Laura Pedro, la catalana que fa volar Superlópez

Quan era petita va veure ‘La muerte os sienta bien’ (1992) i es va quedar sorpresa. ¿Com podien retorçar els seus caps Goldie Hawn i Meryl Streep i que tot semblés tan real? Laura Pedro (Barcelona, 1989) no hauria imaginat mai que unes dècades més tard estaria fent coses encara més complicades en algunes de les produccions més importants a nivell tècnic del moment. Coses tan increïbles com que un arbre gegant es mogués i parlés o que un drac solqués el cel d’un territori gelat de llegenda.

Ara ha sigut la responsable que Superlópez voli, que lluiti contra un robot gegant i que pari el metro de Barcelona. Amb només 28 anys s’ha encarregat de la supervisió, durant el rodatge i també en la postproducció, dels efectes visuals i ha liderat un equip de més de seixanta persones dins de l’empresa on treballa, El Ranchito, que ha aconseguit convertir-se en una autèntica referència a nivell internacional.

El seu és un cas estrany. Pertany a aquell ínfim 1% de dones que es troben al capdavant d’un equip d’efectes especials. Es tracta de la categoria tècnica en què trobem una menor presència femenina, amb un 99% del sector acaparat pels homes. El segueix de ben a prop composició musical, amb un 4%, i so i fotografia, amb un 7%. No resulta estrany que una dona lideri el departament de maquillatge, perruqueria o vestuari, però sembla impensable que pugui fer el mateix en un de tecnològic.

La nostra indústria cinematogràfica segueix configurada al voltant d’una autèntica hegemonia patriarcal, però a poc a poc les coses estan canviant. “Crec que és molt important assenyalar que no només hi ha cada dia més dones directores, guionistes i productores, sinó que la presència de les dones és cada vegada més present en totes les disciplines tècniques”, explica Laura Pedro a EL PERIÓDICO.

De directora de fotografia als efectes especials

En el passat Festival de Sant Sebastià es va anunciar la creació del col·lectiu de directores de fotografia, 21 dones que s’han unit per lluitar pels seus drets dins d’un sector que de moment no s’ha caracteritzat precisament per afavorir la inclusió i per promoure la seva visibilitat. Per a la Laura, qualsevol acte de sororitat no només repercuteix dins de l’àmbit del cine, sinó en tot l’espectre social.

Precisament, ser directora de fotografia va ser la primera opció de la Laura quan va voler estudiar a l’ESCAC, però un accident li va impedir presentar-se als exàmens i va haver d’aventurar-se per un altre camí, l’especialitat d’efectes especials. Va decidir aprofitar la seva formació i a poc a poc va anar interessant-se més en la matèria, endevinant que les seves possibilitats podien ser infinites. “Ja no hi ha límits per a la imaginació”, ens diu, “tot i que cada projecte t’obligui a buscar noves solucions”.

La seva perícia i tenacitat la va portar a destacar en la seva promoció (durant la seva primera etapa va treballar en pel·lícules com ‘Barcelona nit d’estiu’ o ‘El camí més llarg per tornar a casa’) i de seguida, tot just graduar-se a l’ESCAC, va ser fitxada per Lluís Castells per incorporar-se a l’equip d’El Ranchito, capitanejat per Félix Bergés i responsables dels efectes especials de bona part del cine fantàstic i de terror dels últims 15 anys a Espanya, guanyadors de 7 Goyas i creadors de l’espectacular tsunami de ‘Lo imposible’.

La seva primera ocupació a El Ranchito va ser la d’encarregar-se de la previsualització d’‘Un monstre em ve a veure’ (2016), de Juan Antonio Bayona. Aquella feina li canviaria la vida i la situaria en un nou nivell d’excel·lència que la portaria també a Invernalia i a participar a la sèrie ‘Juego de tronos’.

El robot gegant, el més difícil

Notícies relacionades

Javier Ruiz Caldera ('Superlópez'): "Els còmics han sigut el meu refugi d'infància"

Superlópez, o com ser superheroi i espanyol

Ara, gràcies a ‘Superlópez’ podria convertir-se en la primera dona a recollir un Goya dins d’aquesta categoria, tot i que la seva gran modèstia li impedeix concedir-se cap mèrit si no és juntament amb els seus companys d’El Ranchito.

El que no pot evitar és demostrar el seu entusiasme cap a Javier Ruiz Caldera i la resta de l’equip d’una pel·lícula en què diu que ha après molt durant el rodatge. ¿Amb què va disfrutar més i què li va resultar més difícil? Ho té clar: el robot gegant que apareix en el clímax. “Va ser el més apassionant, però també el més complex. Aconseguir que els seus moviments fossin creïbles, aportar-li les textures necessàries i compondre’l en relació amb el fons real rodat