A les entranyes de l'edat d'or de la música independent

Al Glasgow rude de finals de la dècada de 1970, on el punk es va traduir “en un munt de grups que es deien The Sick, The Vomit, The Drags o The Jokes”, segons despectives paraules d’Edwyn Collins, Alan Horne tenia un tresor que el feia sentir superior a la resta de la humanitat: una maleta plena de singles originals de Big Star i de segells com Sue, Motown, Stax o Elektra. Viperí fanàtic del pop, de la seva manera d’entendre el pop, Horne va trobar en Collins, el capitost d’Orange Juice, la seva ànima bessona. Res agradava més a aquest parell que esbocinar grups segons els seus exigents i capritxosos criteris estètics. “Eren capaços d’exiliar gent a l’espai exterior”, diu Grace Maxwell, testimoni de les seves diatribes propulsades per ‘speed’ en qualitat de mànager d’Orange Juice.

Bé, Horne va fundar Postcard Records com a vehicle per a Orange Juice, conjunt revolucionari des del seu feliç nom fins a la fragilitat emocional que exhibia de forma despreocupada en les seves lletres, passant pel pols funky de les seves cançons. El més antirock que s’havia parit mai, vaja. Poca importància té que Postcard durés menys que els bateries de Spinal Tap. L’important és que va construir un petit regne que expressava un posicionament davant el món. I com Postcard, una miríada de segells independents nascuts al caliu de l’incendi punk.

La història d’aquestes discogràfiques, des d’un punt de vista estrictament britànic, és el que explica ‘Freak scene. Los chalados e inconformistas que crearon la música independiente, 1975-2005’, de Richard King, publicat el 2012 a la Gran Bretanya i ara a Espanya per contra. Com assenyala l’autor, les marques independents existeixen pràcticament des dels orígens de la música gravada,amb tòtems com Sun, Chess, Atlantic, Virgin o Island. Però no és menys cert que en els 70 eren història i que el rock corporatiu havia edificat una fortalesa tan fabulosa que des d’ella els pictos ni es veien. Contra aquest statu quo es va amotinar el punk, que més enllà del soroll i la fúriava sembrar la valuosíssima llavor per als pictos del ‘do it yourself’.

Interioritats i capitostos

Les seves raons tindrà King per ignorar olímpicament Chiswick i tractar com a nota a peu de pàgina Stiff (tant de bo que les seves raons no tinguin res a veure amb el rotllo espavilat que més endavant embolicaria tot l’‘indie’). El cas és que el seu relat, prolix en testimonis, comença amb ‘Spiral scracth’, l’EP autoeditat pels Buzzcocks el gener de 1977, i finalitza amb l’apoteosi dels primers anys del segle XXI protagonitzada per Strokes, Libertines (Rough Trade), White Stripes (XL Recordings), Franz Ferdinand i Arctic Monkeys (Domino). Apoteosi que va permetre a Yeah Yeah Yeahs,banda amb poc més que un nom sensacional i una cantant que va seduir les revistes ‘cool’, plantar Wichita després d’haver-los llançat i fitxar per una multinacional. O sigui, de temps de fam a una època de vaques grassíssimes.

Entre els dos moments se’ns mostren les interioritats de l’odissea independent britànica i queden retratats els seus capitostos. La fallida de Factory va arribar poc després del seu trasllat a unes espaterrants oficines que ni la bona voluntat de New Order va poder pagar;tothom veia venir la ruïna excepte Tony Wilson,capitost del segell i hedonista sense taxa que segurament va pensar quan va xapar el segell: ‘Prou bé que m’ho he passat’. Tot i que per a tronera,Alan McGee, algú capaç de tenir problemes econòmics amb Primal Scream, Felt, My Bloody Valentine, Teenage Fanclub i ¡Oasi! a la seva escuderia. Al contrari, com d’agonies és Ivo Watts-Russell, cap de 4AD. Rough Trade, botiga, distribuïdora i discogràfica, va arribar a tenir ajuts públics com a icona del moviment, la qual cosa no va evitar una aparatosa fallida... després de la qual va ressorgir amb Strokes i Libertines sota el braç. És reveladorl’esglai que van causar Sonic Youth, Big Black, Dinosaur Jr i Butthole Surfers a la Gran Bretanya,on van desembarcar de la mà de Paul Smith i el seu segell Blast First: una cultura musical basada en l’enginy descobria com les gastaven els seus amics transatlàntics, forjats en l’esforç i l’eficàcia.

El present

A la pregunta de què ha passat des del 2005 fins ara en la indústria discogràfica independent britànica, King té noves bones i dolentes. 

Les bones: “L’‘streaming’, Spotify en particular, ha permès als segells estabilitzar-se financerament, i l’abaratiment del cost d’editar música ha assegurat als que tenen un passat sòlid i pedigrí que poden competir amb les grans discogràfiques”. En aquest nou escenari, prossegueix King, “la idea que els segells independents tenen menys potencial comercial que les majors ja no és rellevant, ja que les vendes són més fàcils d’aconseguir a través de la distribució digital. I la influència de noves institucions com Pitchfork, Coachella i Primavera Sound ha creat una infraestructura per als segells independents que de moment s’està demostrant exitosa”. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les dolentes: “És significatiu que no hagi sortitcap nou segell independent trencadori que cap dels petits hagi crescut més enllà de consolidar-se. La possibilitat de crear una companyia de discos i tenir cert èxit sense fer una inversió astronòmica mai ha sigut tan remota”.

La suma de totes dues remet auna cosa bastant gran i també bastant fossilitzada.