Els oblidats que van modelar Elvis, Marilyn, Capone, Poe i altres icones

Mentors, socis, cònjuges, muses, col·legues, amants, amics, parents, entrenadors... un discret exèrcit d’'herois’ anònims han ajudat a escriure la història a l’ombra d’icones de mons tan diversos com l’art, el cine, la ciència, la literatura, l’esport, el crim, el disseny o la política. Perquè "darrere de cada gran persona hi ha algú que possibilita la seva ascensió", afirmen els autors de 'Quién, qué, cuándo. Los cómplices olvidados por la historia' (Nórdica Libros), de Jenny Volvovski, Julia Rothman i Matt Lamothe. Noms com Marilyn Monroe, Elvis Presley, Walt Disney, Coco Chanel, Edgar Allan Poe, Charles Darwin o Al Capone se succeeixen fins a un total de 60 en aquest cuidat volum juntament amb el d’homes i dones –també un gos, el de la poeta Emily Dickinson–que van marcar les seves vides i van influir en les seves carreres. 

"Són històries humanes: d’amor, rivalitat, obsessió, privacions i passió", apunten els autors en la introducció. I les preguntes sorgeixen: ¿podríem avui llegir 'Lolita' si la dona de Nabokov, Vera, no l’hagués rescatat literalment de les flames? ¿Hauria sigut Muhammad Ali la llegenda de la boxa que va ser si als 22 anys, quan encara es deia Cassius Clay, no hagués conegut el policia Joe Martin, que com a 'hobby' es dedicava a entrenar púgils? ¿Coneixeríem avui els ensenyaments i la filosofia de Ciceró si a l’Antiga Roma l’instruït esclau Tiró no hagués registrat fidelment les paraules del seu mestre? O, ¿hauria trobat Louis Armstrong el camí per ser un tòtem del jazz si quan era un nen abandonat pels pares un comerciant de carbó de Nova Orleans anomenat Louis Karnofsky no li hagués posat a les mans una trompeta?  

Durant un treball de vuit anys, els autors del llibre van elegir primer els protagonistes que creien que havien de ser trets de l’oblit i després van buscaruna seixantena d’experts que poguessin escriure sobre ells iil·lustradors i dissenyadors per retratar aquests còmplices rescatats. Sota aquestes línies, 10 exemples:      

JOHN ALLAN, PARE ADOPTIU DE POE

¿Què va passar el 1826 entre Edgar Allan Poe i el seu pare adoptiu, John Allan, perquè el futur mestre del conte de terror passés de dir-li a les cartes "el meu estimat Pa" a convertir-se, segons el seu progenitor, en un "adolescent mesquí, malhumorat, ressentit i desagraït" a qui va amenaçar amb un bastó des del llit de mort? L’escriptora Emily Mitchell explica com un Poe orfe de dos anys va ser acollit el 1811 a la pròspera llar d’aquest influent home de negocis, que, amb el temps, va patir pèrdues econòmiques, va ser infidel a la dona, Frances, que l’escriptor adorava, i li va negar els diners per a la matrícula i menjar quan Poe va començar a estudiar a la Universitat de Virgínia. Allò va abocar l’autor d’'El corb' a apostar i contreure deutes. Reflex del que va viure, a la seva obra, les cases nobles i luxoses es tornen "estranyes, decadents i trencades", les persones "que al principi són una cosa després en són una altra" i allò que és "acollidor i familiar es converteix en hostil i estrany", assenyala Mitchell. 

SAM SHAW. FOTÒGRAF DE MARILYN MONROE 

Igual que seva va ser la foto d’un Marlon Brando de samarreta estripada en 'Un tramvia anomenat Desig', seva va ser la idea de la no menys icònica imatge de Marilyn Monroe amb la faldilla ondulant del vestit blanc sobre la reixeta de ventilació del metro per a 'La tentación vive arriba’. L’amistat entre l’actriu i Sam Shaw, que va durar fins a la mort d’ella, va néixer quan Marilyn era amantd’Elia Kazan  i aquest li va demanar que portés i tornés amb cotxe cada dia al rodatge de 'Viva Zapata' el fotògraf, que no sabia conduir. Aquella imatge del 1954 per a la comèdia de Billy Wilder, que va consolidar la llegenda de l’estrella, se li va acudir a Shaw després de llegir el guió i recordar una fotogènica imatge que ell mateix va fer el 1941 per a la revista 'Friday' d’una noia en un túnel ventós observada múrriament per un mariner. Al rodatge de l’escena a l’avinguda Lexington de Manhattan van anar-hi tants fans i tan escandalosos que van haver de repetir-la en un estudi tancat. Allà Shaw va immortalitzar Marilyn a la foto que va donar la volta al món. La resta d’imatges que li va fer a la seva amiga, explica la directora de l’arxiu del fotògraf, Melissa Stevens, sempre van ser entre bastidors, còmoda i "sola".

