Los Planetas canvien la tensió elèctrica per suaus violins

El rock i els tractaments orquestrals: l’etern problema. Los Planetas han volgut celebrar el 20è aniversari del seu disc més celebrat, ‘Una semana en el motor de un autobús’, allunyant-lo de la seva textura original i embolicant-lo de violins: els de l’Orquestra Ciutat de Granada, fa unes setmanes a la seva ciutat, i un quintet amb piano, aquest dissabte a Auditori (Festival del Mil·lenni). ¿És la millor manera de retre homenatge i explotar les propietats del disc que va trencar els contorns innocents de l’‘indie-pop’ dels 90?

Parlem d’una obra concebuda en una època que el grup queia a trossos per l’efecte de les drogues i el desànim (sortida de la baixista May inclosa), i que va capturar a través de l’electricitat una successió intricada d’estats d’ànim, amb brots hiperactius, somiejos somorts i desviacions críptiques amb imatges de delirant psicodèlia. Relleus que Jota i Florent (aquí, Los Planetas es redueixen al tàndem nuclear) van estendre a aplanar en aquest format sense un instrument tan troncal en el seu so com és la bateria d’Eric Jiménez i en què les guitarres quedaven soterrades sota les suaus onades de les cordes.

Bellesa lànguida

L’apaivagada adaptació de ‘Segundo premio’, proa del disc i obertura de la nit, va marcar la mesura del que ens esperava. Un recorregut per versions desiguals, d’enfocament esbiaixat, amb un ‘Desaparecer’ sense la seva ànima pop i una revisió bonica tot i que una mica lànguida de ‘La playa’. El context suau no va servir perquè a Jota (que aquest dissabte complia 49 anys) se l’entengués més al cantar, i tot i que sumés la seva guitarra a peces com a ‘Ciencia ficción’ el conjunt va continuar movent-se en una pulcritud lineal. A ‘Cumpleaños total’, el contrast amb la tensió de la gravació era obvi, tot i que Jota va aportar una mica més de vivacitat alçant la veu (i agitant una maraca).

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

Els millors moments, en el tram final. Primer, entrant al laberint de ‘Toxicosmos’ i seguint el seu camí per “colinas de cebollas y metal”, viatge al·lucinogen entre marors còsmiques i amb ‘crescendo’ final. I com a clímax, ‘La copa de Europa’, que ja a la seva presa gravada tenia violins i que va reviure la seva dolorosa majestuositat natural.

Consumat el repertori, en el bis, Jota i Florent es van quedar sols amb el pianista, David Montañés, en una cançó no prevista, ‘Si estaba loco por ti’ (d’un altre disc referencial, ‘La leyenda del espacio’, 2007), recreant la seva foscor flamenca entre tèrboles cortines de guitarra. I de nou amb tot l’equip, la sessió va caminar cap a l’eclipsi a través de ‘David y Claudia’ i ‘Los poetas’, tornant a un enfocament sonor que, al llarg de la nit, va servir per treure partit de tan sols una part del perfil d’aquest grup generalment indissociable del seu poderós aparell elèctric.