Javier Ruiz Caldera ('Superlópez'): "Els còmics han sigut el meu refugi d'infància"

Fa 15 anys, Javier Ruiz Caldera (Viladecans, 1976) l’havia deixat una nòvia. El seu amic J. A. Bayona el va convidar a airejar-se uns dies al Festival de Màlaga, on va coincidir amb un prestigiós productor espanyol, que li va proposar embarcar-se en un projecte de 'Zipi i Zape' que tenia entre mans. "Ui, no gràcies, jo el que vull fer és una pel·lícula de 'Superlópez'”, li va deixar anar Ruiz Caldera. El productor, de forma amable, li va dir que parés el carro. "Javi, és una pel·lícula molt complicada, amb molts nòvios, i tu només has rodat un curtmetratge...". A Ruiz Caldera mai se li va anar del cap rodar algun dia 'Superlópez' i avui, tres lustres després, pot dir que el vell somni de portar el còmic de Jan al cine s’ha a la fi fet realitat.

En tres anys ha rodat 'Anacleto: Agent secret’ i 'Superlópez'. ¿Fins a quin punt ha sigut important el còmic en la seva vida?

De petit no m’interessava l’esport, era més de llegir còmics. Llegia de tot: 'Mortadel·lo i Filemó', 'Superlópez', 'Spiderman', 'Els quatre fantàstics’. No sabia què era espanyol i què era americà. Per a mi tot era el mateix univers. Els còmics, doncs, han sigut el meu lloc de refugi infantil i la meva forma de socialitzar amb la gent a qui també els agradaven els còmics. No érem gaires, potser dos o tres, però ens passàvem l’esbarjo al banc parlant del que havíem llegit la nit anterior mentre els altres jugaven a futbol.

¿La seva afició pel cine també li ve de la infància?

Doncs m’encantaria poder dir que de petit ja volia ser cineasta, però no és així... Sempre m’han interessat els mons de ficció, és cert, però vinc d’una família que no té res a veure amb el cine, així que ser director era una cosa mitològica, inconcebible. Tot em ve per una reunió d’amics de l’escola. Jo havia deixat d’estudiar i un amic meu des dels quatre anys em va dir que estava estudiant a l’ESCAC [es refereix al muntador Jaume Martí, col·laborador habitual de J. A. Bayona] i que per què no m’hi apuntava. Ho vaig fer sense saber gaire bé què faria. En el meu cas, en la formació hi vaig trobar la meva vocació, i no al revés.

A les seves cinc pel·lícules, des de ‘Spanish movie’ a ‘Superlópez’, la comèdia és un element crucial. ¿Què l’atrau del gènere?

La comèdia sempre m’ha interessat com a espectador. Jo vaig començar fent curts de gènere a l’escola de cine, però un cert dia en vaig fer un que era una comèdia  [‘Treitum’, 2000] i a partir d’aquell moment vaig entrar en la indústria i se’m va començar a considerar un director de comèdia. No negaré que no se’m dona malament [riu], però espero poder fer moltes més pel·lícules d’altres gèneres, tot i que crec que sempre hi haurà alguna cosa de comèdia en les meves pel·lícules. Perquè per a mi, 'La llavor del diable' té parts molt divertides.

‘Superlópez’ és una pel·lícula d’aventures superheroiques, però també és una comèdia costumista i un triangle amorós. ¿Va ser especialment complicat equilibrar aquests tons?

Bastant, perquè més enllà de les dificultats tècniques, que han sigut moltes, el gran repte era equilibrar l’aventura fantàstica amb el costumisme. I era imprescindible posar Superlópez en un entorn el més realista possible: és un tipus que treballa, mileurista, que li agrada una noia, que té amics... però que després ha d’enfrontar-se a robots gegants i extraterrestres. Quant a la història d’amor... m’agrada com a eix en les meves pel·lícules, crec que li dona molta potència a les històries. És un tipus de barreja que m’encanta com a director.

A 'Superlópez’ s’hi fa molta broma sobre la incompatibilitat de ser superheroi i espanyol. I s’emfatitza la seva mediocritat com a manera de sobreviure

És així. Sembla que estiguem programats per desprestigiar el talent dels altres. Aquí el que treu bones notes té 20 sobrenoms diferents i és carn de ‘bullying’. En aquest país, a qui destaca en una cosa creativa li donem canya, el volem igualar pel sota. El cas de Rosalía és flagrant: encara no ha arribat al cim i els ‘haters’ ja l'estan atacant. En qualsevol cas, crec que la pel·lícula té un missatge bonic: possiblement et criticaran i despertaràs enveges, però mai deixis de ser el que ets...

La pel·lícula, per cert, té un final que fa presumir una seqüela... ¿Es veu rodant ‘Superlópez 2’?

Home, quan la vam escriure es va plantejar com una pel·lícula única, pensar en una saga era una mica pretenciós. L’experiència ha sigut esgotadora, però se m’està passant i si la pel·lícula funciona i els productors li veuen potencial, crec que seria molt fàcil continuar. Els personatges ja els tenim, la pel·lícula acaba on comencen els còmics de Jan i hi ha, per tant, un material meravellós per desenvolupar.

Notícies relacionades

Superlópez, o com ser superheroi i espanyol

'Superlópez': una intel·ligent comèdia d'aventures

Certament, la seva pel·lícula es podria haver dit ‘Supelópez, l’origen’.

¡O ‘Superlópez, any zero’! M’encanten les pel·lícules de superherois d’orígens, aquestes en què s’expliquen les arrels del mite. I és una mica el que hem volgut fer: com va aprendre a volar, d’on va sortir aquest vestit tan mal fet, com va començar a bregar amb els superpoders. Jan va crear Superlópez com una paròdia de Superman i aquesta ha sigut també la nostra idea, riure’ns una mica de les pel·lícules de superherois. Segueix havent-hi joies que estan molt bé, però com a espectador estic una mica saturat del gènere, i per això li hem donat una mica la volta, ens hem rigut una mica d’ell adaptant-lo a les singularitats del nostre país, que en són moltes.