Mor l'escriptor mexicà Fernando del Paso, Premi Cervantes el 2015

Quan el 2015 i contra tot pronòstic –perquè dos anys abans havia guanyat la mexicana Elena Poniatowska– Fernando del Paso va guanyar el Premi Cervantes,Premi Cervantes, el màxim guardó de les lletres en espanyol, el fort focus del reconeixement va il·luminar una trajectòria literària bastant insòlita, un autor avantguardista, excessiu i secret, de producció no gaire extensa. Només tres novel·les monumentals, això sí, poesia, alguns assajos i unes quantes obres de teatre. L'autor ha mort aquest dimecres a la seva casa de Guadalajara, Mèxic, als 83 anys.

Molt pocs creien que Del Paso podria recollir el guardó personalment el 2016 (l’anunci sempre es fa l’any anterior), perquè un infart cerebral (el segon de dos) li havien dificultat la parla uns anys abans i l’havia deixat amb una escassa mobilitat, però Del Paso no es va acovardir i va viatjar amb tota la seva família, amb bastants membres, cavalcant una cadira de rodes i amb un dels seus vestits multicolors que sempre van ser el seu segell d’identitat. Tampoc no es va intimidar a l'hora de llançar una de les seves habituals llaunes rebels, en la qual va tornar a acusar el Govern del seu país d'estar convertint-se en un “Estat totalitari”. La seva veu trencada també va ser una de les que més es van sentir després de l’assumpte dels estudiants d’Iguala.

Fernando del Paso, ja per sempre unit a la potència de les seves tres novel·les, ‘José Trigo’, ‘Palinuro de México’ i especialment ‘Noticias del imperio’,‘José Trigo’, ‘Palinuro de México’ i especialment ‘Noticias del imperio’, en les quals va demostrar que la història del seu país podia relatar-se, des d'una mirada moderna, excèntrica i fins i tot surrealista. Quan va perdre la parla el 2012, el mètode que va utilitzar per a la seva recuperació va ser llegir en veu alta ‘Noticias del imperio’, una supernovel·la de 800 pàgines (originalment en va tenir 3.000) només apta per a lectors aguerrits, relatada a partir del desvari de l’emperadriu Carlota, vídua de l’arxiduc Ferran d’Habsburg, cunyat de l’emperadriu Sissi, que va arribar a regnar a Mèxic i, víctima de les intrigues, va acabar afusellat.

Carrera diplomàtica 

L’autor anava per a metge, però la visió de la sang li va impedir seguir aquest camí, així que mentre escrivia va tenir una llarga trajectòria com a locutor de ràdio i més tard va ser diplomàtic a París i a Londres, fins que als anys 90 va tornar a Mèxic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Li agradava presumir que era ambidextre (“ambisinistre”, deia) perquè, esquerrà, les monges de l'escola el van obligar a escriure amb la dreta, la mà que va dedicar a l'escriptura. Però la pintura, que va ser també el seu primer amor, li va dedicar completament l’esquerra. Tot i que ell no es considerava professional de les arts plàstiques, la seva obra ha pogut veure’s en galeries internacionals de Nova York i París. “Escriure em costa una feina espantosa. És tot un trauma, he d'estar aïllat, em poso de mal humor”.Potser per això quan el 1990 va patir el seu primer infart, l’autor va decidir com a divertiment fer una novel·la policíaca, Linda 67 (1995), una obra molt més lleugera que ell mateix va definir com una “sonata” davant la seva trilogia “operística”.

En la seva faceta com a dramaturg hi ha una obra dedicada a García Lorca i un assaig sobre Cervantes que igual com ell va saber vincular la tradició amb l'experimentació.