Refree: "Com a productor ofereixo, però també rebo i aprenc"

Raül Fernández Miró, àlies Refree, un dels nostres músics més camaleònics i productors més sol·licitats, fa una nova volta de rosca a la seva discografia amb 'La otra mitad’, en què mostra el seu amor per la improvisació. Dissabte, dia 1, el presenta a la Sala 3 de l’Auditori, amb Niño de Elche i Rocío Márquez com a convidats. Conversa amb nosaltres des de Nova York, on ha estat produint el debut llarg d’Amaia.

‘La otra mitad’ és una barreja de dos epés de la sèrie 'Jai alai'; el segon, banda sonora d’'Entre dos aguas’. ¿És un àlbum que ha trobat gairebé sense voler?

La veritat és que no el buscava. Faig molts àlbums al cap de l’any, ja sigui com a productor, o a duo, i m’estava cansant una mica del format. D’aquí va néixer la idea de fer una col·lecció d’epés. Però de cop va aparèixer [el segell alemany] Glitterbeat i em va proposar treure un àlbum. M’encanta aquest segell, així que la meva idea se’n va anar en orris.

¿Entre quines dues aigües es mou el disc, segons la seva opinió? ¿Podríem dir flamenc i primitivisme americà?

Quan vaig fer 'Granada' [amb Sílvia Pérez Cruz], hi havia dos temes de Morente, 'Que me van aniquilando’ i 'Compañero (Elegía a Ramón Sijé)' en què vaig veure un camí a explorar. Vaig veure que en el flamenc hi havia una cançó, més enllà de les falsetes, tot i que també m’agradin. Una cançó popular que m’entusiasmava. Va ser el que vaig desenvolupar amb Rosalía a 'Los ángeles', extraient aquesta cançó i barrejant-la amb la meva educació anterior, en què importa molt la tradició americana, des de John Fahey a Fugazi, passant per Sonic Youth. Agafo alguns recursos del flamenc (els acords, com toquen amb els dits) per després fer la meva pròpia música.

A 'La otra mitad’ reuneix algunes veus del seu cercle amb altres com sortides del carrer. ¿Hi ha hagut un treball de camp?

Des de fa temps m’interessava compondre a partir de veus ja gravades en un altre context. Per exemple, la gravació de camp d’un nen durant el rodatge d’‘Entre dos aguas’: un nen que va cantar sense cap guitarra, sense acompanyament. L’instrument s’adapta a la veu i no al revés. Hi ha també descarts de Niño de Elche d’'Antología del cante flamenco heterodoxo' i veus de Rocío Márquez que he samplejat i a les quals he canviat el 'pitch'.

Sona com el seu disc més lliure, més obert. ¿Inici de nova etapa?

Hi havia una part de mi que no ensenyava, i si ho feia, hi havia 20 persones davant. És la part d’improvisació i experimentació. Tenia ganes d’explorar aquest vessant. No he abandonat el format cançó, però és un disc experimental, més pròxim a Joshua Abrams i Marc Ribot que a Beach Boys. Seguiré amb aquest camí i també amb d’altres; no fujo de la cançó.

¿Això de ‘Refree’ té una cosa a veure amb la seva ànima 'free'?

¡No realment, això ve de l’escola! Entre tots ens posàvem noms i a mi em deien ‘Refree’. Mai vaig saber per què; ho hauria de preguntar. Jo crec que va resultar de dir molt ràpid 'Raül' i 'Fernández'.

Vostè és un cas estrany de músic sorgit de l’escena alternativa barcelonina dels 90 que continua en actiu i, a més, amb gran èxit. ¿Es pessiga cada dia?

La veritat és que sí. Jo m’avorreixo de mi mateix un munt, i he tingut la sort que cada any, o cada cert temps, m’han sortit coses noves i ha vingut a mi gent nova amb qui explorar camins. Em sento ple d’energia per aquesta raó. La feina de productor és bidireccional: jo ofereixo, però també rebo coses i aprenc un munt. Haver treballat amb Josele Santiago, Lee Ranaldo, Kiko Veneno... Tot això t’alimenta. És gent al·lucinant.

¿Què l’atreia de produir l’àlbum d’Amaia?

Un dia em van trucar i em van dir: "Amaia vol parlar amb tu". Jo no l’havia vist mai cantar. No ho dic per fardar ni res, però visc una mica d’esquena als programes de la tele. Sabia d’ella només per algun amic melòman que, insospitadament, em va dir que a 'OT' hi havia una noia interessant. Quan vaig quedar per primera vegada amb Amaia, continuava sense haver vist el programa. Però va ser començar a tocar junts i vam connectar un munt. Jo li vaig dir: "Mira, no sé el que has fet abans, però sé el que podem fer junts".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿I de què es tracta? Doni’ns algunes pistes sobre el que escoltarem.

Li estem donant moltes voltes. Encara queda molta feina i espero que ens donin el temps per fer-la. Crec que quan més brilla Amaia és quan tot està molt nu, quan la instrumentació deixa espai a la veu. És un disc que s’hauria de teixir des del minimalista i petit, més que perseguint una cosa rítmica. Segurament això va en contra del 'mainstream’, però realment crec que és el camí a seguir.