The New Raemon busca la llum a l'Apolo

Després d’una dècada d’activitat i una desena de discos,The New Raemonprescindeix de cops d’efecte i es concentra en el seu fort: tocar la fibra a través de cançons de rock poderoses i delicades, en les quals cada vegada s’observa un contrast més marcat entre la vulnerabilitat i la necessitat de fer el cor fort. D’això va‘Una canción de cuna entre tempestades’, el disc que va presentar aquest dijous a l’Apolo.

Aquí, Ramón Rodríguezpren el seu fill petit com a unitat de mesurade l’estat del món i termòmetre del seu mateix equilibri interior. Necessitat de crear espais de bellesa i de bonhomia, potser pensant en el món en què li tocarà créixer, construeix cançons que apel·len a una força redemptora, protectora, i que van retrunyir amb una potència sorda,com ‘Cíclope’, ‘Signos de vida en la lejanía’ o la treta com a senzill ‘Wittgenstein’(“¡Gavaldà ens va copiar!”, va dir fent broma a propòsit de la coincidència en el títol amb una recent cançó d’Els Pets).

El camí de l’èxtasi

Construccions de rockamb antecedents ‘emo’ que miren cap al costat fosc per transcendir-lo, i que van sonar, si és possible, una mica més tèrboles després del pop acollidor d’Invisible Harvey, formació que va obrir la nit lluint el seu segon disc, ‘No es justo que llegues ahora’. Tot i que, en el fons, potser no estan tan lluny l’un de l’altre: Ramón Rodríguez se sent també cridat a la llum, però servint-se de la fricció amb les tenebres perquè, a través d’elles, puguem celebrar amb gust una tornada com la de ‘Charlestón (flores y dolores)’ passant dels acords menors als grans i d’un ‘tempo’ pesat a l’èxtasi emocional.

The New Raemon no va fer una aposta radical pel nou disc i va limitar les estrenes a mitja dotzena. Potser pressent que lesseves obres requereixen diverses escoltes per deixar pòsiti connectar amb el públic. Però la selecció va incloure una peça exclosa del compacte,‘Una belleza propia’, relegada a cara Bdel senzill ‘En el centro del baile’ i que va fer honor al seu títol.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Oh, rompehielos’ va obrir després un recorregut per cançons d’altres treballs, revitalitzades per una banda capaç de passar de la serenitat a la catarsi a través de ‘grooves’ sensuals i atmosferes enrarides. Estadis intermedis delicats, esculpits aquí amb una capa de l’òrgan de Marc Prats i allà amb un toc de vibràfon de Marc Clos (reforçant amb la seva percussió la bateria de Salvador d’Horta), amb l’inquiet mar de fons del baix de Miquel Sospedra i les teranyines de guitarres de Charlie Bautista i Pablo Garrido.

Cremant les naus, moments explosius amb ‘El yeti i ‘Reina del Amazonas’ (“l’únic ‘hit’ que tenim així alegre”, va presentar Rodríguez, sempre tan positiu) i el tacte ‘poppie’ de ‘La cafetera’. “Ja sabeu que no fem bisos”, va avisar abans d’un‘Tu, Garfunkel’ en obert ‘crescendo’, recordatori dels inicis d’una carrera que, deu anys després, transmet integritat i sentit de la depuració.