MICHAEL I JOY BROWN, MECENES DE HARPER LEE

'Matar un rossinyol’, el protagonista de la qual, Atticus Finch, quedarà a la retina amb la cara de Gregory Peck, va canviar el curs de les lletres nord-americanes i va ajudar a promoure el diàleg sobre el moviment delsdrets civils,assenyala el músic i escriptor John Niekrasz. Premi Pulitzer el 1961, 30 milions d’exemplars venuts a tot el món i única obra que Harper Lee va publicar en més de mig segle, la novel·la va tenir un suport definitiu per l’escriptor Michael Brown, que desinteressadament es va convertir en el seu mecenes. Els va presentar un amic comú, Truman Capote, que era íntim de l’autora des de la infància, quan eren veïns i companys de classe. Ella tenia 23 anys, havia deixat Dret, s’havia mudat a Nova York per obrir-se pas i treballava en una aerolínia. Brown havia arribat de Texas després de servir en la segona guerra mundial i s’havia casat amb la ballarina Joy Williams. El matrimoni convidava sovint Lee a casa seva i aviat van descobrir que "era una escriptora que arribava a les profunditats de l’ànima". No van dubtar a regalar-li la paga d’un any sencer perquè deixés la feina i es dediqués només a escriure. I no els va defraudar. 

'BOY’ CAPEL, AMANT DE COCO CHANEL 

"Dos cavallers estaven licitant pel meu cos petit i calent", recordaria Coco Chanel, referint-se al seu amant Étienne Balsan, hereu tèxtil que la va treure del món del cabaret, i al ric amic i company de pol d’aquest, el capità britànic Arthur Edward Capel, més conegut com a 'Boy'. Va ser la relació amb Capel, però sobretot la seva mort prematura, la que va devastar de tal manera la dissenyadora que des d’aleshores, apunta la periodista i escriptora Lauren Viera, va manifestar que "posaria a tothom de dol per ell": va dormir sobre llençols negres, va vestir de negre rigorós i el negre no va deixar de ser present en la seva feina. Boy va ser qui la va instal·lar en un apartament a París i la va ajudar a obrir la seva primera barreteria. Després de la dècada en què van ser amants (anys en què tots dos mantenien altres relacions), ell va acabar casant-se amb una aristòcrata el 1918. La mort de Boy es va produir poc després, en accident de cotxe, quan anava a veure Coco per Nadal. Per al flascó del mític perfum Chanel 5, el seu número preferit, es va inspirar en els envasos de tocador de Capel i en la seva licorera, de vidre exquisit. 

FRANK WILD, MÀ DRETA DE SHACKLETON

L’explorador llegendari Ernest Shackleton considerava el seu segon al càrrec, Frank Wild, la seva "altra meitat". Tant que les seves restes avui descansen junts i en el seu epitafi diu "la mà dreta de Shackleton". Amb Wild, "valent, enèrgic, capaç i d’un optimisme inesgotable", relata l’escriptora Julia Holmes, qualitats que es van revelar providencials, va partir a bord de l’'Endurance' juntament amb 27 homes més rumb a l’Antàrtida el 1914, una expedició de què van aconseguir tornar vius després de dos anys a la deriva. El vaixell va quedar atrapat al gel i després d’una odissea gelada van arribar a la desolada, remota i inhabitada illa Elefant. Shackleton va partir amb cinc tripulants per demanar ajuda a 1.300 quilòmetres de distància i va deixar Wild per mantenir la resta amb vida i ànims fins a la tornada. I aquest, malgrat la fam, la congelació i la baixa moral, afrontant temporals de neu, vents de 140 quilòmetres per hora i onades gegants amenaçadores, llegia cada nit als homes receptes perquè somiessin amb un tiberi i els obligava a recollir cada dia les coses per si tornava el cap. Anys després, el 1921, quan Shackleton el va cridar per a una nova i improvisada expedició a l’Antàrtida, no va dubtar a seguir-lo. Però el cap va morir abans, d’un atac de cor.

GLADYS LOVE PRESLEY, MARE D’ELVIS PRESLEY 

Tant protegia al seu fill la mare d’Elvis Presley que, sense fer cas de les objeccions del marit, va permetre al futur rei del ‘rock and roll’ dormir al llit amb els pares fins als 13 anys i no li va deixar passar una nit fora de casa fins als 18, revela l’escriptor Mars Van Grunsven. El cantant adorava la seva mare, li deia 'baby'. Ella va ser qui als 11 anys li va comprar la primera guitarra i el va instar a "canviar la música popular", i ell li va regalar per al seu aniversari del 1953 la gravació de la seva primera cançó, 'My happiness'. Faltava un any perquè ‘That’s alright, mama’ el catapultés a la fama. Gladys, que va estar a punt de morir al part de bessons en què només va sobreviure Elvis, va fer creure al seu fill que havia heretat l’ànima del seu germà mort i que "era especial". I amb la fama va començar el calvari de Gladys. Tots dos eren somnàmbuls i tenien malsons recurrents sobre desastres imminents. Ella patia tant que estant de gira tingués un accident que va caure víctima de l’alcohol, les amfetamines, les píndoles per dormir i les depressions, que van culminar en un fatal atac de cor el 1958. "Vaig perdre l’única persona que vaig estimar", va sentenciar Elvis.

