Rosalía, abans de la gran explosió: així es va fer artista

Diu la història, ara gairebé llegenda, que Rosalía Vila Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1993), dos Grammys llatins a la butxaca des d’aquest divendres, va decidir el seu futur molt jove, quan els seus amics escoltaven Camarón al parc. Amb només 13 anys es va dir: "Jo vull ser cantaora". I s’hi va posar, tot i que no sense menysprear el jazz i el blues. Segons el ‘cantaor’ José Miguel Vizcaya, 'el Chiqui', professor seu durant set anys, primer al Taller de Músics i després a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), aquestes eren les seves especialitats quan la va conèixer: "Va venir a zero de flamenc. No tenia formació de cap tipus. Ella el que cantava molt bé era blues i jazz i, de fet, li vaig dir que podria guanyar-se la vida cantant això".

Però Rosalía va estudiar a l’ESMUC interpretació del flamenc (modalitat de cant flamenc), i va acabar entregant un treball de final de carrera tan aclaparador com 'El mal querer'. Va treballar intensament i ho va aconseguir Segons el Chiqui, el que cridava més l’atenció de la (més) jove Rosalía no era tant la seva veu com la seva "passió desmesurada per aprendre", a la qual s’unia "la seva capacitat auditiva, la seva gran percepció de la música".

Els seus estudis al Taller de Músics van propiciar col·laboracions amb docents com el guitarrista flamenc Juan Gómez, 'Chicuelo', i el compositor clàssic Enric Palomar. Amb el primer va treballar en el ballet flamenc contemporani 'De Carmen (Ballant a la sorra)' estrenat al Grec el 2012. Dos anys després, brillava al Mercat de les Flors a 'Rumba surreal’, un espectacle entorn de la figura de Maruja Garrido que va construir el savi de la música popular Luis Troquel.

"Em van proposar que Rosalía hi intervingués i, com que havia sentit parlar molt bé d’ella, vaig acceptar a l’instant", explica el periodista i compositor (una part de la lletra de 'Bagdad’ és seva). "Només saludar-nos va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Vam parlar moltíssim ja el primer dia. Des del principi vam estudiar possibles projectes. Castells en l’aire, la majoria, tot i que va fer cors en la meva cançó 'Suelo español’ i hi va haver un ‘single’ conceptual amb dues versions, les dues cantades per ella, que vam estar a punt de fer. I un petit espectacle per al qual no vam aconseguir recolzament".

Visceralitat primer de tot

Troquel va convidarRaül Fernández, 'Refree', a veure 'Rumba surreal’, i l’ex Corn Flakes va quedar tan enamorat de la seva veu que li va demanar que l’hi presentés un altre dia. Troquel hi va accedir, en part perquè hi va veure potencial col·laboratiu. "Creia que podíem tenir molt en comú i va encertar-ho", explica Fernández en un interludi de la gravació del disc d’Amaia (sí, aquella Amaia) a Nova York.

Arribat el dia, Rosalía i Raül van parlar, sobretot, de Kendrick Lamar i James Blake; no tant de Camarón. De fet, van començar a esbossar un projecte filoelectrònic, però van canviar d’idea després d’una catàrtica actuació conjunta a l’Heliogàbal el 30 de setembre del 2015. "Em va proposar fer aquell concert i allà vam veure l’evidència, que havíem de fer un disc junts. En aquell concert ja hi havia d’alguna manera tot el que seria 'Los ángeles'", explica Refree.

Aquest disc conjunt no es va basar en R&B ni hip-hop ni trap (com les col·laboracions entre Rosalía iC. Tangana del 2016), sinó en un afany d’experimentació visceral i minimalista, en la línia de les col·laboracions-produccions de Refree amb Sílvia Pérez Cruz a 'Granada' i Rocío Márquez a 'El niño’, en la presentació de la qual, al Primavera Sound, va participar Rosalía.

Era una veu i una guitarra, una Ramírez dels anys seixanta. Art ‘jondo’ renovat subtilment amb matisos pop, postrock i indie rock; acabava amb una versió de l’'I see a darkness', del trobador alternatiu Bonnie 'Prince' Billy. El procés va ser llarg, però el disc i la seva proposta musical fluïen amb naturalitat. Amb credibilitat. "Ella va buscar el repertori i va treballar les veus; jo vaig pensar en arranjaments i so", explica Refree. "Va ser una gravació llarga però bonica. El més difícil va ser trobar la nostra manera d’entendre el flamenc".

