de París cap a Londres quan el moment es va tornar políticament inestable. D’aquesta faceta menys coneguda del surrealisme i del paper que va tenir en això la fotògrafa parlal’exposició 'Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya', fins al 20 de gener, a la Fundació Miró.