WARD KIMBALL, TREBALLADOR DE WALT DISNEY

Del seu llapis van néixer Pepito Grillo, el gat de Cheshire i el barreter boig d’‘Alicia en el país de las maravillas’ o el quintet feliç de corbs de ‘Dumbo’. Ward Kimball es va permetre un caprici el 1938 i va comprar un tren de 22 tones, el va restaurar i el feia córrer per un circuit de 200 metres al pati de casa seva. El seu cap,Walt Disney en persona, que l’havia contractat com a animador, l’anava a veure assíduament. El creador de Mickey Mouse va dir d’ell, l’única vegada que va fer un compliment a un treballador: "És l’únic home que treballa per a mi que considero un geni". Kimball, que portava colors cridaners i combinacions impossibles de quadres, ratlles i pics i podia passar una tarda corrent pels estudis disfressat de goril·la, afirma el seu biògraf Amid Amidi, va encomanar a Disney la seva passió pels trens, fins al punt que va començar a col·leccionar trens de joguina i també va construir un tren a vapor a escala al seu jardí, passatemps en què Kimball l’ajudava. No és casualitat que també l’assessorés a Disneyland, on un tren encara enllaça les diferents zones temàtiques.

JOHNNY TORRIO, MENTOR D’AL CAPONE 

Bé sabut és que Al Capone, "enemic públic núm. 1" per a l’FBI i imatge del gàngster per excel·lència, responsable directament o indirectament de 400 assassinats, només va complir condemna acusat d’evasió d’impostos al penal d’Alcatraz, d’on va sortir per morir perjudicat per la sífilis. Això va ser el 1931. Abans va fer 'carrera' gràcies alseu mentor, Johnny Torrio, també conegut com a Terrible Johnny, Johnny el Cervell i Johnny l’Inmune. D’ell va aprendre el negoci criminal un Capone amb "intel·ligència de carrer", escriu l’escriptor i dissenyador Dave Zackin: després de ser un dels seus transportistes a Nova York, va dirigir un dels seus bordells, va ser el seu aliat de confiança i finalment el seu soci, i li controlava l’alcohol, la prostitució i el joc a Chicago. Es fiava fins a tal punt de Capone que després de patir diversos intents d’assassinat (va sobreviure a trets a la mandíbula, pulmons, engonals, cames i abdomen) es va retirar i li va cedir l’imperi mafiós, que generava uns beneficis de cent milions de dòlars a l’any.

GWEN JOHN, MUSA DE RODIN

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un Auguste Rodin, amb 64 anys, amagant-se d’ulls curiosos a l’armari de les pintures mentre es feia petons amb la pintora Gwen John, de 28, era tota una imatge que podia entelar la reputació de l’artista, ja famós. S’estimaven, afirma l’escriptora Goldie Goldbloom. La noia, artista forta i decidida va arribar des del Gal·les natal al parisenc Montparnasse de principis de segle després de recórrer França a peu amb una altra dona pintant retrats per poder menjar. Va arribar a enviar a Rodin més de 2.000 cartes escrites i il·lustrades a mà i ell, motivat per l’amor per Gwen, va fer una cosa “innovadora i sorprenent per a l’època”: quan acabava d’acabar la seva escultura ‘El pensador’ li van encarregar una estàtua d’homenatge al pintor James McNeill Whistler, mort feia poc i que havia sigut professor de Gwen. En comptes de retratar-lo a ell, va crear una escultura utilitzant la seva amant de model i la va anomenar ‘Musa escalant la muntanya de la fama’, mostrant “un ambiciós alliberament d’energia cap al cel”. Aquella obra va ser un punt d’inflexió en la seva carrera.

G. P. PUTNAM, MARIT D’AMELIA EARHART

“Quan me’n vagi, m’agradaria anar-me’n amb el meu avió. De pressa”, havia dit una vegada Amelia Earhart, la dona pilot més famosa de la història i la primera dona a creuar l’Atlàntic en solitari amb avió, el 1932. I així se’n va anar, cinc anys després va desaparèixer mentre sobrevolava l’oceà Pacífic. Però per aconseguir la fama va tenir-hi un paper decisiu l’editor de premsa, autor i aventurer G. P. Putnam, que va acabar sent el seu marit, tot i que ella, independent i contrària des de sempre al matrimoni (una “atractiva gàbia”, el qualificava), abans li va fer firmar que seria una “relació oberta”, que no interferiria en la seva feina i que si no eren feliços la deixaria marxar, explica l’escriptora Daphne Beal. Putnam, que representava un ric patrocinador, va veure en Earhart la persona ideal per ser la primera dona a creuar l’Atlàntic i va utilitzar amb èxit els seus dots de publicista per fer créixer la seva carrera i, a través d’ella, “promocionar la causa de les dones treballadores”.