La poeta uruguaiana Ida Vitale guanya el Cervantes 2018

“No faig prediccions doblement fantàstiques”, va dir morta de riure fa quatre anys a aquest diari la poetaIda Vitalequan se li va preguntar si a l’Uruguai, el seu país d’origen, amb què ha mantingut una relació d’amor i desacords, celebrarien que per fi se li hagués concedit elPremi Cervantes. Però ha passat. Vitale, 95 vitals anys encara, que aquest any ha tornat a residir a Montevideo, per instal·lar-se a prop de la seva filla, ha pogut comprovar l’alegria dels seus compatriotes en directe. Gairebé 40 anys han passat des que el premi va distingir Juan Carlos Onetti, el gran autor uruguaià, que el va obtenir el 1980. És també la cinquena dona que ho aconsegueix després de María Zambrano (1988), Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowska (2013).

La Szymborska en castellà

Poc donada al sentimentalisme, el primer que Vitale va respondre al ministre de Cultura José Guirao, que li va anunciar per telèfon que contra tot pronòstic –almenys aquest any– ella havia sigut la guanyadora, és si els espanyols ens havíem tornat bojos: “Com en els temps de la conquesta”, va recalcar. Així és ella, irònica i un punt amarga, com la seva poesia que podria equipar-se en lleugeresa i en sentit de l'humor a la de Wislawa Szymborska. 

La tristesa la va expressar recordant al seu marit, el també poeta Enrique Fierro, 18 anys més jove que ella, que va morir el 2016. La seva falta –van estar junts 50 anys– ha sigut la causa del seu retorn a Montevideo. “Ell m'hauria ajudat a suportar això”, va comentar desconcertada. El 2018 és, sens dubte, l'any Vitale perquè a l'anunci del Cervantes s'uneix el ja fet públic Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques que es concedeix al Festival de Guadalajara.

La lectura d'un poema de Gabriela Mistral que de nena va haver d'aprendre's de memòria, unit al seu amor per la natura (igual com la francesa Colette ella coneix el nom de totes les plantes) i el coneixement de l'exiliat José Bergamín que va ser el seu mestre en els seus estudis d'humanitats van marcar el seu destí de poeta. Es va casar molt jove amb Ángel Rama, un dels intel·lectuals més influents del moment, i com ell va fer classes a la Universitat. Cap a finals dels 60 es va enamorar de Fierro, alumne seu i del seu marit, un assumpte que la societat uruguaiana de moment va viure amb cert halo escandalós. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El 1974, fugint de la dictadura militar, la parella es va instal·lar a Mèxic sota la protecció d’Octavio Paz. Una altra de les seves grans influències va ser la deJuan Ramón Jiménez, que després de rebre el segon poemari de Vitale, ‘Palabra dada’, va assegurar que havia omplert el seu nom de misteri i encant. Després d'una breu tornada a Montevideo a finals dels 80 es van instal·lar a Austin, Texas.

Des que el 1949 va publicar el seu primer llibre, 'La luz de la memoria', es va convertir en una de les figures centrals de la poesia llatinoamericana, integrada en el que el crític Emir Rodríguez Monegal va denominar Generació del 45. La seva creació poètica es va recollir l’any passat en el volum ‘Poesía reunida’ (Tusquets) en edició a càrrec d’Aurelio Major, un dels seus coneixedors més grans.  Per al crític ella és, sens dubte, la més jove, per innovadora, poeta de la llengua espanyola i remata: "Els nous poetes 'uber' farien bé de llegir-la perquè els caigués la cara de vergonya".