Max: «Ningú sap riure's de si mateix i aquí comencen tots els mals»

La promesa d’un jove que s’acomiada d’ella perquè ha de partir a la guerra observa la seva ombra projectada a la paret; agafa un tros de carbó i traça el contorn del seu perfil per conservar-ne el record. Aquesta faula, amb la qual Plini el Vell explicava l’origen de la pintura, és el tema de fons que el dibuixant Max –Francesc Capdevila– (Barcelona, 1956) rescata per ordir el seu nou i, avisa, “poc convencional” treball, ‘Rey Carbón’ (La Cúpula). Segueix fidel a últimes ficcions hipnòtiques i avantguardistes, tenyides d’humor, amb éssers filiformes, pràcticament en blanc i negre i mudes, ja que la paraula amb prou feines surt en un relat en què la imatge és absoluta protagonista. Des de casa seva, a Mallorca, a punt de començar la gira de promoció que el portarà a València, Madrid i Barcelona, el creador de Gustavo i Peter Pank, autor del metafísic ‘Vapor’ i primer Premi Nacional de Còmic, el 2007, amb ‘Bardín el Superrealista’, revela les seves claus.

Aquest rei Carbón viu en una cova, fuma en pipa i es tira pets. Políticament incorrecte...

Sí... És un brètol, un fresc, un espavilat simpàtic. Per ser tan minimalista té molta personalitat. 

I caça corbs amb cucurutxos.

Es una fascinació antiga meva que va sorgir d’una revista anglesa i ecologista dels anys 70. A la coberta hi havia un gravat de corbs amb cucurutxos blancs al cap, incongruent. Però era el mètode que utilitzaven els camperols anglesos per matar els corbs que es menjaven el gra. 

Tanca amb una cita de l’escriptor Tom McCarthy que parla de “llegir a través d’històries subjacents” que contenen empremtes que són lectures d’altres empremtes.

Em va semblar perfecta perquè busco el que suggereix aquesta cita. El meu procés de treball ha sigut anar acumulant coses, capes de diversos temes que van deixant empremtes, rastres, són coses anteriors de la meva obra que he anat trobant, estudiant, mamant. I com l’excusa argumental és aquesta faula de Plini sobre l’origen del dibuix enllaça que comencem a dibuixar a les parets de les coves, ho continuem fent al renaixement en els ‘grotescos’ del palau de Neró, i avui en grafitis. Parlo de l’impuls de dibuixar, tots els dibuixants portem a sobre residus i empremtes de la història de l’art. Però el dibuix és una cosa que tots hem fet de nens, és la forma d’expressió més directa.

¿Hi ha lectures ocultes?

Creo que cada lector farà lectures lleugerament diferents. És una història que va fluint però que és lluny de la narrativa convencional d’introducció, nus i desenllaç. Amb ella pretenc que el lector pugui ser tan creatiu com jo he intentat ser-ho al crear-la, que es fiqui al còmic i s’ho imagini. Aquesta idea que el bo de l’art és que el receptor pugui ser tan creatiu com l’autor em va il·luminar en un moment de davallada que vaig tenir a meitat del llibre i vaig pensar si el que feia valia la pena. Me la va donar l’últim llibre d’Enrique Vila-Matas [‘Imposa la teva sort’]. 

Continua estalviant paraules. ¿Hi ha massa soroll al món?

Hi ha massa soroll i massa verborrea. I alhora som al segle en què la imatge adquireix més preponderància per comunicar. Quan diem que el còmic té dibuix i paraules és una convenció. En el meu cas, reduir la presència de textos ha sigut instintiu. El dibuix comunica d’una forma tremebunda. Sense paraules, el dibuix és el guió, és la narrativa. És una reivindicació del dibuix com a portador del missatge. Si parles del naixement del dibuix quina millor forma de fer-ho que dibuixant.

El protagonista intenta salvar un inflat ésser blanc dibuixant amb carbó a la paret de la seva cova.  

El troba de forma fortuïta i li sorgeix un petit instint humanitari que el porta a acollir-lo i alimentar-lo, però aquest ésser no respon als seus estímuls i no aconsegueix interacturar amb ell. Allà hi ha una metàfora: com actua l’art o la representació artística, sigui cinematogràfica, literària... Sovint es basa en un model real, el transforma i després se’n desfà al crear una nova realitat artística, que vola sola, agafa la seva pròpia dinàmica i va construint mons. I aquí hi ha la típica polèmica entre realisme i ficció. En la faula de Plini el dibuix neix a partir de l’ombra del personatge, no del personatge real.    

