El cine espanyol es fa l'harakiri

En els últims dos mesos s’han estrenat més de cent pel·lícules. Unes 43 al setembre, 69 a l’octubre. Normalment unes 10 o 12 cada setmana, però la mitjana ha saltat aquest divendres amb gairebé vint noves incorporacions a la cartellera. De tot aquest maremàgnum de títols de diverses nacionalitats, 35 han sigut espanyols. Això vol dir que tots els caps de setmana han aparegut dos o tres (fins i tot quatre) noves pel·lícules nacionals a la xarxa de cines. Una sobredosi difícilment assimilable.

Podríem celebrar la bona salut de la indústria gràcies a aquesta exuberant quantitat de noves propostes, però els resultats de taquilla no han sigut precisament esperançadors. ¿S’està el cine espanyol sabotejant a si mateix?

Històricament la 'rentrée' tardoral sempre ha sigut el moment ideal per donar sortida a les estrenes més importants de l’any. La temporada de premis s’acosta i així la pel·lícula roman més fresca en la memòria de cara als Goya i, a més, s’acumulen els festivals, que constitueixen una plataforma fonamental per al llançament de les pel·lícules. No obstant, aquesta fórmula no sempre funciona, o almenys no dona els resultats previstos.

D’aquests 35 títols, només quatre ('El reino', de Rodrigo Sorogoyen; 'Ola de crímenes’,de Gracia Querejeta; 'La sombra de la ley', de Dani de la Torre, i 'El fotógrafo de Mauthausen', de Mar Targarona) han superat el milió d’euros, i sense cobrir del tot les expectatives que tenien de recaptació, obtenint números més discrets del que s’esperava en els casos en què el nivell de producció era elevat.

Potser les xifres més preocupants arriben del cine d’autor amb vocació comercial, de títols com ara'Petra', de Jaime Rosales (que ha recaptat 155.823 euros), 'Quién te cantará', de Carlos Vermut (143.112 euros), 'El árbol de la sangre', de Julio Medem (119.057 euros), i 'Animales sin collar', de Jota Linares (68.827 euros).

"El pastís és més petit i està més repartit", explica a aquest diari José Tito, codirector de la distribuïdora La Aventura. "A posteriori és fàcil fer anàlisi del motiu pel qual ha funcionat o no una pel·lícula, però tots els distribuïdors treballem durament per fer atractius els nostres títols. Cada pel·lícula ha de trobar la seva mida i el seu públic. Si és limitat i intentes obrir el seu mercat, perdràs diners".

Tot es complica una mica més si en una mateixa data competeixen entre si pel·lícules d’un perfil similar. "Llavors competiran pel mateix públic", diu Octavio Alzola, responsable de programació dels cines Renoir a Madrid.  "O va més gent a una que a una altra, o es reparteix i totes dues es queden a mitges. I si entra una estrena forta estrangera, com 'Bohemian rhapsody', eclipsa totes les altres".

PerEnrique Costa, un dels directors de la distribuïdora Avalon, el problema és que "el cine espanyol continua veient-se com un gènere en si mateix", per això hi ha tanta rivalitat entre títols, tot i que no tinguin res a veure entre si. "Jo els poso aquest exemple als meus alumnes del màster de màrqueting de l’Ecam. Si en un telenotícies es parla de quatre pel·lícules divendres, dos seran d’una 'major', una altra de produïda pel seu propi canal, i una quarta l’aposta personal del redactor. El nostre cine ha de ser aquesta aposta. Si hi ha dues pel·lícules espanyoles aquell cap de setmana, el més probable és que una en surti perjudicada". És el que li ha passat a'Quién te cantará' davant 'El fotógrafo de Mauthausen', que s’ha convertit en la sorpresa de la temporada i ha arrossegat el públic gràcies al seu explosiu binomi: Mario Casas + pel·lícula sobre l’Holocaust.

Per José Tito, els cinèfils haurien d’estar contents que s’estrenin tantes pel·lícules, perquè això significa que hi ha més varietat per escollir. A ell el preocupa que no hi hagi tantes pantalles on es pugui projectar cine de qualitat. "Si en un centre comercial la pel·lícula 'mainstream’ de torn inclou tres o quatre pantalles, això mata la diversitat, i al final, tothom veu la mateixa pel·lícula". 

