La bogeria feta còmic

El 1946, l’OMS reconeixia 26 malalties mentals. Avui les xifra en més de 400. Per això es parli d’ociofòbia (el temor de no tenir res de fer), coprolàlia (tendència a proferir obscenitats i paraulotes) i de tants altres trastorns, fílies i fòbies que no impliquen, malgrat les aparences, que la societat s’hagi tornat boja, sinó que coses que “abans podien passar per trets de la personalitat –perquè cada un té i pot tenir les seves pors, rareses, pulsions i obsessions– ara serveixen per crear perfils i delimitar comportaments que se situen en el terreny de la patologia”, alerta Antonio Altarriba (Saragossa, 1952), que denuncia a ‘Yo, loco’ (Norma) “les males praxis de la indústria farmacèutica, que s’enriqueix venent medicaments” per a aquests ‘nous’ trastorns.trastorns, fílies i fòbiesAntonio Altarriba‘Yo, loco’ “les males praxis de la indústria farmacèutica, que s’enriqueix venent medicaments” per a aquests  

Catedràtic de Literatura Francesa a la Universitat del País Basc i un dels guionistes més celebrats de còmic, guanyador del Premi Nacional el 2010 amb ‘El arte de volar’ (inici del díptic de memòria històrica sobre els seus pares, que al costat del dibuixant Kim va tancar amb ‘El ala rota’),Altarriba presenta amb ‘Yo, loco’ el segon lliurament de la pertorbadora trilogia “egoista”, sobre les ombres de l’ànima humana, “molt més fosca i terrorífica, amb més malsons i desesperança” que ‘Yo, asesino’. Hi torna a formar tàndem amb el dibuixantKeko (Madrid, 1963) per,amb elements de ‘thriller’, fer “crítica social i moral”. 

 

El físic del protagonista, un doctor que crea perfils psicològics i imagina malalties perquè una empresa els dissenyi tractaments, és el d’”Antonin Artaud, gran boig de la literatura francesa del segle XX, que va revolucionar la dramatúrgia amb el teatre de la crueltat”, revela el guionista des de Vitòria, on viu i ambienta la sèrie. “Era maquíssim, però als 40 va acabar la seva vida en un psiquiàtric i es va deteriorar fins al punt que semblava un fantasma de si mateix”. 

També el cínic i mancat d’escrúpols cap del protagonista s’inspira en algú real: Martin Shkreli. “Sent molt jove va presidir una gran farmacèutica i se’l coneix com ‘un dels homes més odiats dels Estats Units’per augmentar en un 5.000» el preu d’un medicament bàsic per a l’hepatitis després d’aconseguir-ne la patent. Això va causar moltes morts, perquè molts pacients no podien pagar-lo”. I, com al llibre, presumia de fortuna, posseïa la targeta de crèdit de Kurt Cobain i un cobejadíssim disc del grup de rap Wu-Tang Clan. “Però als 34 anys l’han condemnat a presó per frau”.       

“A les farmacèutiques no els interessa invertir en malalties rares perquè això no els dona prou clients. No oculten que en la seva balança prioritzen els beneficis. Perquè si curen la humanitat la seva indústria s’ensorra. I molts dels experts que decideixen els nous trastorns cobren de laboratoris per encàrrecs diversos”, assegura abans d’explicar l’agraïment d’un lector, amb el llibre amb prou feines arribat a llibreries. “Em deia que fa 10 anys que pren 10 pastilles diàries de diferents medicaments per a un trastorn inespecífic de la personalitat. No saben el que li passa, però el mediquen”.    

  

“Em preocupa el poder i l’opacitat de les grans corporacions. A més de les farmacèutiques, veiem la indústria automobilística, que truca motors per dissimular la contaminació, bancs en els tribunals per pràctiques abusives, Facebook venent les teves dades no saps per a què, el monopoli de les elèctriques... Les decisions dels directius d’altes empreses cada vegada tenen més incidència en les nostres vides”, lamenta. 

Altarriba enfronta la banalització de certs trastorns a “malalties cruels i molt reals, properes”, com l’alzheimer, o la depressió que va portar a la mort el seu propi pare (i que va abocar a ‘El arte de volar’).I constata l’absurditat de dades contrastades del llibre, com que fins al 1990 l’OMS va considerar l’homosexualitat un trastorn, o que el 1850 l’obcecat psiquiatre “Samuel A. Cartwright va catalogar de malaltia mental la drapetomania, que deia que patien els esclaus negres ¡que tenien una contínua necessitat de fugir de l’esclavitud!”.    

Notícies relacionades

L'art de matar

Kim i Altarriba guanyen el Nacional de Cómic amb 'El arte de volar'

Marca de la casa de la trilogia tornen a “la impostura de l’art contemporani” amb l’aparició de Jeff Koons, a la manera de ‘showman’, "que com altres artistes tan cotitzats es mouen al terreny de l’espectacle, l’escàndol i la publicitat”. La trilogia manté el fort contrast de blancs i negres característic de Keko (‘La protectora’) i, si a ‘Yo, asesino’ creava punts d’atenció en vermell sang, aquí van triar el “groc cridaner i estrident que pertorba”, lligant-lo al món de la bogeria.

Possiblement el verd llima el reservaran per a ‘Yo, mentiroso’, el tancament de la trilogia, que preveuen per al 2020 i on parlaran “de la política i la seva relació amb els mitjans, les ‘fake news’ i les falòrnies que qualsevol deixa anar a les xarxes, amb personatges com un alter ego de Villarejo”. Pura veritat.