Curiosament, miraculosament, 'Los ángeles' va arribar a les llistes d’èxits, va coronar resums de l’any (del 'Rockdelux' a l’'ABC') i va servir al duo per esgotar entrades allà on anava, també a Andalusia. Però Rosalía tenia plans per arribar encara més lluny, tant en recerca artística com en popularitat. Les pistes estaven en els seus temes amb Tangana o el vídeo de 'De plata', rodat a Los Angeles pel col·lectiu Manson, i en què ja lluïa estilisme de diva de R&B

La seva germana Pili, més coneguda a Instagram com a Daikyri, és la seva gran còmplice en aquesta part de la imatge. Completa el nucli de l’equip la seva mare, un pont de confiança amb mànager i discogràfica. Això últim, una cosa que Rosalía no va tenir realment com a suport fins a mitjans de l’estiu passat, quan es va convertir en artista de Sony.  

Un any i mig amb el Guincho

Quan 'Los Angeles' encara no era una realitat i abans, molt abans, del seu fitxatge per una multinacional, Rosalía ja havia començat a planejar 'El mal querer' mà a mà amb Pablo Díaz-Reixa, àlies ‘el Guincho’. El primer contacte, recorda Pablo, va ser "per DM". Va anar a veure-la actuar al Tablao de Carmen, amb Alfredo Lagos a la guitarra, i va quedar-ne fascinat. Va venir un any i mig de treball intens a l’estudi.

"Vam anar construint a poc a poc la identitat del so", diu el Guincho. "La primera idea de Rosalía era fer un disc de veus i això va ser el que vam explorar al principi, en temes com 'A ningún hombre', les primeres versions de 'Di mi nombre’ o 'Nana'. Després ja hi vam anar incorporant ritmes, ‘samples’, estructures més radicals de cançó... Ella em va obrir la ment a un món nou tan increïble com el flamenc. Per part meva, vaig intentar mostrar-li músiques i tècniques que pensava tindrien una traducció interessant dins d’aquest univers que volia crear".

Amb Pablo al capdavant del Pro Tools i Rosalía "buscant referències, melodies, idees per samplejar” (és a dir, exercint com a coproductora), van començar a néixer cançons en equilibri sobrenatural entre els instruments sintètics i els reals, com el cas de l’"arpa de Laura [Boschetti] als tangos; els vents i les palmes, moltes de Rosalía, també de Los Mellis, o el tambor d’El Hierro que vaig gravar a 'Malamente'", explica el Guincho. 

Sorpresa nuclear

Tot i que en part es veiés venir, 'Malamente' va ser un xoc, una jugada reveladora amb què tots guanyàvem. Aquesta música queia com una sorpresa nuclear sobre el ranci paisatge del pop espanyol. Aquest vídeo produït per CANADA era instantàniament icònic. Des de la productora barcelonina sempre havien estat entossudits a acompanyar Rosalía en el que semblava que havia de ser el seu salt definitiu. "La Rosalía pop era un diamant en brut", diu el productor Óscar Romagosa. "I amb 'El mal querer' venia de la mà del Guincho, un músic i productor que no sol fer les coses perquè sí, i amb qui teníem el vídeo de 'Bombay', que ho va ser tot per a nosaltres en el seu moment".

El concepte essencial del vídeo va partir de Rosalía, que s’havia inspirat en una història medieval de gelosia i infortuni que no només és universal, sinó molt rellevant per al moment d’apoderament de la dona que tenim la sort de viure", explica Romagosa. "Ella venia d’allà i volia tornar-lo a la cultura popular del segle XXI donant brillantor a símbols tradicionals, una mica rancis i vetusts, que semblaven haver quedat negats per la cultura pop".

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El director Nicolás Méndez, també autor del vídeo de 'Pienso en tu mirá', es va entusiasmar amb el punt de partida: convertir el que era antic i flamenc en nou. CANADA va aportar tot el que s’espera de la marca, és a dir, imaginació desbordant, humor, sensualitat i un moment de levitació, gairebé obsessió personal del col·lectiu.

Poc més de dues setmanes després d’estrenar-se el vídeo, tothom, d’aquí i d’allà, entenia que la cita clau del Sónar 2018 era Rosalía. “Sakamoto hi va ser”, recorda Enric Palau, codirector del festival electrònic. "Nosaltres vam recomanar el concert perquè sabíem que valdria la pena. Havíem fet un esforç conjunt amb l’artista perquè fos així. Ella tenia molt clar que era la presentació d’una nova etapa en la seva carrera. I nosaltres vam voler acompanyar-la". La resta, com sol dir-se, és història. Encara en desenvolupament i tant de bo per diversos eons.