Un altre capítol a part seria el canvi que s’ha produït en els últims anys en els hàbits de consum. ¿Van els joves al cine?  "Jo no els veig", diu Enrique González Kuhn, director de la distribuïdora Caramel Films. "La fidelització comença a partir dels 35 anys. No obstant, el públic de les xarxes socials, que tan actiu sembla, no va al cine". González Kuhn creu que, en aquest sentit, Twitter és una bombolla que no reflecteix la realitat del que passa. "Poden posar pels núvols una pel·lícula i després és un fracàs de taquilla", diu. "Les xarxes poden provocar un efecte contrari", continua Tito. "¿Quantes obres mestres s’estrenen cada setmana? Jutjant pel que sento, moltes. Al final, la gent acaba per no creure’s res".

Quant a la sobresaturació d’estrenes, és possible que de manera inconscient, o no, els exhibidors hagin manllevat la filosofia maximalista de les plataformes. “De vegades –opina Tito– em fa la sensació que els cines són com aquestes plataformes obsessionades amb oferir com més quantitat, millor. I al final es converteix en un peixet que es mossega la cua: l’exhibidor ha de continuar proveint la demanda i continuar amb la rotació i si una pel·lícula no funciona el primer cap de setmana, està morta”.

En efecte, la recaptació d’una pel·lícula el primer cap de setmana resulta fonamental. Perquè el que abans anomenàvem el boca a boca, segons Costa, ja no funciona: no dona temps per recomanar una pel·lícula perquè pot ser que al cap de pocs dies desaparegui. Hi ha excepcions, com 'Carmen i Lola', la pel·lícula d’Arantxa Echevarría que ha aconseguit mantenir-se gràcies a l’interès que va despertar la seva proposta d’història d’amor entre dues noies gitanes. Va tenir una bona mitjana per còpia de 2.500 euros en la seva estrena i això li va permetre guanyar-se la confiança dels exhibidors perquè aguantés. I allà resisteix. Ara per ara, ha recaptat 321.000 euros. No està gens malament per a una pel·lícula independent.

Més enllà de les lògiques reserves, l’'streaming' no és el dolent de la pel·lícula per Carlos R. Ríos, director del D’A Film Festival Barcelona i de la distribuïdora Noucinemart. Les plataformes s’han convertit en una nova forma de lleure, i per això moltes pel·lícules independents hi tenen una segona vida. “Són una pantalla més, reforcen la visibilitat de pel·lícules més fràgils que han tingut estrenes amb molt poques còpies”. I no només això. ‘La enfermedad del domingo’ i ‘Verónica’ han assolit una gran repercussió internacional gràcies a Netflix. "Vivim un procés de mutació", diu el productor Enrique López Lavigne, l’home que hi ha al darrere de 'Quién te cantará' i de 'Tu hijo’, de Miguel Ángel Vivas. "Hi ha un flux constant d’espectadors entre les plataformes i les sales i cal trobar un equilibri". 

Notícies relacionades

'Matar a Dios': de triomfar en els festivals a ser invisible a taquilla

'I hate New York', sobreviure entre el magma

Octavio Alzola ha de fer veritables equilibris cada setmana per ficar totes les noves pel·lícules i continuar mantenint les de setmanes anteriors. I reconeix que és una pena que durant alguns mesos hi hagi una sequera de títols més gran. 'Campeones' es va estrenar el 6 d’abril i pràcticament no tenia competència. Va arrasar, i no només això, ha batut rècords de permanència en les llistes del més vist durant mesos. Acumula més de 22 milions d’euros recaptats. A un nivell més indie, va ser també l’estratègia que va utilitzar 'Estiu 1993'. Va anar creixent a poc a poc, presentant-se en festivals i el seu recorregut es va anar allargant des de la seva presentació a Berlín fins als premis Goya.

És clar que totes les parts implicades intenten buscar una solució per captar l’interès dels espectadors. Les distribuïdores més petites pot ser que no tinguin la maquinària al seu abast de les televisions per a publicitat, per això han d’aguditzar l’enginy. "Últimament el que funciona molt bé són les sessions esdeveniment", diu Alzola. És una cosa que ratifica Enrique Costa. "Quan vam portar Gaspar Noé a presentar 'Clímax' es van esgotar totes les sessions. "I estava ple de públic jove que se’n va assabentar per Facebook i Twitter". El públic continua sent allà. Però potser cal esforçar-se més que mai a atreure’l.