L’última part, ‘Teatrillo’, sembla dir que tots som titelles sense saber-ho. 

Funciona com a broma final. Va en el sentit que per ser seriós sempre cal deixar espai per a l’humor. Tot i que toqui temes profunds i filosòfics procuro fugir de la profunditat, i l’humor és necessari per entendre i disfrutar aquestes coses. Tot el llibre és en blanc i negre i en aquest capítol hi ha color i una cançoneta. 

Doncs últimament hi ha molta gent que no sembla entendre l’humor. 

Cert, tothom s’ha tornat molt susceptible. Ningú sap riure’s de si mateix i aquí comencen tots els mals. L’humor és el més saludable que hi ha i el més sa de tot és acceptar que d’altres puguin riure’s de tu. 

¿La gent avui té la pell més fina que en el tardofranquisme?

De jove recordo que tothom es burlava de tot i no passava res. Hi havia un consens a nivell de carrer sobre que es podia fer broma de tot, tot i que calgués anar amb compte amb la dictadura, clar. Això s’ha perdut, la gent s’ha intoxicat amb la paranoia que fer broma d’alguna cosa és menysprear-la. I ara toca anar amb peus de plom, t’autocensures, sí, qui digui que no és un kamikaze. Saps que certes coses emprenyen la gent i jo no faig còmics per enfadar ningú, sinó per fer feliç la gent. Tot i que en el tipus de còmic que faig és difícil picar algú perquè no faig humor polític o social i les meves tires van dirigides al món de la cultura, que encara és receptiva a la broma.

Les xarxes i internet no ajuden.

Son un altaveu total. Veus que una cosa que fas en el teu entorn és tolerable però arriba no saps on ni com i hi ha algú que pot posar-se fet una fúria. És perillós perquè perds el control de la teva obra. 

En el seu blog diu que ‘Rey Carbón’ té residus dels tres fils de Duchamp... 

Sí, ell va deixar caure a l’atzar tres fils per crear una nova obra i jo vaig fer el mateix amb les idees que tenia disperses, i les vaig començar a filar. 

... i d’una cançó de bressol...

Es una d’aquestes idees que vaig veure que podia lligar. La cantava Peter Gabriel a Genesis i tenia el seu origen en una cançó de bressol anglès de la qual es van fer poemes satírics contra els amos de les mines de carbó. 

... i d’Edward Lear, poeta, científic i dibuixant del segle XIX.  

És un referent molt important. Viatjava i dibuixava animals, plantes i paisatges, però també escrivia poemes humorístics i absurds i feia uns graciosos dibuixos, els ‘limericks’. Els he utilitzat a diverses historietes. 

La tercera part, ‘Combar Eyr’, sorgeix de combinar les lletres de ‘Rey Carbón’. 

Notícies relacionades

Max i el repte del primer còmic tàctil, a la Biennal de Venècia

Del tebeo a la novel·la gràfica

Sempre he fet figuració narrativa i vaig voler veure què passava si desconstruïa les coses fins al punt que semblés un còmic abstracte, jugar amb els elements que havien sortit per crear una narrativa basada en una abstracció visual. Però crec que m’ha sortit perfectament interpretable...

¿Com veu la salut del còmic a Espanya?  No fa gaire que parlàvem de l’etiqueta de novel·la gràfica, que semblava la gran esperança per als que fem còmic d’autor. Ha funcionat molt bé, el concepte ha calat i ens ha obert a nous lectors i als mitjans. Però temo que al final s’instal·li en una espècie de rutina. Veig novel·les gràfiques que funcionen molt bé i estan molt bé però la majoria es basen en fets reals, històrics, viscuts. I sembla que no hi ha tant espai per als que fem ficció pura. Però la salut del còmic està millor que fa uns anys, tot i que la precarietat professional continua igual, la compartim amb poetes, escriptors i la cultura en general. La cultura està en un moment que fa pena. El món sembla anar cap a un altre costat i la cultura és l’última mona. Està sent substituïda massivament per l’entreteniment sense més ni més. El món cultural s’està ensorrant.