'Àngels a Amèrica', el vol més alt de David Selvas

Es va proposar David Selvas un repte majúscul: portar a escena la monumental obra ‘Ángeles en América’, del nord-americà Tony Kushner, amb els joves intèrprets de la Kompanyia Lliure, i ha superat la gosadia amb una posada en escena en la qual destaca el desplegament tècnic, la claredat expositiva i la mestria d’un Pere Arquillué impecable, com és habitual en ell, i de Vicky Peña. Quedava, en el record del ja llunyà 1996, la proposta inconclusa de Josep Maria Flotats, que només va poder abordar la primera part, ‘S’acosta el mil·leni’. Ara Selvas completa amb ‘Perestroika’, inèdita a Catalunya, l’aclamat i premiat díptic que va trencar el silenci sobre la plaga de sida a l’Amèrica del reciclat ‘cowboy’ Ronald Reagan. L’autor va seguir els passos del poderós advocat Roy Cohn (formidable Arquillué), un dels gallets més malvats a la caça de bruixes de McCarthy –curiós, va arribar a ser assessor de Donald Trump–. Homosexual a l’armari, va acabar morint infectat pel virus. De càncer, deia ell, per preservar la seva imatge.

El primer èxit d’aquesta versió ha sigut la neta tisorada: les gairebé vuit hores de l’original s’han quedat en quatre i mitja, dividides en dues parts (s’aconsella la marató dels dissabtes), que concentren l’essencial del text de Kushner. Una mirada caleidoscòpica sobre la lleialtat, la traïció, la culpa i la intolerància, que avui es renova amb l’auge de les ideologies ultres.

Selvas maneja bé les escenes en paral·lel i encavalcades (consigna de l’autor), que agiliten el relat en la primera part i reforça amb imatges gravades en directe, recurs hàbil per magnificar moments com la trobada, en el pla de la fantasia, entre Prior, jove malalt de sida (bona feina de Joan Amargós) i Harper, la dona insatisfeta de l’advocat gai i mormó Joe Pitt (Eduardo Lloveras). Sobre ella, embotida de Valium, recau el pes còmic, un registre que se li dona molt bé a Júlia Truyol. Joan Solé és Louis, el nòvio ‘traïdor’ de Prior, i Quim Àvila supera, amb desimboltura i bon ofici, la controvèrsia de posar-se a la pell de l’‘exdrag queen’ Belize, negre amb molta intenció a l’original, que es cuida del moribund Cohn.

Realitat i fantasia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El jove elenc, més assentat i solt en la segona part, no aconsegueix, empetitit en el gran engranatge tècnic i irregular en els seus dibuixos, el repte d’emocionar amb la intensitat que marca l’obra. L’escenografia de Max Glaenzel es planteja com un artefacte efectista al servei del doble pla –realitat i fantasia– pel qual transiten vius i morts. Habitacles amb parets que cauen i deixen veure els fantasmes del passat, o que tanquen els personatges en la seva malaltia i en les seves al·lucinacions. En la segona part, es transformen en miralls de camerinos.

Selvas s’ha aplicat molt a potenciar els desvaris onírics; l’efecte més impactant és el de l’àngel (Raquel Ferri, amb una veu metal·litzada que no arriba nítida), que cau des del cel del teatre sobrevolant l’escenari subjectada amb un arnès. Un àngel femení que s’apareix a Prior per anunciar-li que és un profeta i que és capaç de despertar la libido de Hannah Pitt, la mare de Joe, en una escena en la qual es llueix Peña (també rabí i Prelapsarianov, perquè així ho va voler Kushner). Hi ha grans moments en la valenta proposta de Selvas, però no aconsegueix que les parts més esquinçadores del colossal díptic toquin la fibra de l’espectador. A aquests àngels d’alts vols els falta ànima.