L'Infern universal de Dante ressorgeix en una renovada traducció

El 1302, fa més de set segles, els enfrontaments entre les faccions polítiques dels güelfs van condemnarDante Alighieri (1265–1321) al’exili, convertint-lo en un desterrat de la seva Florència natal, a la qual mai va poder tornar, sota pena d’acabar cremant en la foguera. Va ser un parell d’anys després quan va començar a redactar la seva obra mestra, la ‘Comèdia’, que no acabaria fins al 1321 i amb la qual el poeta, polític i filòsof va assolir el seu objectiu d’“aconseguir la transcendència i assolir l’eternitat més enllà de la seva vida”, explica, amb una màscara de Dante sobre la taula, José María Micó (Barcelona, 1961). Ell és l’artífex de la nova i flamant traducció al castellà pensada per a qualsevol tipus de lector, “propera i respectuosa amb l’esperit de l’original”, publicada per Acantilado, d’aquesta “obra universal, diferent”, que partia no obstant d’alguna cosa “local, el seu ressentiment lògic de ser un exiliat obligat, tractat injustament pels seus conciutadans, que aspira a tornar triomfal a la seva ciutat i que col·locava els papes de la seva època al ‘seu’ Infern, perquè, segons ell, era el lloc que els corresponia”. 

 

Micó, poeta, filòleg i músic, la versió del qual en vers de l’‘Orland furiós’ de Ludovico Ariosto li va valer el 2006 el Premi Nacional a la millor traducció, expert en Góngora i traductor d’Ausiàs March, ha invertit quatre anys en aquesta ‘Comèdia’, com la va titular Dante, sense l’adjectiu ‘divina’ que li va dedicar un entusiasmat Giovanni Boccaccio per a l’edició veneciana de 1555, i que havia prosperat fins avui. 

La vigència de la ‘Comèdia’ és absoluta, certifica Micó. “El lector d’avui es trobarà a si mateix com a personatge. Tots hi som, abans a l’Infern que al Paradís. És una narració autobiogràfica on Dante parlad’una experiència inventada que en realitat és l’experiència de tota la humanitat. Parla de nosaltres”. El mateix Dante és el protagonista del text, els primers versos del qual diuen: “A mig camí de la vida / em vaig trobar perdut en una selva fosca / perquè em vaig extraviar del bon camí”. I guiat per l’espectre del poeta Virgili penetra en un món d’ultratomba i transita pels inquietants nou cercles de l’Infern i per les nou cornises del Purgatori, on les ànimes –la humanitat– expien els seus pecats. Al final coneix els nou cels del Paradís, acompanyat de Beatriz, el seu mític i platònic amor.     

Paradoxalment, segons Micó, que la ‘Comèdia’ i l’univers dantesc formin part del’imaginari universal “és un problema, perquè tothom creu que la coneix i que no li fa falta llegir-la”. Però, afegeix, “és un llibre infinit, perfecte, en ell hi és tot, tot el que desplega l’univers, per això durant tants segles l’han acompanyat múltiples interpretacions, des de les més filosòfiques a les esotèriques. És una reflexió de la condició humana, un viatge intemporal a un món irreal”.   

Per seduir el lector jove, el traductor li diria que “és la novel·la de la seva vida”:  “Llegint-la entendrà el que li espera, tant les amenaces com les promeses, perquè té una lliçó moral molt vigent: que el món et donarà moltes bufetades, que seràs víctima de moltes injustícies, però que sempre hi ha una possibilitat de salvació individual, que és alhora exemple per a la salvació col·lectiva i esperança per a l’eterna”. 

Edició per a qualsevol tipus de lector

14.233 versos, 940 pàgines d’un suau tacte al paper bíblia en una edició luxosa, però molt manejable, pensada tant per ser “un llibre de motxilla, com de tauleta de nit, per ser llegit, no per ser un ornament sacralitzat” i capaç d’arribar tant a un “especialista en Dante com a qualsevol tipus de lector”, assenyala Sandra Ollo, l’editora d’Acantilado. Per això, assenyala, Micó va salvar la complexitat del relat amb un doble pròleg i presentacions explicatives a l’inici de cada cant –Infern, Purgatori i Paradís–, evitant les notes a peu de pàgina, que interrompen la lectura, i utilitzant aquest espai per a la versió de l’italià original. Al final, a més delsgravats de l’univers dantesc i d’una completa cronologia de la vida i obra del poeta, el traductor ha inclòs un índex raonat de 100 pàgines amb informació dels personatges, obres o llocs citats en el relat.  

     

Defensa de la llengua vulgar

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

“Un clàssic ha de traduir-se contínuament, és necessari no només per criteris comercials sinó intel·lectuals”, assenyala Micó, que no s’ha basat en les altres versions en castellà de la ‘Comèdia’, sobretot la dels 70 d’Ángel Crespo, a més de les catalanes, de Josep Maria de Sagarra o de Joan F. Mira, tot i que les coneix bé. “Crespo va decidir mantenir la rima, però la llengua ha canviat i era necessària una versió en una llengua més moderna, però respectant més el sentit literal i alhora conservant elements poètics, mètrics i la musicalitat de Dante, de l’hendecasíl·lab dantesc, que surt del que és comú. Per això he anat directament a l’original italià buscant el sentit que ell va voler donar-li”. 

I allà, la llengua de Dante, el toscà, la llengua vulgar, l’ús de la qual ell defensava. “La seva aposta va ser vincular aquella llengua pobra i verge a la poesia en una obra de ficció, un relat, no en un tractat acadèmic ni assagístic, perquè fos una obra assequible per a tot el món”, apunta el traductor, que s’ha esforçat a transmetre aquesta “musicalitat dels versos” que al seu dia el van captivar. “Qui es posa amb Dante no l’abandona en tota la seva vida, és viral”, avisa.