'Paz, amor y Death Metal' narra en primera persona l'atemptat de la sala Bataclan

El pròxim 15 de novembre es compliran tres anys dels atemptats de París reivindicats per l’Estat Islàmic. Tirotejos i explosions en diversos punts de la ciutat que van desencadenar el terror, un d’ells, a la sala de concerts Bataclan, que assoliria una macabra fama després de convertir-se en un escenari de malson en el qual van morir 90 persones.

Ramón González, espanyol establert a París, va ser allà aquella nit. Hi havia anat amb la seva parella i uns amics a veure la banda de rock Eagles of Death Metal i va acabar vivint la pitjor experiència de la seva vida. Sobreviure a aquesta tragèdia el va sumir en un bucle de por i desconcert. La seva psicòloga li va recomanar que escrigués per exorcitzar els seus fantasmes i aquesta va ser la seva salvació. En menys d’un mes tenia l’esborrany d’un llibre, tot i que finalment van passar dos anys fins que va acabar de donar-li forma, en un procés que li va servir per prendre distància i convertir el trauma en literatura, el testimoni a tall de diari personal, en novel·la.  El resultat és 'Paz, amor y Death Metal' (Tusquets Editores), una crònica d’aquella nit, del que va suposar i també una reflexió entorn de la violència i del futur de la societat en la qual vivim.

"Vaig començar a escriure tan sols dues setmanes després", ens explica Ramón González en una visita a Madrid per presentar el llibre. "Per això els detalls d’aquell moment són tan vius". En efecte, la narració en primera persona i en temps real ens introdueix en un espai d’horror absolut. Però l’escriptor l’aborda a través d’un estil sobri, en ocasions fins i tot sec, perquè, com ell mateix diu, "no necessitava lírica". "Forma part del procés de refredament del que em va passar. No volia escriure una cosa solemne o massa emotiva, tot i que hi hagi gent que li xoqui."

No obstant, la descripció de la vivència és tan potent, que resulta inevitable que la seva lectura acabi convertint-se en una cosa profundament visceral. Una vegada acabat aquest terrible episodi, González dona pas al que ve després de la catàstrofe: ¿Com gestionar tot el que s’ha vist i sentit? "Cada un ho viu d’una manera, però la síndrome posttraumàtica té coses que són iguals per a tots els alts i baixos emocionals, la incomprensió, la vulnerabilitat, la por dels sorolls...".

Polvorí d’odi

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

L’autor ens endinsa en tot aquest procés fins que el seu dolor desemboca en una necessitat imperiosa de començar de zero. Per això va haver d’abandonar l’empresa on treballava com a informàtic i, a més d’escriure, va començar a fer classes en una escola de l’extraradi de París. Diu que ha girat full, però el cert és que percep que el polvorí d’odi només es troba en estat latent i podria esclatar en qualsevol moment. "Fa unes setmanes estava parlant amb els meus alumnes de la llibertat de premsa i el debat es va encendre: Molts pensaven que l’atemptat de Charlie Hebdo estava justificat, perquè, segons deien, no es poden fer bromes amb la religió. Un alumne tímidament va aixecar la mà per dir que estem en un estat laic, i tots se li van tirar a sobre. La gent cada vegada tolera menys i s’ofèn més, hi ha un problema de radicalització".

L’autor pensa que, tot i que molts partits polítics s’hagin aprofitat dels incidents per practicar el populisme, també hi ha hagut debats públics interessants, com el que va protagonitzar l’escriptor Édouard Louis (autor d’'Historia de la violencia') i l’exprimer ministre Manuel Valls al diari 'Libération'. "Louis argumentava que no s’havien pres prou mesures socials, que no s’havia lluitat contra l’exclusió, l’atur. I Valls li va respondre que intentar buscar una causa, era justificar l’atemptat. Però el debat deixava una pregunta al cap: ¿Què ha fet Occident per Orient?"